6 de diciembre de 2019, 23:36:53
Què se n'ha fet de?


“Quan una dona exerceix bé el poder és dura; quan ho fa un home és eficient”

Por Pere Ríos

Maria Comellas va néixer a Viladecans el 1949 i va aterrar a Sant Feliu de Llobregat el 1975. Quatre anys més tard es celebraren les primeres eleccions municipals de la democràcia que va guanyar el PSUC, el seu partit, i fou nomenada tinent d’alcalde d’urbanisme.


“Ho devia fer bé, perquè hi vaig estar vint anys”, explica Comellas, un persona que admet sense perjudicis la fama que l’ha caracteritzada des d’aquells anys: “Quan una dona exerceix bé el poder és dura; quan ho fa un home és eficient”.

-L’any 1979 hi van entrar molt poques dones als primers ajuntaments democràtics, només una minoria va governar i sobren dits per dir les que van ocupar un alcaldia o un àrea tan complicada en aquella època com urbanisme.
-La veritat és que vaig arribar una mica per casualitat. A l’inici de la legislatura es va produir una crisi dins del grup municipal del PSC i es va fer una reorganització del cartipàs. Llavors estaven en vigor els pactes de progrés a tota la comarca, amb el PSC, el PSUC i Convergència. El Baltasar [en referència al primer alcalde democràtic de l’època, Francesc Baltasar] devia preguntar-se qui tenia que entengués d’urbanisme d’entre els regidors i al novembre del 1979 era tinent d’alcalde. Jo havia estat amb el Miquel Roa i amb més gent a la comissió intermunicipal d’urbanisme del Baix Llobregat i havíem fet molta feina sobre el pla metropolita.

- Però la feina de debò se li devia girar a l’ajuntament. Vostè també guarda un record satisfactori d’aquells primers anys de democràcia municipal?
- Sí, estava tot per fer. Hi han coses que ara les faria diferent, però s’han de tenir en compte les circumstàncies en què vam treballar, amb uns ajuntaments sense personal ni pressupostos. Tot el dia estàvem ideant solucions per temes urgents. A Sant Feliu teníem dos mil nens per escolaritzar quan vam entrar. Era molt dur, teníem molts pocs mitjans, però una voluntat tremenda. Les primeres legislatures van ser molt satisfactòries i la veritat és que entre els grups municipals hi havia poca competició. Tinc un record extraordinari. Allò sí que era una època èpica, molt més que ara.

- L’alcalde Francesc Baltasar era la seva parella en aquells anys. Va ser complicat compaginar durant tant de temps la vida pública i la privada?
-. Ho vam portar força bé. Jo sempre he estat feminista i pensava que el vincle sentimental entre l’alcalde i jo era una casualitat i vaig intentar que aquest fet no influenciés. Sempre vaig ser la tinent alcalde d’urbanisme, mai la senyora del senyor alcalde, no em deixava anomenar per un altre nom i feia la feina com qualsevol altre regidor. Però s’ha de dir que em va tocar viure una època en què els companys no havíem fet ni el primer pas, potser ara algun l’ha fet.

- Defineixi “primer pas”.
- Primer pas és abandonar el rol que la família i els fills els porta la dona. Primer pas és jo arribo al vespre i ho vull tot arregladet. I aquest rol jo el vaig viure, malgrat que em revelava. Va ser complicat estar a l’ajuntament 24 hores i portar una família i militar políticament i formar part del moviment feminista. Van ser anys molt forts. Sortia de l’ajuntament corrent, anava a l’escola bressol, i m’havia d’ocupar del cangur de la filla. El meu company també treballava 24 hores, però ell era l’alcalde. Aquesta és la primera part, però hi ha una segona.

- Expliqui-la.
- Jo agafo una regidoria que el primer que havia de fer és posar ordre urbanístic a la ciutat, perquè allò havia estat un campi qui pugui, amb llicències mal donades i solars construïts amb excés d’edificabilitat per tot arreu. I arribem nosaltres i diem que s’ha acabat això, que hi ha un pla general que s’ha de respectar, que tothom ha de complir la disciplina urbanística, que les llicències s’han de donar com cal, etcètera, etcètera. En aquella època era una “noieta” de 29 anys i em va tocar fer aquesta feina i això em va donar una certa fama de persona molt dura. Jo no m’hi considero, però és cert que vaig haver de quadrar molta gent que no hi estava acostumada, com els constructors i els promotors, inclús algun particular que li enganxaves fent una obra il·legal a casa i s’excusava de qualsevol manera. Però, al mateix temps, això em va donar també una fama de persona rigorosa. Si aquest paper l’hagués fet un regidor se l’hauria qualificat diferent. Una dona quan exerceix el poder és dura, però si ho fa un home és eficient. Això és masclisme en estat pur i em va tocar passar aquest masclisme, però la feina va anar millorant amb el pas dels anys.

- L’arribada de la democràcia municipal coincideix amb una segona època de creixement urbanístic de moltes ciutats de la comarca desprès del “desarrollismo” franquista. Com es va viure aquest fenomen a Sant Feliu?
- Mentre d’altres municipis veïns com Sant Joan Despí, Viladecans o Sant Boi van començar a créixer i fer barris nous, nosaltres ens vam marcar que no creixeríem fins que arribéssim a un mínim d’equipaments i urbanització de la ciutat. Això ens va donar molt mala fama perquè tots els ajuntaments socialistes del voltant anaven creixent i Sant Feliu no. I a més vam dir que des de l’ajuntament lideraríem el creixement urbanístic i no deixaríem que ho fessin els promotors. En aquell moment va ser una idea urbanística molt revolucionària. En cinc anys vam fer tres polígons d’habitatges des de la iniciativa pública, no com va passar amb l’eixample de Sant Joan Despí, per posar un exemple, que el va fer la immobiliària Colonial. Si tu lideres la reparcel·lació urbanística això et permet que els millors solars se’ls quedi l’Ajuntament per construir habitatge social. Això et permet tenir una ciutat més equilibrada i la conseqüència és que a Sant Feliu no hi hagi guetos.

- El gran creixement ja s’havia produït els anys anteriors.
- Sí. Sant Feliu va créixer brutalment de l’any 1970 al 1976 en 11.000 habitants i qualsevol que tenia una vinya la convertia en un solar per edificar. El primer creixement va ser taca d’oli. Sortint de Barcelona et trobaves amb barris com Bellvitge, desprès van venir Sant Cosme, Sant Ildefons o Camps Blancs. A Sant Feliu no va arribar.

- Perquè deixa l’ajuntament desprès de 20 anys?
- Perquè ja tocava! La tendència dels partits i dels moviments més d’esquerres és que la gent no hi pot estar tants anys al càrrec. A Sant Feliu no va haver cap mena de corrupció durant els nostres mandats, però de vegades es perden les energies i comences a estar cansat. No és bo estar-hi tant de temps. Jo tenia una excedència en una empresa que havia desaparegut, però m’havia compromès a marxar desprès de les eleccions de 1999, juntament amb dos regidors del primer mandat. I jo vaig fer. Al setembre d’aquell any vaig anar a treballar a Vilanova i la Geltrú com a coordinadora de l’àrea d’urbanisme i medi ambient. Van ser cinc anys molt feliços.

- I desprès?
- Desprès es va formar el primer tripartit de la Generalitat i el conseller Salvador Milà, a qui ja coneixia perquè havia estat regidor d’urbanisme, em va dir que anés a treballar amb ell per portar el tema del control ambiental de l’activitat econòmica a Catalunya. Vaig estar set anys a la conselleria de Medi Ambient, primer amb el Milà i desprès amb el Cesc Baltasar.

- Roda el món i torna al Born perquè ja us havíeu separat, no?
- Sí. Ens vam separar l’any 1994 i fins al 1999 vam compartir govern a Sant Feliu. Si m’hagués canviat essent conseller hauria quedat com un tema personal. Ell és molt intel·ligent i sap que jo penco molt.

- I quan s’acabà el segon tripartit?
- Me’n vaig anar a l’atur perquè estava molt cansada. Treballo des dels 16 anys i en aquella època no vaig buscar feina perquè no em feia falta i em vaig jubilar.

