18 de julio de 2019, 8:43:19
Valero & Vila


El nou urbanisme, la clau del futur de les nostres ciutats

Por Jesus A. Vila

A quatre dies de les eleccions municipals es dibuixen sobre el panorama polític del país, i per tant de la comarca, i per tant de cadascun dels municipis que la conformen, un batibull de conflictes i de reptes estratègics que contrasten notablement amb l’atonia de les formacions polítiques tradicionals per fer-los front.


Potser allò que es troba més a faltar són les reflexions al respecte i un perfil de polítics que mirin a l’horitzó i no a la punta del seu propi nas.

De problemes no en falten ni en faltaran. Resolt l’irresoluble somni republicà sobre la base d’un cúmul de frustracions que no porta res de bo, suren ara amb comprensible virulència les enormes mancances acumulades des del 2012: dèficits de serveis, d’infraestructures, de precarietat laboral, de pobresa endèmica, dificultats creixents de mobilitat i de contaminació, desequilibris demogràfics i socials i encariment del preu dels articles de primera necessitat. I tot això, barrejat amb la gran crisi institucional del país: a nivell d’Estat, crisi de les institucions polítiques, de la Universitat, de la judicatura, de la monarquia, de la corrupció sistèmica, dels partits, del deute acumulat, sobre les quals cal afegir, a nivell estrictament català, la crisi de governabilitat, de confiança en els missatges, de credibilitat en el futur, de recursos suficients materials i institucionals per fer-hi front. Tots aquests problemes generals de les institucions i de la població, es mitiguen o s’incrementen notablement en funció de l’escala social i del seu espai més proper: la comarca, el municipi, el barri, el carrer...

La nostra comarca no és precisament la zona de Catalunya més acomodada. Hi ha de tot, òbviament, però les nostres ciutats i pobles no s’han destacat precisament pel seu equilibri, sinó més aviat per l’endèmica precarietat que s’ha anat resolent, més o menys, gràcies als anys de bonança econòmica. Les accions municipals han servit per arranjar el paisatge ciutadà, però molt menys per igualar les rendes i per guanyar en qualitat de vida.

Arranjar el paisatge ciutadà ha volgut dir, la majoria de les vegades, convertir en multimilionàries a les constructores a canvi de netejar la cara de l’urbanisme infame heretat de les allaus indiscriminades de mà d’obra dels anys 50, 60 i primers 70. I de passada, ocupar el màxim espai lliure, convertint en irreversible l’antiga i tradicional utilització del sol més fèrtil de Catalunya com espai de producció agrícola. Totes les ciutats de la comarca han crescut a base de perdre terreny lliure a canvi dels diners fàcils de les plusvàlues, les requalificacions, les llicències de construcció i els IBI desbocats. Obra directa d’uns equips municipals que sempre han tingut una visió pragmàtica del poder, dirigida bàsicament a mantenir-se tant de temps com fos possible. Això ha estat així fins ara mateix, en què el sol urbà s’ha reblit a gran part dels municipis de la comarca: no queda un pam per ocupar i el que és pitjor, ja s’ha vist que si augmenta concentradament la població, augmenten les necessitats immediates de la ciutadania, les urgències de mobilitat i de serveis, la contaminació i els desequilibris. I, per tant, el conflicte.

Replantejar-se una nova estratègia
Els nous equips municipals que s’incorporin a partir del mes de maig pròxim hauran de tenir en compte que s’ha acabat els diners fàcils dels permisos d’obres i que s’ha acabat seguir collant les contribucions perquè la població està empobrida i no pot més. Ha arribat, probablement, el moment de replantejar-se una nova estratègia urbana: guanyar qualitat de vida revertint la dinàmica sobre la base de lliurar espais, allà on la saturació ha arribat a extrems dramàtics, especialment els barris nascuts sense ordre ni control dels anys seixanta. De fet no és una solució nova. Maragall ja ho va fer al Raval barceloní abans de les Olimpíades, malgrat que la rehabilitació comportés també plusvàlues enormes per les constructores.

Tot el que no sigui confiar en aquests nous equips municipals que es replantegin com a opció estratègica la qualitat de vida i la racionalització de la vida urbana en consonància amb els nous serveis, propiciarà en pocs anys la decadència del sistema, farà invivibles les ciutats i provocarà protestes esporàdiques i acumulatives.

No sembla, però, que els vents bufin a favor de l’obligada nova dinàmica, malgrat que Europa ja fa temps que alerta sobre aquesta necessitat de futur (Pacte d’Amsterdam) o les mateixes Nacions Unides hagin cridat l’atenció dels països a través de la Declaració de Quito. A l’Hospitalet, sense anar més lluny, que és la ciutat més densa d’Europa, estan en tràmit més de 1.500 nous habitatges i tornen a veure’s moltes grues a altres grans municipis del Baix Llobregat que consideren que la bombolla immobiliària va ser una història que ens explicaven per espantar.

Els nous ajuntaments tindran feina si volen millorar la qualitat de vida dels seus ciutadans. Hauran de renunciar als nous habitatges i substituir-los per les rehabilitacions de barris per esponjar el teixit urbà. Això comporta una nova via de creixement econòmic pels municipis però resulta imprescindible no fer el que es va fer en la fase expansiva, o el que va fer l’ínclit Maragall en el seu dia: deixar que el capitalisme financer i immobiliari determini els ritmes i les inversions i intervenir decididament en el planejament.

El primer que cal fer és escollir polítics propers que tinguin una idea nova de l’urbanisme del futur. I el segon, intervenir activament en les decisions municipals en aquest àmbit. No deixar que ho facin per compte nostre. I sobretot, desconfiar dels que continuen dient que cal ocupar nous espais lliures perquè no ha disminuït la necessitat d’habitatges ni la demanda creixent. Hi ha milers d’habitatges desocupats que no s’ocupen perquè tenen preus abusius, estan en llocs inhabitables o lluny dels eixos urbans centrals fruit de la febre especulativa i no de la resposta a les necessitats reals de la població. No és veritat que l’oferta constructiva generi creixement en general. El que genera és enriquiment per a uns quants a base de produir empobriment —de rendes, de condicions de vida i d’igualtat social— per a la gran majoria.

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2019   |  www.elllobregat.com