www.elllobregat.com
La Blume, un estil de vida
Ampliar

La Blume, un estil de vida

miércoles 18 de marzo de 2015, 02:48h
El món de l’esport poliesportiu, tant discriminat en aquest país tot i la qualitat dels joves que el practiquen, no seria possible sense instal·lacions com la residència Joaquim Blume d’Esplugues de Llobregat. Arriba a l’elit no és fàcil i necessita de molts sacrificis per part dels esportistes. Amb aquest reportatge, El Llobregat s’endinsa entre els murs d’aquesta històrica instal·lació per posar veu als protagonistes.
Són el futur de l’esport llobregatí, català i espanyol. El recinte de la residència Joaquim Blume acull a grans i joves promeses de la natació sincronitzada, el voleibol, el pentatló, l’handbol, el bàsquet, o el golf, entre altres esports. Alguns d’ells són externs, però n’hi ha d’altres que han deixat les seves cases i les seves famílies en busca d’un somni que tots tenen en comú: formar part de l’élit de l’esport.

Dia a dia i poc a poc, es van apropant als seus objectius, encara que el seu sacrifici no sempre obtingui la merescuda recompensa. Són moltes les hores d’estudi i entrenament, i poques les d’oci, però tots aquells que han escollit aquest camí i aquest mode de viure no només implica renuncies sinó, també, una gran maduresa i fortalesa per afrontar el dia a dia en el més alt nivell. Ara El Llobregat, ha volgut fer un petit homenatge explicant la historia del gimnasta que dóna nom a aquest centre d’Alt Rendiment i també, de la mà d’alguns esportistes, mostrar el dia a dia dels possibles futurs esportistes d’elit.

Les instal•lacions, situades a l’Avinguda dels Països Catalans d’Esplugues de Llobregat i de referència a tots els nivells, han ajudat als joves esportistes a poder portar una vida diària més organitzada. Al centre, apart d’una residència pels interns, al mateix recinte hi ha l’institut i el pavelló que compta amb les diverses pistes per esports com el vòlei o el bàsquet, a més d’una piscina pels esports d’aigua.

Gràcies a tot aquest complex, els esportistes no han de fer gran desplaçaments ja que ho tenen tot centralitzat en un mateix lloc i els seus horaris escolars estan organitzats per l’institut, complementant-se perfectament amb l’activitat esportiva dels alumnes fent que el seu dia a dia sigui més senzill.

Els esportistes estan normalment quatre anys. Són escollits per tota Espanya si l’entrenador corresponent els veu amb les capacitats necessàries per formar part del seu equip. Són triats normalment als 14 anys, tot i que sempre hi ha casos en els quals han entrat 1 o 2 anys més tard. Als 18 anys, quan ja són majors d’edat i fan la selectivitat, se’ls hi acaba la beca.
Els esportistes interns, és a dir, els que provenen de qualsevol part d’Espanya o que són de Catalunya però viuen a una distància considerable, habiten la residència. Al tractar-se de menors d’edat, conviuen amb uns tutors que els ajuden a fer més amè el seu dia a dia lluny de les seves famílies. Aquesta segona casa per aquests joves, consta de cinc plantes amb més de 20 habitacions on hi caben tres esportistes a cada una, a més d’estar dividides en nois i noies. Hi ha un menjador, sales d’estudi, sala de jocs amb la seva taula de billar… Un cop surts d’aquesta residencia, els exteriors del gran recinte son jardins extensos fins arribar al pavelló d’esports on hi ha capacitat per quatre pistes de vòlei, també hi ha una piscina, pistes de bàsquet i handbol, gimnàs, una sala pels fisioterapeutes y 8 consultes de metges esportius.

Just davant del pavelló, hi ha l’institut on només poden anar els esportistes que pertanyen a aquest centre i que tenen horaris molt diferents als normals.

Un atractiu d’elit
Entrar a la Blume suposa un canvi de vida. Decideixis el que decideixis, el fet de saber que et volen concedir una beca és una oportunitat que no tothom té i que molts joves desitjarien.
Tot i així, prendre la decisió no és fàcil. “En un principi no hi volia entrar ja que suposava un canvi important i tenia por, però després vaig veure que era una oportunitat única que em faria millorar com a persona i com a jugadora i per tant no es podia deixar escapar”, diu l’Andrea Bové, jugadora de l’equip femení de voleibol. Però, molts cops, les noves oportunitats i bones notícies comporten comiats. “La veritat es que vaig pensar primer en tot el que hauria de deixar enrere enlloc de pensar en tot el que podria guanyar”, confessa Júlia López, jove promesa de la sincronitzada, que remarca la dificultat de dir adéu a amics que l’han acompanyat durant els últims anys de la seva “antiga vida”.

Tot canvi comporta una adaptació. Moltes vegades, al principi, ens podem sentir de fora de lloc. “Per mi, l’entrada a la Blume va ser una mica difícil. Venia d’estudiar a distància i clar, no té res a veure amb tot el que estem treballant aquest any. Els primers mesos van ser molt durs fins que no em vaig acostumar del tot”, recorda l’Anna Bulló. L’Anna és una de les poques tenistes amb beca a l’institut i aquest és el seu primer any al centre.

Un factor que juga un paper molt important a l’hora d’acostumar-se als nous horaris del col•legi i entrenaments és l’organització. I no només organitzar-se els deures o l’estudi, sinó també saber distribuir el temps de descans, tal com ens explica el Marc Troya, un gran apassionat de la natació i jove pentatleta.

