19 de agosto de 2019, 7:51:09
Diàlegs Filosòfics al Baix


Debats filosòfics: L’ull que tot ho veu

Por Jaume Grau

“La contra-mirada que des del panòptic es llança sobre el subjecte modern és l’utillatge que, al cap i a la fi, ha permès sostenir la ficció de l’emancipació al llarg de tots aquests anys”. Oriol Fontdevila, Fuerzas y cuerpos.


El panòptic és una construcció de vigilància carcerària ideada per Jeremy Bentham (1748-1832), creador de la doctrina utilitarista, que té com a finalitat la màxima eficiència en la vigilància i control dels presos tancats en una presó ideal, de tal manera que assoleix el seu objectiu fins i tot en absència dels vigilants, perquè els presos mai saben en quin moment estan sent observats. Així, aquest control sempre està present, sense necessitat de fer-se visible, però en la seguretat que manifestarà la contundència del seu poder tan aviat com sigui necessari. Escriu Josep Ramoneda en el pròleg a El panòptic, de Jeremy Bentham: Però l’empremta més profunda que ha deixat sobre nosaltres el reeixit invent de Bentham és la por… Ciutadans en visibilitat permanent, agents sotmesos a la interpel.lació constant, des d’un poder cada vegada més inidentificable, la nostra condició és la por, garantia de la servitud permanent i gairebé voluntària.

La Paula Artés, sota l’influx d’una primerenca fascinació per la política en general, i pels cossos policials en particular, ha creat i editat pel seu compte, a través d’un crowdfunding, un fotollibre que va concebre als inicis dels seus estudis de fotografia i es va convertir en el trebal de fi de carrera. Gràcies a la seva universitat, que la va ajudar a gestionar tots els permisos, ha aconseguit d’accedir a casernes i llocs de comandament de la Guàrdia Civil a Catalunya, i fotografiar-los sense cap impediment i amb tota la col·laboració per part dels agents de la Benemérita.

Fuerzas y cuerpos és un llibre inquietant, en el qual l’excel·lent qualitat de les fotografies i la magnífica impressió contribueixen a convertir-lo en una obra d’art que, al llarg de les seves pàgines, arriba a crear un clima de neguit i provocació constant d’interrogants sobre el seu significat. Els textos d’Oriol Fontdevila, crític, comissari i investigador de l’art, breus, concisos, però suficients, ens ajuden a trobar una explicació històrica i filosòfica a tot allò que es troba subjacent sota l’aparent simplicitat d’unes instal·lacions militars i uns estris tecnològics que es proclamen fets per a la nostra seguretat.

El que ha volgut la Paula és fer visible l’invisible. Amb l’assumpció a partir de l’any 1994 per part de cos de Mossos d’Esquadra de totes les competències en seguretat i ordre públic, i més tard sobre el trànsit, com a policia integral catalana, la Guàrdia Civil, creada el 1844 com a cos militar amb funcions de policia, va iniciar un procés de replegament que va semblar que restringia la seva presència molt puntualment a les duanes i les fonteres. Però la Guàrdia Civil sempre ha estat present a Catalunya en 84 punts, i molt especialment a Sant Andreu de la Barca on se situa la segona caserna en extensió de l’estat espanyol. És interessant tornar als textos de l’Oriol Fontdevila: Tal com aquí s’ha arguït, el règim natural de la policia és la seva invisibilitat.

Tanmateix, quan es tracta de sortir a la llum, aquest cos no accepta fer-ho en la seva condició d’infraestructura latent i silenciosa… quan la policia juga la carta d’exposar-se públicament, el que de cap manera no pot admetre és veure’s com l’ull sense rostre amb el qual la Paula els representa en el seu treball. En aquest punt és quan podem obrir un debat sobre l’existència de dos models contraposats de policia a Catalunya, i aquí ens resulta de gran utilitat l’excel·lent treball d’en Jaume Bosch (La nostra policia, 2018) quan cita López Garrido (López Garrido, 1982: 141-142) tocant a la fundació de la Benemérita: Això explica que es necessiti habilitar un espai de poder per a un cos de seguretat coercitiu, separat de l’ens municipal, en tant que agent de l’Estat central. Una espècie d’exèrcit d’ocupació, ocupació en aquest cas del mateix territori nacional, en tant que portador d’una orientació antagònica al poder municipal. I hi afegeix en Jaume Bosch: Les cases caserna exemplifiquen el paper que l’Estat atorga a la Guàrdia Civil: els agents i les seves famílies són obligats a viure aïllats de la societat que han de controlar.

El debat que propicia el llibre de la Paula Artés és llarg i complex, i apunta cap a temes de gran transcendència, però de moment queda fora de les nostres possibilitats, encara que l’ull que tot ho veu segueix present i no ens deixa de mirar.

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2019   |  www.elllobregat.com