19 de septiembre de 2019, 6:51:41
Cornellà


Riera: “Si Colau vol que Barcelona guanyi espai, que no sigui robant-lo al Baix Llobregat”

Ignasi Riera, regidor de Cultura a Cornellà durant 15 anys i diputat al Parlament en dues legislatures.

Por Pere Ríos

“Sempre he estat una persona de barri. Viure 34 anys a Cornellà em va canviar molt la vida”. “Hem tingut la desgràcia de tenir uns dirigents absolutament funestos, des dels Ribó, els Saura, els Guillot i tota aquesta gentussa”.


El Nani, que es com tothom el coneix, demana uns minuts d’espera que li permetran acabar un article abans d’iniciar l’entrevista telefònica amb EL LLOBREGAT. Un dels milers que ha escrit a la seva vida en tot tipus de publicacions, a banda d’una trentena de llibres de poesia, assaig, novel·les, narrativa o biografies, com les de Jordi Pujol o l’escriptor Joan Oliver, el seu oncle.

Una de les seves obres més conegudes, El rellotge del punt d’Esplugues, obtingué el 1984 el premi Ramon Llull i relata les cites clandestines d’alguns antifranquistes en un punt molt concret de la carretera N-340, on en un pam de terreny es creuen els termes municipals d’Esplugues, Cornellà, L’Hospitalet i Barcelona, on acaba la carretera de Collblanc i comença el carrer Laureà Miró. El rellotge que inspirà aquella novel·la encara segueix al lloc i una placa recorda el premi literari d’en Riera.

“De tota la seva dilatada trajectòria, amb què es queda?” És aquesta una pregunta que s’ha formulat a tots els entrevistats en aquesta secció i la gran majoria han coincidit que el millor record que conserven són els càrrecs que van ocupar a l’administració local. En el cas de l’Ignasi Riera no és així, però coincideix en remarcar la proximitat amb la gent. “El que més m’influeix és que m’agraden molt els barris i els bars de barris”, diu.

Oda al barri
“Sempre he estat una persona de barri”, explica. A Vallcarca, on va viure; a La Bordeta, on treballà; desprès donant classes al Clot i més tard a Sant Ildefons i el Padró, a Cornellà. Des de fa 14 anys segueix sent un home del barri madrileny, d’Arganzuela, on es manté molt actiu a l’associació de veïns contra una operació urbanística amb motiu del trasllat del camp de l’Atlètic de Madrid.

La seva arribada a la capital es va començar a forjar uns quants anys abans. “El 1993 vaig conèixer una persona en un viatge al Sàhara. Ella volia venir a Barcelona però com que era filla única vaig decidir que seria jo qui anés a Madrid”, explica. “En aquell viatge vam portar 93 vehicles preparats per anar pel desert i jo anava en un bus que abans havia fet el trajecte de Cornellà a Barcelona i que havíem adequat. Dins d’aquest bus van acabar venint un grup de quatre infermeres de l’hospital 12 d’octubre de Madrid”, una de les quals és ara la seva companya.

Identitat de barri, sentiment comarcal i política cultural. Tres idees fonamentals en el seu pensament. Diu que el primer que va fer en arribar a Cornellà des de la part alta de Barcelona va ser anar a la biblioteca i “demanar la revista El pensamiento, que editava la parròquia de Santa Maria i llegir-la de dalt a baix”. També col·laborà activament en la creació del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. “El més important, i això ho aplico també a la cultura, és lluitar contra l’autoodi que vaig notar que hi havia al Baix Llobregat i a Cornellà, en el sentit de dir que nosaltres som la torna d’allò que és Barcelona”.

No robar al Baix
Ara aflora ja la seva vena comarcalista. “No sóc antibarceloní, però sempre he lluitat a favor del reconeixement. Una editorial em va demanar abans dels Jocs Olímpic que escrigués un llibre sobre Barcelona i vaig veure que s’havien publicat més d’una cinquantena, però cap d’ells parlava de l’entorn barceloní.

Vaig entendre que el millor que podien fer és que si havien tingut la sort o la desgràcia d’anar a viure a Cornellà o al Baix Llobregat era reivindicar l’autonomia d’aquest espai”.

Per això té clar que la gran ciutat no pot menystenir els municipis del voltant pensant només en el seu interès. “Alguna vegada que he parlat amb l’Ada Colau li he dit que no s’equivoqui en absolut. Si vol fer que Barcelona guanyi espai, que mai sigui robant-lo al Baix Llobregat, sinó amb un pacte molt ampli, perquè qui roba desprès serà robat”.

“Dirigents funestos”
Militant del PSUC de primera fornada, Riera no es mossega la llengua a l’hora de referir-se a l’evolució viscuda per l’històric partit. “Hem tingut la desgràcia de tenir uns dirigents absolutament funestos, des dels Ribó, els Saura, els Guillot i tota aquesta gentussa que no van entendre res de res i van fer molt de mal. Encara ens tornem trobant alguns companys del Parlament de l’època i tots tenim la sensació que de tantes Mayols i tanta història es trencava la possibilitat de fer política de veritat”.

