La pràctica de l’esport és una escola de valors

L’esport, un reflex de la nostra societat
Hem convidat en Guillem Turró Ortega, per introduir el tema, i les seves paraules ens serveixen de introducció autoritzada: “Debemos reconocer que el deporte puede reportarnos lecciones magistrales, alimentando nuestro espíritu con savia moral. La filosofía del deporte plantea cuestiones que van más allá del deporte en sí mismo. Por ejemplo, recapacitar sobre el valor concedido al énfasis en ganar puede permitirnos esclarecer el sentido moral de la competitividad en el mundo laboral o universitario. Por otro lado, la investigación sobre la condición del juego limpio en el deporte ayudará a mejorar nuestra intelección del papel de la justicia a nivel social”. Ética del deporte, Herder, 2016

L’esport és un reflex de la societat en la que vivim, i la pràctica individual una demostració de la condició humana, amb les seves grandeses i les seves misèries; i tant a nivell individual com social, es fa necessari reflexionar sobre la presencia de la ètica dins d’aquesta activitat.

Hem analitzat l’esport tant des d’una vesant lúdica com en el seu aspecte històric, a partir de la pax olimpica grega, fins a la Carta Olímpica dels nostres dies que ens va llegar Pierre de Coubertin, creador dels Jocs Olímpics moderns: “Un olimpismo al servicio de la paz, de la democracia y del internacionalismo. Así como de la transformación moral del hombre, dándole un carácter digno, regenerándolo por la consecución del equilibrio entre el cuerpo y el espíritu, operado por el atletismo en su sentido olímpico”.

Escola de valors
Al costat de les llums, les ombres: què passa quan l’esport s’aparta de aquests nobles ideals i es transforma en pur espectacle, “religió mediàtica” i generador d’immensos guanys restringits -com sempre- a uns quants privilegiats? És just que un futbolista cobri milers de vegades més que un mestre, un obrer o un administratiu? A partir d’aquí es fa necessari diferenciar entre l’esport com a pràctica amateur i les grans competicions que ocupen una bona part de l’entreteniment al que dediquem moltes hores de les nostres vides.

Tampoc te res a veure l’esforç individual de qui surt tots els dies a córrer amb els esports de competició en equip. La pràctica de l’esport és una escola de valors, des d’els grecs i en temps més moderns: “Mientras que en la gènesis del deporte moderno, la pràctica deportiva se circunscribió a una minoría selecta, el fair play siguió siendo un ideal de clara distinción social.

El resultado final evidenció que el deporte moderno, lejos de significar una moda pasajera entre la alta burguesía de la época victoriana, acabo adentrándose en el tejido social conformando actitudes, hábitos y una determinada moralidad que termino acercando a grandes masas de la población a los ideales que en otro tiempo fueron de la burguesía”. Raúl F. Sebastián, Universidad de Valencia, 2014.

Capaç del millor i del pitjor
Que la pràctica del fair play es un ideal, no sempre aconseguit, ens ho demostren amb tristesa les actituds de certs pares en les competicions en que participen els seus fills. És un exemple de capgirament dels valors en sentit negatiu: competitivitat a qualsevol preu; individualisme mal interpretat, a la cerca del triomf particular, la victòria, el rècord, enfront de la solidaritat i el lema de que el més important és participar, no guanyar.

Però ens acomiadarem amb les paraules d’en Guillem Turró: “Reivindico el deporte como una práctica socialmente enriquecedora, como un ámbito de realización antropológica. Si el humanismo nos enseña a apreciar al ser humano, el deporte podrá acompañarnos en esta aventura inacabable y apasionante.

El deporte puede avivar las relaciones interpersonales dentro de un clima de honestidad y jubilo, inspirando el gusto por la acción desinteresada y generosa”. III