Aquest, però, no serà un sepeli absolut, ja que del finat partit se n’aprofitaran moltes coses, sobretot les que han permès els nacionalisme català ser capdavanter en la política del país durant més de tres dècades amb hegemonia gairebé absoluta, tret dels dos mandats tripartits que van apartar els convergents dels comandaments del país durant poc menys de dues legislatures, entre els anys 2003 i 2010.
El superdissabte de CDC ha decidit, doncs, formar un nou partit, la #NovaConvergència, tot i que jurídicament la vella CDC continuarà existint. Amb l’escrutini de més de 14.000 vots i més del 67,00% dels militants -i gairebé el mateix percentatg e de simpatitzants- s’han pronunciat a favor de crear una nova formació política en l’espai que fins ara ha ocupat Convergència. Un superdissabte que també ha servit per deixar clar que un 20% de la militancia que ha anata les urnes, també ha triat una altra mena de renovació: la de Sílvia Requena, la candidata de les bases sense recolzament oficialista que ha aconseguit llevar aquest percentatge de volts al candidat Quico Homs, que tenia el suport d’Artur Mas, de Neus Munté i de Carles Puigdemont, entre d’altres pesos pesants de la formació nacionalista.
Ara toca pensar en el Congrés del pròxim mes de juliol, que tenim a tocar, ja que el temps en política passa volant. I centrar-se en el Congrés del juliol vol dir analitzar conceptes, possibilitats i opcions de la #NovaConvergència, que d’entrada no sabem si tindrà militants (com fins ara), afiliats, socis, membres o quina altra mena de relació tindrà amb la massa social que li doni empara.
Personalment, i després d’anys d’endinsar-me en aquesta formació política per causes familiars, professionals i de simpatía, crec que les opcions que caldria adoptar a partir de la vella Convergència comencen pel seu mateix carácter democràtic intern. En sóc bon coneixedor, i crec que CDC ha estat un partit molt democràtic (tal com el seu nom indica) de portes enfora però que ha tingut moltes mancances en aquest aspecto de portes endins, a l’estil de totes les formacions nascudes de les bases durant el final del franquisme, en què els quadres s’han fet amos de la situació i les bases només han estat necessàries a l’hora d’anar a les urnes per votar els candidats que aquests mateixos quadres ja havien decidit plenament i unilateralment.
Em faré meus els postulats d’unes desenes de militants que van arribar a algunes conclusions bàsiques en el decurs dels mesos passats i en conclusió aquest 7 de maig en l’anomenat Manifest del Zurich, que casa amb els meus ideals democràtics personals i que crec que serien els millors, conjuntament amb altres aportacions més madurades en el temps i l’operativitat, que pot adoptar la Nova Convergència si vol fer camí i triomfar com ho va fer absolutament la vella en la societat catalana, en que va decidir i ser hegemònica durant tres dècades.
Com ja dic al principi i també van aceptar per aclamació els redactors de les noves bases incloses en el Manifest del Zurich, la nova formació hauria d’incorporar la paraula Convergència en el seu substantiu propi, i que comenci per ser un partit que es basi, ho reitero, en la democràcia radical, l’aprofundiment en els mecanismes d’elecció de càrrecs i la presa de decisions.
Pel que fa als lideratges del partit, i tal com ja han apuntat algunes veus de CDC, el lideratge social haurà d’estar basat, evidentment en perfils personals, però també en la fortalesa de les decisions consensuades tant a nivell de partit com a nivell social.
En relació a la meritocràcia, tant al partit com a la societat les responsabilitats i càrrecs s’haurien d’aconseguir en base a les condicions de cadascú, l’adaptació als requisits objectius i l’esforç personal desenvolupat, fugint de l’amiguisme.
La Nova Convergència hauria de fer una defensa inequívoca de les llibertats individuals de la ciutadania, dels valors europeus i occidentals en un partit obert en què la transparència sigui el seu valor més bàsic i primari, i en què el compromís amb el país i amb la seva gent siguin inalienables.
No cal esmentar que la nova formació cal que sigui un partit sobiranista, en què també hi càpiga gent no necessàriament independentista però que tingui la voluntat de crear un estat, l’estat propi per a Catalunya.
