www.elllobregat.com
Decàleg per identificar els nostres
Ampliar

Decàleg per identificar els nostres

viernes 04 de enero de 2019, 04:48h
A 90 anys de la commemoració del crac del 29, que va suposar un trasbals considerable pel desenvolupament del món capitalista, amb les dramàtiques conseqüències que la història s’ha encarregat de cisellar en lletres inesborrables de dolor per la part més miserable de la població mundial, el panorama que se’ns obre davant dels ulls no ofereix precisament un paisatge d’equilibris i felicitats.

En aquestes darreres nou dècades han canviat moltes coses, però el que no ha canviat gens és el sistema econòmic i social on ens movem.

En aquestes darreres nou dècades han canviat moltes coses, però el que no ha canviat gens és el sistema econòmic i social on ens movem, si no és, com van predir els clàssics, per aprofundir les seves contradiccions més punyents i convertir el món en un univers de desequilibris i injustícies. És el capitalisme, allò que en la seva evolució natural provoca aquest infern convuls on ens desenvolupem i malgrat els sacrificis dels científics socials per trobar una superació factible, els avenços no poden semblar a hores d’ara més migrats. No pot resultar estrany que aquesta realitat faci creure a molts que el capitalisme com a sistema és insuperable, el menys dolent possible i intrínsecament millorable, i a altres, els situï en un escenari de desesperació o conformisme vistes les inacabables batalles lliurades, plenes de penúries i derrotes tan aclaparadores en el recorregut històric, que semblen esborrar la perspectiva d’un món millor pel gènere humà. I no obstant això, caldria creure que renunciar a un sistema alternatiu al capitalisme, que imposa un estat de coses carregat d’injustícies creixents i insostenibles, que és un germen d’inestabilitats regionals, que atempta contra la nostra pervivència com espècie destruint el medi natural i que ens fa insolidaris, insensibles, egoistes i egocèntrics, és impropi de les capacitats humanes per superar les dificultats materials. Ser anticapitalistes avui és seguir considerant la raça humana —presa com a conjunt—, com activa superadora de les limitacions que ens imposa la natura exterior i la nostra natura interna i, en conseqüència, és considerar el capitalisme com un sistema necessàriament superable, que resultarà increïble per als nostres descendents, tal com ara ens resulta increïble a nosaltres el feudalisme o el sistema depredador i excessivament primitiu dels caçadors-recol·lectors que ens van precedir.

Ara bé, és ben cert que no estem en les millors condicions per ser optimistes. Passem, un cop més, per un punt d’inflexió aclaparador que ens podria descoratjar una vegada mes, on les forces justificadores de la barbàrie semblen avançar incansablement i, el que encara és pitjor, impulsades per les capes que més tenen a perdre amb les seves proclames. No pot haver-hi cap dubte que el que succeeix és producte de la confusió avui imperant, d’un ús malèvol de la informació, d’una utilització frívola de la realitat que converteix en aparences de veritat, conceptes que no tenen cap virtualitat aparent; d’una mandra organitzativa, d’un retoricisme castrador que desincentiva a la gent de bona voluntat. Tot plegat, bastant lamentable i que ens fa retrocedir. Davant d’aquest estat de coses cal tenir, però, alguna cosa clara. La primera és que és possible que els nostres estiguin desconcertats... però segueixen sent els nostres i són fàcilment identificables perquè no pretenen millorar el sistema sinó canviar-lo.

Deu propostes
La segona és que no es considerin millors en funció d’on viuen o d’on han nascut, sinó en funció del que pensen, del que fan i de com ho fan, sense trepitjar als iguals i sense renúncies prèvies. I això cal recordar-los hi, cada vegada que correspongui. La tercera és que cal exigir-los-hi que respectin al peu de la lletra la seva responsabilitat representativa. Ens han de representar, però no ens han de suplantar. Els hi prestem la nostra veu, però no renunciem a fer-nos escoltar. Cal, per tant, que ens facilitin vies perquè ens escoltin cada vegada que ens calgui. I si no ens presenten vies, no podran merèixer la nostra confiança. La quarta és que considerin la tasca de representació com un accident col·laboratiu, no com un ofici. És a dir, que es prenguin la política com un servei a la comunitat i no com una professió. Com un exercici a termini, amb data de caducitat obligada, pública i irrenunciable. La cinquena, que considerin els recursos i els béns públics com allò que són: béns i recursos que no són seus i, per tant, que no es poden fer servir sense retre comptes directes i amb plena responsabilitat. De manera que si, molts o pocs, són malversats, han de ser reposats urgentment de la pròpia butxaca. La sisena és que han de renunciar a les accions irreparables sense permís previ. S’ha d’acabar la modificació del paisatge, de l’urbanisme i de la depredació dels béns naturals sense que els electors coneguin d’avançada les accions i les conseqüències, i hi donin el permís inicial. La setena és que han de regular el control públic de les seves explicacions a la ciutadania. Com que els béns públics són de tots, el que ens expliquin i com ens ho expliquen han de ser supervisats per impedir falsedats o propaganda. S’ha d’exigir transparència en els missatges i rigor en la manera d’exposar-los. La vuitena és la responsabilitat davant les propostes. S’ha de saber diferenciar entre el que es desitja, del que es promet en cada convocatòria. I s’ha de vetllar per l’acompliment del que es promet. Cal prometre allò que es pot fer, perquè prometre allò que és impossible, és intoxicar i mentir. La novena es correspon amb el reconeixement de la raó aliena. Renunciar a les aportacions alienes perquè són alienes, és eliminar la possibilitat de millorar les propostes pròpies. Cal exigir l’anàlisi de les proposicions dels altres, perquè ignorar-les equival a desmerèixer la seva voluntat de millorar les condicions de tots i ens empobreix com a col·lectiu i com a individus. La desena inclou la corresponsabilitat pròpia. Els electors tenim dret a demanar que ens representin de la millor manera però aquest dret inclou el deure a corresponsabilitzar-nos de la gestió. Som responsables de demanar que compleixin els altres, però som intrínsecament responsables de complir. Tot el que exigim, ens ho hem d’autoexigir si volem tenir l’autoritat moral de demanar-ho. Si els que ens representen compleixen, ens obliguen a complir.

En pocs mesos venen eleccions. A Europa, a l’Estat, a les autonomies, als municipis. En el nostre món capitalista, la democràcia resulta tan imperfecta com el sistema. El sistema no és modificable, ja ho sabem, però tot apunta que una democràcia perfectible podria ajudar a superar el sistema. Tant de bo aquestes poques reflexions prèvies serveixin d’orientació per esvair ni que sigui mínimament l’amenaçant boira que ens envolta. Potser sí que qui ens garanteixi aquest decàleg estarà treballant una mica per un futur diferent.
Potser sí que aquests seran els nostres... III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios