14 de octubre de 2019, 8:51:07
Opinió


Potser seguirà tot estant per fer: potser ja no tot serà possible

Por Jesus A. Vila

Els que anàvem descobrint que després de Franco hi hauria un rei borbònic, que els socialdemòcrates estaven cridats a organitzar un capitalisme d’Estat digerible per les forces reactives, on l’estructura parlamentària estava dissenyada perquè l’esquerra de ruptura sempre quedès en posicions minoritàries, amb un pacte social dirigit per l’establishment econòmic, la participació política constrenyida al procés electoral cada quatre anys i els valors democràtics reduits a l’oportunisme polític i al frau, els que anàvem olorant el putrefacte aroma del neoliberalisme d’Estat, qué no hauríem de fer ara amb el disseny que ens anuncien per després de l’1 d’octubre?


Sense esperança
No hauria d’haver cap veterà de l’humil combat, cap somniador republicà, cap socialista transformador que no estès objectivament entusiasmat pel que es predica. Què passa, doncs, perquè alguns veiem l’oferta amb tanta recança? La resposta simplificada és que ens hem fet grans i les esperances són migrades. Però aquesta resposta afecta més als sentiments que no pas a la raó i encara hi ha que ens mirem el camí cap a la construcció d’un nou Estat en funció dels ingredients a l’abast. I si hem de confiar en el resultat de la recepta per la qualitat dels materials que se’ns presenten, el plat que ens volen cuinar no té bona pinta.

Primer de tot, m’agradria bandejar les reticències per evitar els prejudicis. A mi, per exemple, no em preocupa gens que el referéndum sigui il·legal. Ni veig cap obligació moral de reverenciar la legalitat del régim del 78, ni penso que les lleis que ens han fet responen absolutament a la societat on visc. Considero que ens van dissenyar un sistema que fa aquestes lleis i no altres, contra la voluntat de molts i contra els interessos de la majoria. I si això no és suficient per desobeir-les sistemàticament, tampoc no ho és per considerar-les inexpugnables.

Dret a decidir
Tampoc no sóc dels que defensen la unitat de l’Estat per cap raó històrica. Les realitats humanes són canviants i la història dels pobles n’és plena de canvis que ningú hagués dit possibles. I tampoc no crec que el règim del 78 s’hagi portat especialment bé amb la Catalunya que jo somniava, però és que posar la governabilitat del país en mans de la dreta hereva del franquisme o del pragmatisme socialdemocràta, presenta aquests resultats i no d’altres. I de tot això el poble de Catalunya també té una part de responsabilitat. Malgrat tot jo diria que els catalans tenim tot el dret a decidir com ens agradaria estructurar la nostra societat i com relacionar-nos amb la resta del món, siguin els veins de més enllà dels Pirineus o de més enllà de l’Ebre. I si penso això —i això ho pensem molts—, per què tantes prevencions a l’hora de participar l’1 d’octubre?

Jo diria que alguns sentim desconfiança per la contundència amb que s’ha imposat el clima independentista. La mateixa desconfiança, per exemple, que alguns vam sentir davant l’onada olimpista del 92. Gent que mai havia manifestat cap sentiment esportiu ni cap entusiasme pels grans esdeveniments socials, de sobte es van convertir en els màxims defensors olimpics i es van apuntar a aplaudir tots els projectes i totes les autoritats del moment. De la mateixa manera, individus pels quals la política era una cosa aliena i avorrida, que mai han tingut cap interès especial per cultivar la llengua o la cultura del país, de sobte s’han convertit en independentistes irredents que ens veuen als dubtosos com uns unionistes inacceptables.

Motius per desconfiar
La meva impressió és que la ciutadania s’ha dividit sempre entre col·laboradors entusiastes i objectors de consciència en sentit ampli i que avui els independentistes recents, no pas els de sempre, corresponen a la primera categoria. Una categoría entorn la qual alguns sentim una obscura aversió intel·lectual.

El segon aspecte: la plasmació d’objectius amb una aparença superior sempre desvirtua propòsits més aviat quotidians, de manera que la batalla per l’ideal d’independència política oculta sobre les grans paraules i les encara més immenses promeses futures, els conflictes de conjuntura immediata. Així, mentre ens engresquem amb el projecte autodeterminador ens oblidem del conflicte permanent de la lluita de classes i dels problemes recurrents de la ciutadania: l’evolutiva mala qualitat dels serveis, la progressiva indefensió dels assalariats, l’injust repartiment de la riquesa, la voracitat inacabable de la hisenda sobre les rendes del treball, etc. I, en el cas català, l’extracció sistemàtica de recursos que ha patit la societat catalana producte de la corrupció política.

El tercer aspecte que fa antipàtica la decisió final és la intensiva propaganda desenvolupada per demostrar que els catalans som un poble carregat de virtuts enfront d’un altre poble, el dels espanyols en general, immers en els pitjors vicis. Com si haver nascut Ebre enllà, al marge de la posició en l’escala social, marquès diferències irreductibles d’inferioritat. Explicar de manera tan aclaparadorament imbècil com som de magnífics els d’aquí per l’únic mèrit d’haver nascut aquí i com d’incultes, corruptes i malèvols són la resta, no fa més que provocar-nos a uns quants un sentiment de rebuig molt ben emparentat amb el fàstic. D’aquest cofoisme simpliste al supremacisme caucàsic, per exemple, només hi ha un pas. Un pas que el feixisme internacional aprofita en les pitjors conjuntures i que aquí ja va deixant veure el dit petit del peu a la menor oportunitat.

El quart aspecte que ho fa tot encara més perillós és el risc que correm, que el que avui només és un amistós desencontre entre familiars, amics i coneguts sobre el futur de Catalunya, es converteixi amb l’inefable impuls de l’agit-prop, en un trencament de la convivència que obri ferides on avui, com a màxim, només hi ha ròssecs. He de confessar —i ja comencem a ser legió— que fa setmanes que jo personalment m’inhibeixo cada vegada que m’arriben les dotzenes d’arengues quotidianes de pressió constant sobre la cantinel·la independentista. Si no em refrenès —els que se senten forts i abassagadors fan més aviat el contrari—probablement algunes amistats ja haurien corregut un risc seriós de ser finides per sempre. No sabem que passarà el dia 2 d’octubre. És previsible que a llocs com la casa nostra més immediata, el Baix Llobregat, els resultats siguin poc aclaridors, si és que hi ha resultats i si és que aquest tipus de resultats poden donar claror. Sóc dels que pensa que, malgrat el que deia el poeta, tot seguirà estant per fer, però ja no tinc tan clar que tot sigui possible. Més dividits i més frustrats però menys forts i menys assenyats: aquesta és una possibilitat gens descartable, que ens deixarà, previsiblement, pitjor que estàvem. Tant de bó els deus m’enganyin...III

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2019   |  www.elllobregat.com