En relació a les ideologies, aquest hauria de ser un no obstacle per a la nova formació, ja que, conservant l’esperit de l’antiga formació, el nou partit hauria de ser clarament de centre per tal d’encabir-hi totes les ideologies no extremistes per fer possible una formació àmplia en què els distints criteris aportin un projecte factible i de centralitat política absoluta.
La Nova Convergència haurà de defensa de polítiques per protegir les famílies en tant que unitat essencial de la societat, els assalariats, els autònoms i les petites i mitjanes empreses, com a motor principal de l’economia catalana des de temps immemorials.
No es pot deixar de costat de cap de les maneres la defensa de la justícia social i de l'estat del benestar, fets que darrerament semblen trontollar per mor de les mancances a què l’estat espanyol està sotmeten Catalunya malgrat la constatada aportació del 20% del ric PIB català que, almenys, es tradueix en 14.000.000 d’euros (a partir dels comptes de les balances fiscals aportats per l’estat espanyol i el govern del PP).
Evidentment, el nou partit seguirà aferrissadament la defensa del model educatiu català; la defensa del model sanitari català; la defensa del model de sistema social català, tots ells basats en ofertes pública i concertada.
La Nova Convergència hauria de defensar un sistema electoral que faci molt més pròxima l’actual relació elector/elegit, i s’hauria de basar en circumscripcions en què s’elegeixi un/a únic/a diputat/da.
Tal com s’ha demostrat en aquest superdissabte, la nova formació no pot prescindir de les normes democràtiques internes –i ho reitero una vegada més- basades en una democràcia real i radical que es posarà de manifest en la celebració d’eleccions primàries per triar els principals càrrecs del partit i candidats electes a les institucions i estaments diversos. Aquesta mateixa renovació hauria de comportar una limitació de mandats per a totes les places, ciutats i municipis de més de 20.000 habitants.
Aquests mateixos canvis ja comportaran de facto un règim d’incompatibilitats de càrrecs, el compromís amb la igualtat de gènere en totes les llistes a càrrecs institucionals i de partit, més competències per al territori amb un clar principi de subsidiarietat, una estructura de l’àmbit sectorial dividit en una quarta part de les àrees actuals (de 20 a 6 com a molt) que tingui en compte els objectius de l’ONU per a l’any 2030.
Caldrà que el nou partit posseeixi flexibilitat estructural i que incorpori els/les simpatitzants a la dinàmica del partit. Que possibiliti la integració dels corrents ideològics organitzats dins el partit. Que la relació territorial, sectorial i virtual amb els/les militants sigui un fet i una realitat tangible i constatable.
També caldrà mantenir l'actual àmbit territorial de Convergència, la modernitat comunicativa i informativa amb ús preferent de les noves eines tecnològiques de comunicació social per facilitar l’intercanvi d’idees i la permeabilitat en el coneixement. Tant en la comunicació interna com externa.
Finalment, i com a colofó de la normativa interna i externa del nou partit –i reiterant un cop més el que dic més amunt- de cap manera es podrà excloure la militància en les decisions més transcendents estratègiques, per la qual cosa se l’haurà de consultar sempre.
Altres apartats de les noves clàusules de la constitució dels estatuts de la Nova Convergència seran una estricta normativa ètica dels càrrecs del partit i dels càrrecs institucionals; la rendició de comptes de tots els càrrecs de partit i institucionals davant els òrgans corresponents; el finançament públic i privat, legal, transparent i acordat, i l’afavoriment de processos polítics i electorals que comportin menys despeses en campanya.
Segurament entre aquestes aportacions hi ha moltes coses a discutir, encara, i moltes altres que haurà d’aportar el gruix de la militància en clara demostració democràtica real, com la d’aquest passat superdissabte, però em fa l’efecte que són una bona base i un gran punt de partida per la proposta de posada en marxa del nou partit que, no solament esperen els seus militants, sinó la totalitat de la societat catalana per raons molt diverses, entre elles les de seguir comptant amb un partit majoritari sòlid i sense cap escletxa de cap mena.
Si (
No(