Ell assegura que es segueix considerant del PSUC, “i ara més que mai des que sóc a Madrid”. “Em sento molt del PSUC perquè em sento molt de l’Assemblea de Catalunya”, en referència a l’òrgan unitari més potent que va actuar a Catalunya contra el franquisme. “El PSUC no ha desaparegut mentre quedem deu justos, com deia l’Evangeli, i com que deu justos els tinc comptats, continuem sent el PSUC”, raona abans de confessar la seva simpatia amb l’objectiu de la independència, però de manera diferent a com s’està fent.

“Jo vull que es pugui plantejar i debatre el tema de l’autodeterminació, però les coses no es fan dient que al setembre faré un referèndum com sigui. Les coses es fan intentant pactar, fent pedagogia i eixamplant les bases. Sense dret a l’autodeterminació no hagués caigut l’apartheid a l’Àfrica del Sud, per exemple. S’ha de ser pro independentista però sense convertir-ho en una cosa d’histèria col·lectiva”.

“Em sento més proper amb els podemites que no als nacionalistes”, diu el Nani que, com no podia ser d’una altra manera, va anar a moltes assemblees del 15-M a la Puerta del Sol. “Por desgracia como sucede en todos los partidos con los que tengo relación, los dirigentes suelen ser lo peor de cada partido y vosotros sois lo peor”, assegura Riera que li va deixar anar l’altre dia a Pablo Iglesias i els seus. “Han creat un moviment associatiu de l’estil del que nosaltres teníem quan encara no havia mort Franco, amb associacions de veïns i integrant moviments socials. Altra cosa és que la direcció de Podemos tot això ho engega a la merda perquè li agrada fer frases estúpides en lloc de treballar amb les bases”, raona.

Explicar el que importa
De la seva llengua esmolada tampoc surten ben parats els corresponsals de premsa a Madrid dels mitjans de comunicació catalans. “A l’Enric Juliana el vaig portar a la revista Treball i un dia em va dir: “camarada, com és que parles malament dels dirigents del partit a la revista del partit?” Quin partit és aquest en que un no pot dir el que pensa?, li va respondre l’Ignasi Riera. “Ara en Juliana és la persona més carca del món, però apart d’això, només coneix 14 carrers de Madrid i tan ell com d’altres corresponsals no saben res de res de Madrid”.

El seu raonament és el següent. “Tinc 77 anys, he passat la majoria de la meva vida a Barcelona, però jo no sé què és Barcelona, ni alguns dels seus barris.

Si això em passa amb una ciutat d’un milió i mig d’habitants, què no ha de passar amb una ciutat com Madrid, de quatre milions”. La conseqüència de tot plegat és que “escriuen articles dient: “hay una gran preocupación en Madrid por el tema catalán”. Mentida. El que preocupa a Madrid són qüestions com la precarietat laboral o la impossibilitat de pagar un pis”.

Baix Llobregat-Madrid
Què fa ara? “La veritat és que com que tota la vida m’havia dedicat al món editorial o assessories, no vaig notar cap diferència. Em va ajudar molt a arrencar el Manuel Campo Vidal i em vaig dedicar a fer de comissari d’exposicions culturals de barcelonins més coneguts a Madrid que a Barcelona, com Adolfo Marsillach, Manuel Vázquez Montalbán o el Terenci Moix”. També col·laborava en diverses emissores, però amb el pas del temps ho va anar deixant.

Des que està a Madrid ha publicat sis llibres i n’està acabant un altre. “He continuat fent la vida que feia”, diu en Riera, que continua en l’activisme des de diversos fronts. Un d’ells, l’anomenada Plataforma por la Comisión de la Verdad que demana la reparació de les víctimes dels crims del franquisme. També col·labora amb la Asociación por la Memoria Social y Democrática, que va crear el Miguel Núñez, històric dirigent del PSUC i que organitza, entre d’altres activitats, un debat al centre Blanquerna sobre temes de llibertats o col·lectius. També participa com a professor en un seminari de literatura i guerra civil i en un cinefòrum mensual a la Universitat Complutense.

“L’única diferència l’he trobada en positiu i és que d’ençà que sóc jubilat sé que cada mes cobro una quantitat que tots els jubilats considerem insuficient, però sé que és fixe”, explica amb la seva ironia habitual. “M’enyoro de Cornellà a estones. Allà mantinc un estudi amb milers de llibres i tinc les filles i la néta i tota la família i procurem anar de tant en tant”. A més, forma part del patronat d’una fundació de Sant Boi, de l’Ateneu Barcelonès i la Biblioteca de Catalunya i tot això l’obliga a no passar massa temps sense treure un bitllet de viatge. “Em va molt bé poder veure Catalunya amb una certa distància”, conclou.III

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2019   |  www.elllobregat.com