Que no falti la salut!

I és que, en aquest terreny, solem tenir expectatives poc realistes: ens creiem amb dret a estar sempre sans i en bona forma, malgrat el nostre estil de vida poc ‘sostenible’ (menjar insà, falta d’exercici, realització d’activitats de risc, estrès acusat...). Encara hi podríem afegir els nostres excessos, que òbviament tenen efectes (“les malalties són els interessos que es paguen pels plaers”, va deixar dit John Ray). Però sembla que no ens preocupa pagar-ne el preu, potser perquè, com Quevedo, pensem que “la possessió de la salut és com la de la hisenda, que es gaudeix gastant-la, i si no es gasta no es gaudeix”.

En tot cas, aquesta pretensió poc raonable de posseir una salut infinita i eterna és quelcom que la naturalesa humana no ens pot proporcionar, i que la ciència tampoc està en condicions de garantir-nos. De fet, tots estem sempre malats, poc o molt. Efectivament, avui dia, anar a l’especialista -de qualsevol branca: des de l’odontologia fins a l’òptica, passant pel dermatòleg o el psicòleg- significa descobrir que alguna cosa en el nostre interior no acaba de funcionar como caldria i sol·licita una reparació. Per això, no cal obsessionar-se amb controlar la nostra salut al segon i exhaustivament sense tenir-ne bones raons. Si ho fem, tindrem motius per a preocupar-vos. Ens ho va explicar Aldous Huxley: “La investigació de les malalties ha avançat tant que cada cop és més difícil trobar a algú que estigui completament sa”. I, per la mateixa raó, no és mala idea espaiar les visites al metge…

Sigui com sigui, la salut és el més preciós dels nostres tresors. No ens assegura la felicitat, però sense ella la joia de viure resulta molt més improbable. Flaubert la considerava un dels tres requisits bàsics per ser feliç (els altres dos eren “ser estúpid” i “ser egoista”, i afegia que si faltava l’estupidesa, estàvem perduts). Pel seu cantó, Françoise Sagan presentava la felicitat en termes de “gaudir de bona salut, dormir sense por i despertar-se sense angoixa”. Ambdós, doncs, coincidien en què sense salut no hi ha felicitat.

Malauradament, només ens donem compte d’això quan emmalaltim o sofrim alguna classe de dolor o molèstia corporal. Res de nou: fa dos-mil cinc-cents anys, Heràclit ja va escriure: “L’enfermetat fa agradable la salut; la fam la sacietat; la fatiga el repòs”.

Amb tot, la clau per tenir una bona salut durant molt més temps és senzilla: cuidar-se. Hauria de ser una cosa que tots féssim contínuament, perquè és la millor inversió que podem realitzar. I en canvi, sovint renunciem a fer-ho, argumentant bé que no és necessari, bé que no tenim temps, amb la qual cosa en patim finalment les conseqüències.

En conclusió, cal que ens comportem més intel·ligentment. Recordem aquell proverbi que fa: “Un home massa ocupat per tenir cura de la seva salut és com un mecànic massa ocupat per cuidar les seves eines”. Permeteu-me, doncs, oferir dues alternatives per portar una vida més saludable. La primera ens la proposa Mark Twain: “L’única manera de conservar la salut és menjar allò que no vols, beure el que no t’agrada, i fer allò que preferiries no fer”.

Si aquesta recepta no us convenç, us en suggereixo una altra, basada en quatre consells de sentit comú (ja sabeu, el menys comú dels sentits):

1. Camineu més. Si podeu, aneu a peu a la feina, a comprar, a divertir-vos. Fareu salut i guanyareu vitalitat i energia.
2. Mengeu sa i equilibrat. Ja ho recomanava Cervantes: “Come poco y cena menos, que la salud de todo el cuerpo se fragua en la oficina del estómago”.
3. Enteneu que la vida és un joc. És a dir, eviteu prendre-us les coses massa a pit, gaudiu del que feu, viviu conscientment, no us estresseu (per a què?), etc. Més orientacions en el nostre llibre: “La vida es un juego”.
4. No us sobremediqueu, ni menys encara us autodiagnostiqueu i autoprescriviu. Recordeu l’advertència del mateix Mark Twain: “Alerta amb la lectura de llibres sobre la salut. Podríeu morir d’una errata d’impremta”.

Feu tot això, i per la resta simplement tingueu en compte que el millor metge és el nostre propi cos, que permanentment està maniobrant per conservar aquest equilibri que anomenem “salut”. Quan això no és suficient, podem acudir als remeis tradicionals (herbes, passeigs de bosc, teràpies naturals, cures de descans….), i si això tampoc funciona, ens podem posar en mans de la tan injuriada com glorificada medecina convencional. És curiós: l’escepticisme i l’ antipatia cap als facultatius ve de lluny. Heràclit ja va escriure: “Els metges tallen, cremen, torturen. I fent als malalts un bé, que més aviat sembla un mal, exigeixen una recompensa que gairebé no mereixen”. Segles més tard, Voltaire es queixava del mateix, argumentant que “l’ art de la medecina consisteix en entretenir al pacient mentre la naturalesa cura la malaltia”.

Acusacions injustes, perquè no oblidem que la ciència mèdica, encara que no sigui infal·lible, ha fet possible -junt a les millores en l’ alimentació i la higiene- que l’esperança de vida pugi dels vint-trenta anys per als primers homínids fins als vuitanta anys actualment, i s’espera que d’aquí a no molt es pugui viure 100 o 120 anys. Això seria una magnífica notícia si aquests anys els poguéssim viure plenament i amb salut. Si no és així, potser no valgui la pena.

I entretant fem camí cap a esdevenir centenaris, quan ens sentim indisposats podem aprendre a rendibilitzar els períodes de malaltia o descans forçós que tinguem per parar màquines i -si l’humor ens ho permet- reflexionar, aprendre, llegir el llibre pendent o tenir aquella conversa aplaçada. Tota malaltia és una oportunitat de trobar-se a un mateix, de comprendre que, malgrat ser-ho tot, no som res, i de conèixer millor aquells que ens envolten (d’aquí el refrany anònim: “Échate a enfermar, y verás quien te quiere bien o quien te quiere mal”). Aprofitem-ho, doncs.