20 de mayo de 2019, 11:21:18
Valero & Vila


Els amos

Por Jesus A. Vila

Dues notícies, referides les dues a Sant Joan Despí, m’han portat aquests dies a la reflexió sobre les polítiques municipals en els àmbits que més transformen les realitats municipals, les de l’urbanisme i l’habitatge.


Totes dues notícies tenen l’aparença de defensa radical dels interessos ciutadans per part de l’Ajuntament i això em va fer obrir els ulls perquè en matèria d’edificabilitat, la sistemàtica sembla generalment la contrària: alliberar sol perquè les grans constructores modifiquin irreversiblement el paisatge i facin negoci, quasi bé sempre amb l’excusa de l’enorme demanda residencial existent.

Aquest és el principal argument que fan servir tots els ajuntaments, inclosos aquells que s’autodefineixen com els ajuntaments del canvi, en el que s’inclou el de Barcelona. L’argumentació és molt senzilla: si hi ha demanda d’habitatges, cal seguir alliberant sòl i per garantir que no s’està al costat de les grans promotores, es proposa que les promocions privades reservin una part important de la seva oferta a habitatge social. Amb això s’allibera la mala consciència per l’absència absoluta de respostes legals contra els desnonaments i s’intenta pal·liar les necessitats d’habitatge digne dels més desafavorits. Ara, per fortuna, ja comencen a aparèixer veus que consideren que el problema de l’habitatge només té solució si es treu el dret a l’habitatge de la mercantilització. Qüestió aquesta que passa per una enorme reforma legal sobre el mercat immobiliari que impedeixi que el sector financer pugui intervenir com a promotor d’edificis i que els poders públics puguin regular i controlar l’oferta i la demanda de sòl i del preu dels habitatges pel que fa a la compra i el lloguer. Només una intervenció integral dels governs —central, autonòmics i municipals— sobre l’habitatge com a dret social, pot garantir una oferta lligada a la demanda a preus raonables i evitar les especulacions desordenades que cíclicament contribueixen a les bombolles immobiliàries.

Només així, l’excusa de l’existència de demanda podrà justificar el desgavell de la construcció. Perquè és evident que hi ha demanda, però no és menys evident que hi ha milers d’habitatges buits i només cal alçar la vista a qualsevol carrer dels 30 municipis de la comarca per veure-ho. I mentrestant, en lloc de regular l’habitatge existent, impedir desnonaments, evitar l’especulació creixent sobre el mercat de compra i de lloguer, els ajuntaments opten per alliberar sòl urbà allà on abans hi havia una fàbrica o un camp de cols, convertint l’ocupació de territori en una qüestió indiscutible i justificable, quan no ho és en absolut.

Aquests dies hi ha hagut, com deia al principi, dos acords municipals a Sant Joan Despí que no deixen de ser simptomàtics d’aquesta manera d’agafar el rave per les fulles quan es tracta del problema de l’habitatge. L’expropiació d’un immoble de luxe a mig construir que estava abandonat des dels inicis de la crisi per convertir-lo en una promoció d’habitatge social i l’anunci als amos de Gallina Blanca que no permetrien iniciar els tràmits d’edificació en el terreny de l’antiga fàbrica fins que no recol·loquessin als treballadors amenaçats d’acomiadament. Qui podria dir que l’Ajuntament de Sant Joan Despí no és del tot sensible a les necessitats socials?

Caure en els vells tics
Doncs bé, aquestes dues mesures oculten els típics vicis en què han caigut una bona part dels ajuntaments democràtics des dels anys 80. El primer, permetre a grans promotores immobiliàries fer enormes negocis sense en prou feines contrapartides socials, fins al punt que deixar a mitges durant anys un gran edifici en construcció no els hi comporta cap despesa, com no sigui el dipòsit municipal que en aquest cas ha servit per pal·liar els danys per l’obra aturada tant de temps. I el segon, requalificar sense mesura terrenys industrials per convertir-los en edificables, sense tenir present que aquest sistema de planificació urbanística es converteix en un enorme reclam per les empreses a l’hora de deslocalitzar les seves instal·lacions. Si els terrenys de Gallina Blanca no fossin edificables, difícilment els Carulla tindrien molt d’interès per traslladar la factoria a altres llocs, de manera que el gest sobre els treballadors per part de l’ajuntament no és res més que una qüestió d’imatge, tota vegada que l’origen del conflicte té molt a veure amb l’actuació urbanística municipal.

Cosa gens exclusiva de Sant Joan Despí. Aquests mateixos dies, l’Ajuntament de Viladecans manté un contenciós amb alguns veïns de la zona de les Oliveretes per deixar via lliure al Pla Parcial de Llevant que inclou la construcció de 3.000 habitatges nous, menjant-se la zona forestal més important del municipi. Ja sabem que els ajuntaments tenen poques atribucions legals en la matèria que fa al cas. Però tenen algunes, i entre elles la planificació urbanística és de les més importants. Es dóna la paradoxa que durant molts anys els ajuntaments de la comarca no han promogut cap mena de restricció constructiva mentre que no ha parat de créixer la demanda d’habitatges, malgrat que tampoc hi ha hagut una oferta de feina sostenible, ni una immigració desaforada. I tot això a la vegada que no s’han aturat els desnonaments i hi ha més necessitat d’habitatge social que mai.

Per entendre’ns. No és que faltin habitatges. Amb tota seguretat en sobren. El que falten són habitatges assequibles socialment. Però per tenir habitatges assequibles, els ajuntaments no fan altra cosa —diuen que no poden fer altra cosa— que pactar amb els promotors un percentatge d’habitatge social a canvi d’alliberar el poquíssim sol que els hi queda. Ja es veu que això és pa per avui i més fam per demà. Els ajuntaments podrien fer una altra cosa. Negar-se a ocupar més sol, negar-se a planificar més espai, negar-se a afavorir més promocions. Negar-se a fer el joc al capital financer i industrial especulatiu. Clar que, negar-se a tot això, voldria dir jugar de valent la carta de l’esquerra i fugir de la còmoda política de posar pedaços.
Però la culpa no és dels ajuntaments. La culpa és nostra, perquè els convertim en els amos i oblidem que només ens representen. O ens haurien de representar.

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2019   |  www.elllobregat.com