Obituari: En la mort de Jaume Botey, l’activista incansable

El seu vitalisme militant no s’esgotava en els estrictes límits de la ciutat que va omplir de contingut bona part de la seva existència. Va dedicar també molts esforços a la cooperació internacional i a la lluita contra les injustícies del Tercer Món, en especial les guerres injustes que provoquen misèries endèmiques als països pobres i a la seva gent.

De Can Serra
Va arribar a Can Serra quan encara el polígon estava en construcció per fer-se càrrec, amb una comunitat d’escolapis, de la parròquia del barri. Havia estat ordenat sacerdot de feia poc, seguint l’estela del seu germà gran Francesc que vivia en unes barraques del Camp de la Bota fent costat a les famílies gitanes i posant en marxa una escola i serveis socials indispensables per a la comunitat. Profundament vinculat a les idees del Concili Vaticà II de proximitat als treballadors i a la gent amb menys recursos, van decidir no construir cap església al nou barri de l’Hospitalet i destinar els espais previstos per fer una plaça pública. Al final, els mateixos veïns van convèncer a la comunitat que potser estaria bé disposar d’uns locals que servissin per moltes més coses que per fer missa i, amb l’ajut de molts sindicalistes de CCOO van aixecar en poc temps la Casa de Reconciliació, un espai que des d’aleshores ha servit com a local d’escola d’adults, per fer assemblees de veïns i fins i tot com a teatre popular, a més que com espai de culte.

Com que no entenien el sacerdoci com un ofici exclusiu de dispensa de sagraments, els nous veïns escolapis ben aviat van buscar feina. Botey va donar classes a l’Institut del barri fins l’any 1975 i simultàniament van contribuir a formar l’Associació de Veïns de Can Serra per reivindicar les millores indispensables que ningú no havia previst. A partir del 1975, Botey s’incorpora a la UAB com a docent d’Història de la Cultura i els moviments socials a l’Escola de Professorat, fins a la seva jubilació. L’any 1979 va ser el primer regidor d’Ensenyament del nou ajuntament democràtic com a independent per les llistes del PSUC. Una mica abans, al 1974, havia contribuït a posar en marxa una cooperativa agrària a Vallbona de les Monges, L’Olivera, que va treballar en l’àmbit de l’acollida i la integració de les persones amb discapacitats psíquiques i dificultats d’integració, i posteriorment en va escriure la història en un llibre que va aparèixer al 2014.

Poc abans d’acabar el mandat municipal, l’any 1982, abandona el sacerdoci i es casa amb Maria Pilar Massana Llorens, activista com ell dels vells temps al barri de Can Serra. L’any 1984, amb els historiadors Joan Camós i Casimir Martí, posa en marxa el centre d’Estudis de l’Hospitalet i l’any 1987 torna a l’Ajuntament, aquest cop ja com a regidor a l’oposició a les llistes d’Iniciativa Per Catalunya, moviment polític successor del vell PSUC que ell mateix ha ajudat a fundar. Es manté a l’Ajuntament fins l’any 1995 i una mica més tard, el 1998 contribueix a la fundació d’Esquerra Unida i Alternativa després de separar-se d’ICV, organització de la qual serà president nacional entre el 2000 i el 2002. Afiliat al PSUC-Viu, contribueix a reviure l’antiga organització dels comunistes catalans fins el darrer dia. L’any 1999, essent alcalde de la ciutat Celestino Corbacho, se li atorga el Premi d’Honor de L’Hospitalet.

Fe en els desafavorits
Botey manté inalterable la seva fe en els desafavorits i en la tasca eclesial i forma part de nombrosos col·lectius, Creients en Diàspora, Cristians pel Socialisme, Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, Cristianisme del segle XXI, etc. i també amb organismes de suport a la cooperació internacional, l’anti-racisme, els moviments pacifistes i l’ajut als refugiats. Serà president de la Casa de Nicaragua i observador internacional i activista solidari a països com Mèxic, Guatemala, Nicaragua, El Salvador, Bolívia... Es converteix en un col·laborador assidu dels Fòrums socials mundials; de la causa palestina —havia visitat els tràgicament famosos campaments de Sabra i Shatila al Líban actual— i com a membre de la PASI (Plataforma per l’Alliberament i la Sobirania de l’Iraq) forma part del comitè organitzador a Barcelona del Tribunal de l’Iraq de 2005 dins del marc de la CEOSI —Campanya Estatal contra l’Ocupació i per la Sobirania de l’Iraq— i un dels impulsors de la Plataforma Aturem la Guerra. Compromès amb la causa de la pau, participa i anima tota mena de col·lectius interessats en la denúncia dels abusos del poder, la cooperació internacional i la lluita per les llibertats. Darrerament s’havia implicat també en els moviments que defensaven el dret a l’autodeterminació de Catalunya i la causa de la secessió. Ha estat, literalment, un activista incansable fins al final. Tant d’activisme en tants àmbits diferents i tants anys de contactes arreu, el van convertir en els darrers anys en un personatge d’una extraordinària dimensió popular.

No només —com van explicar en el funeral de comiat que es va celebrar a la parròquia de Santa Eulàlia de Mèrida de l’Hospitalet— perquè era l’inefable defensor de les causes perdudes, sinó perquè tenia el carisma necessari per convertir-se en l’eix de les iniciatives, en l’animador de les propostes. Tenia traça, —van explicar d’ell aquest dia—, a l’hora de vincular idees, persones i projectes. I, com acostuma a passar, s’enduia bona part de les censures i també dels elogis, que són les càrregues que acompanyen la intensiva capacitat d’acció. La Casa de Reconciliació no només va ser obra de Botey, és clar, ni la tasca de l’Associació de Veïns del barri, ni l’Escola d’Adults, ni la regidoria d’Ensenyament del primer govern democràtic, ni el Centre d’Estudis, ni la Plataforma Aturem la Guerra, etc. però sense la participació de Jaume Botey totes aquestes iniciatives haurien estat probablement diferents i segurament menys captivadores. Al final, totes aquestes iniciatives li van donar segurament més feina que satisfaccions, com no fos que la satisfacció principal radiqués en què havia contribuït a fer-les possibles.

A l’acte del comiat va haver quatre moments d’aplaudiments espontanis de la gent que omplia el temple. Tres van ser, respectivament, després de la participació d’un sacerdot mexicà, de les paraules de la seva dona Maria Pilar Massana i del comiat final, però la primera va ser realment colpidora i explica a bastament el Jaume Botey i la gent que el va acompanyar en el darrer adéu i que necessàriament li tenia estima. Va sorgir de sobte, quan l’oficiant que parlava va afirmar que el Jaume Botey era un sant. Coneixent-lo, el detall no li hauria passat desapercebut i, tinc la sensació que li hauria provocat una íntima incomoditat inconfessable. Alguns detalls expressen la imatge que projectem de nosaltres mateixos. I la imatge que molts dels amics que el van acomiadar tenen del Jaume que ens ha dit adéu, és que era una gran persona. Jo, no cal dir-ho, penso també que la seva obra ha estat extraordinària i que ens deixa un llegat que ens el recordarà sempre. III