“El temps de descans és vital. Podríem dir que jo entreno les 24h del dia. Si són les 21:30h he d’anar a dormir per poder aixecar-me a les 5:40 del matí. He de dormir més de 8h per la completa recuperació física, i això és entrenar. El temps de les classes és per nosaltres el temps de recuperació. Em de rendir des de les 6.30 fins a les 7:45 i després tornar a estar com nou a les 12:15. Aquest temps que hi ha entre les 7:45 i les 12:00 és el temps que el nostre cos necessita per recobrar energies”, explica.

Els mals moments
“Quan tinc un mal dia al col•legi, l’única cosa que desitjo és que arribi l’hora de l’entrenament per així poder desconnectar. El recolzament de les companyes en un esport d’equip és fonamental, i és en aquests dies quan més valores i agraeixes tenir a tretze persones disposades a treuret el millor somriure”, assegura la Paula Yeves, jove promesa del voleibol femení. Però molts cops els mals moments acadèmics poden tenir també una gran repercussió en l’esport. “En arribar a casa després d’un mal entrenament, intento pensar en positiu i començar de zero a l’endemà . Intento trobar la manera de buscar una solució als errors i aprendre’n per obtenir un millor resultat dia a dia. També és important la figura dels entrenadors, són essencials. Els seus consells sempre t’ajuden a veure les coses des d’una perspectiva diferent”, puntualitza la Paula.

La vida dels interns
Són molts els esportistes interns que habiten la residència i que estan lluny de les seves cases i les seves famílies. Tots reconeixen que al principi és bastant dur estar sense els que més estimes però que al final saps que aquell és el teu futur i has de madurar i acostumar-te a la vida fora de casa. Encara que, tal com explica la Júlia López, “quan més els trobo a faltar és en els moments més durs, quan els entrenaments van malament o necessito que m’ajudin amb alguna cosa”. “Realment la vida a la residència és molt divertida. Un dels millors moments és quan arribes a la nit i sopes amb tothom. Allà tots som esportistes, tots som iguals i ens entenem els uns als altres. Riem i desconnectem una mica del nostre dia a dia”, diu la Carla Alomar, una de les més petites de l’equip femení de voleibol.

Rèquiem per la blume
Fa uns mesos, es va anunciar que la Generalitat volia acabar amb la Blume al 2015. Es van publicar diversos articles que asseguraven que “la Generalitat necessitava liquiditat i vol estalviar-se els costos del històric centre de tecnificació esportiva Joaquim Blume”. Els seus plans era vendre els actuals terrenys d’Esplugues de Llobregat i traslladar tota l’activitat a Sant Cugat, al CAR.

Però, tal com assegura Pilar Pina, la cap d’estudis de l’Institut Joaquim Blume, “un centre absorbeix a l’altre només la part que hi càpiga. Si desapareixen els edificis, desapareixem nosaltres”. Els professors i personal de l’institut, la residència, el poliesportiu, els serveis mèdics i la fisioteràpia no poden ser recol•locats en la seva totalitat. El centre de Sant Cugat ja compta amb els seus empleats i amb la seva pròpia infraestructura.

“No hi haurà una continuïtat del projecte”, lamenta Pilar Pina, que va estar present a la fundació de l’institut l’any 1991. Segons recorda aquesta professional amb més de 20 anys d’experiència al centre, “la Blume es va crear perquè els esportistes abandonaven els estudis o l’esport. Si desapareix la Blume, tornarem al problema”. Hem de tenir en compte que els centres de la Blume i el CAR, són programes diferents y complementaris amb objectius i projectes propis e independents. El primer, s’encarrega de formar a l’esportista quan és encara molt jove i el segon exprimeix l’atleta en el moment més àlgid de la seva carrera.

Però, finalment, un dels principals afectats en tot això són els actuals esportistes de la Blume. Tots expressen la seva disconformitat i asseguren que seria una gran decepció. “Si demà ens diguessin que la Blume tanca, em sabria greu però el que més m’ha ensenyat la Blume és a adaptar-me als canvis. Així que s’acabaria una etapa més de la meva vida i començaria una nova. Tot i així, res seria el mateix”, explica la Júlia López.

“La Blume m’ha aportat maduresa i el saber afrontar les coses d’una altra manera, estic millorant molt a nivell esportiu. En quan al relacionat amb el món acadèmic, continuo igual de bé que abans, gràcies en part a la manera de com estan distribuïts els horaris, diu Cristian Chamizo, integrant de l’equip de pentatló. Molts altres, com l’Andrea Bové o la Paula Yeves destaquen la gran disciplina que els hi està aportant.

“La gent d’aquí, els meus companys de classe… són especials. Som com una gran família”, comenta Èlia Calvo, també component de l’equip de sincronitzada. I és que, aquesta residència que va ser fundada fa ja uns 30 anys, s’ha convertit en un gran centre i en la segona i eternament estimada casa per tots els esportistes que hi passen.

A més, són molts els antics alumnes, alguns olímpics, i actualment universitaris o ja graduats, que han expressat el seu “etern agraïment” a la feina desenvolupada pels professionals que els van acompanyar durant aquesta etapa.

Així doncs, quin és el veritable motiu per fer desaparèixer un projecte que ha estat tants cops elogiat per la seva excel•lència? III
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (17)    No(0)

+
0 comentarios