- Ara què fa?
- Moltes coses. Estic en dos projectes que em fan molta il·lusió. Un és el CineBaix, a Sant Feliu. Treballem amb els principis de l’autogestió i el voluntariat i crec és un projecte cultural important per la comarca. Tenim socis de diverses poblacions i ja fa 11 anys que gestionem un cinema amb sis sales, quasi 80.000 espectadors l’any i diferents programes, no fem només cinema el cap de setmana. Tenim un programa dirigit els escolars de la comarca, amb una oferta educacional important. Fem transmissions d’òpera i ballet en directe cada mes, cinema documental i cinema en català per les criatures. Jo en concret porto el programa d’òpera i col·laboro en tot el que calgui: des d’escombrar les sales els diumenges o fer crispetes al bar. Tenim tres assalariats i ens agradaria que no necessitéssim del voluntariat.

- Van arrencar amb l’ajut municipal, no?
- Sí, el local és municipal, però tota la resta de l’equipament és de l’associació. Era l’antic cinema Guinart que va tancar, al costat del casino, i va haver una lluita de la ciutat per recuperar-lo. L’Ajuntament va comprar el local, ens va donar les claus i ens va dir: “Ja us ho fareu”. Si el projecte ha sortit endavant és perquè hem tingut finançament de la banca ètica i això em va implicar en l’altre projecte al que dedico el meu temps. També estic en el moviment feminista i en un grup que es va formar a Sant Feliu fa quatre anys al marge de les institucions. I per últim procuro cuidar-me una mica. Fa 16 anys vaig superar un càncer, vaig deixar el tabac i vaig començar a fer senderisme. M’apassiona la muntanya i anar d’excursió.

- Sant Feliu és un dels pocs ajuntaments que va sobreviure a l’enfonsament del PSUC a les eleccions municipals de 1993. Com ho explica?
- Crec que primer factor és la composició de la ciutat, que ha anat creixent a poc a poc, és una ciutat on tothom es coneix. Quan vam sortir a les eleccions de 1979 va ser una sorpresa, tot i que érem gent coneguda perquè havíem treballat els barris i les fàbriques. Desprès, si ho fas bé, la gent té una certa inèrcia a tornar-te a votar, però tot això canviarà molt, perquè hi ha un canvi generacional. Durant molts anys la política no interessava ningú, però ara torna a interessar. Un alcalde sense carisma tampoc fa res. El Baltasar tenia majories absolutes però al final la va perdre, desprès va haver un altre alcalde d’Iniciativa, l’Àngel Merino, més tard va venir un alcalde socialista pactant amb Convergència i ara hi ha un govern d’esquerres en minoria. Tot això està canviant.

- El que no va aconseguir en 20 anys de mandat com a tinent alcalde d’urbanisme va ser el soterrament de les vies del tren de la Renfe.
- És veritat. Ara hi ha una promesa del Govern del PP de fer-ho. El projecte ja està fet, només cal posar-ho els Pressupostos de l’Estat i fer-ho. Quan ho vegi diré que va en serio. Sembla que ara toca, però toca des de fa molts anys. Des de 1979 fins avui no s’ha parat de treballar en aquest tema i s’han fet avantprojectes de tota mena. Sempre hi ha hagut algú de l’Ajuntament implicat, però mai ha hagut un Govern que ho volgués fer. El problema és que a Sant Feliu no hi haurà cap guany amb el soterrament de les vies, només el guany social, a diferència del que ha passat en d’altres ciutats, que s’han alliberat terrenys i s’han fet pisos. Aquí és una trinxera que s’ha de tapar i res més, mai no hi ha hagut interès.

- Conserva algun carnet?
- No milito enlloc, no tinc cap carnet, però estic adherida als comuns. Hem guanyat dues eleccions [en referència a les generals] però encara no som res, no sabem si això tirarà endavant. Va haver un moment que creia que aquest país havia d’avançar cap a la unitat de l’esquerra i no m’agradava com s’estava fent. Vaig estar al Procés Constituent i per coherència em vaig donar de baixa d’Iniciativa per Catalunya, però aquell intent d’unificar ICV amb la CUP, que era el que es pretenia en realitat, va acabar com va acabar, malgrat que aixecà molt d’entusiasme. La política de partit no m’interessa gaire. III

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2019   |  www.elllobregat.com