22 de octubre de 2019, 18:21:04
Valero & Vila


La Tabàrnia lleugerament progressista

Por Jesus A. Vila

De tota manera, els resultats d’aquest 26 de maig poden haver semblat una mica estranys per a molts analistes forans i gent que, des de Barcelona, la Catalunya no metropolitana i la resta de l’Estat, es pregunta com es pot passar en molt pocs mesos (17 exactament) d’una comarca sorprenentment taronja a revalidar majories absolutes del PSC a les més importants ciutats del Baix Llobregat i a resultats més que bons d’ERC a la majoria de municipis.


Crida l’atenció, sens dubte. Sobretot perquè el desembre del 2017 Ciutadans va aconseguir al Baix Llobregat 156.000 vots i gairebé un 32% i el PSC 95.000 vots i només un 19’3%, mentre que ERC era la tercera força a només 2.500 vots del PSC i a menys d’un punt de diferència.

Ara, en aquestes municipals, el PSC, afegint les xifres de l’Hospitalet, ha aconseguit 172.000 vots (un 36% del total), ERC 83.800 com a segona força (un 17,4%) i Junts 33.267, dades absolutament sorprenents per qui no coneix el territori. Les explicacions no sempre resulten comprensibles perquè tanta volatilitat costa d’entendre fins i tot per qui tracta de donar algun sentit als resultats.

De manera que el primer que caldria afirmar sense embuts és que els resultats electorals que s’estan produint a Catalunya en general i a la comarca, en particular, tenen molt a veure amb el clima general de desconcert, confusió i incoherència que vivim, conseqüència directa de l’erràtica política que patim al país, marcada a foc pel conflicte territorial i les seves derivades: el judici als polítics presos, el marasme de recursos i contra recursos, la voluntat d’internacionalització del contenciós entre Catalunya i Espanya, la ineficàcia paralitzant de l’executiu català i les conseqüències d’aquesta desestabilització sobre la normalitat democràtica en el conjunt de l’Estat. Entre elles i d’una manera aclaparadora, les conseqüències de tot plegat sobre la liquidació de la nova esquerra de Unidas Podemos/Comuns que afegeix, als seus profunds errors interns, una miopia incomprensible sobre la dinàmica independentista.

Èxit del ‘sanchisme’
L’altre component que ha influït força ha estat el corrent de triomf del socialisme sanchista, que ha sorprès fins i tot als propis, i que ha provocat una onada de revifament del PSC, avalada per una bona colla d’encerts successius tant de l’executiu central com de la direcció socialista a Catalunya: l’elecció d’un consell de ministres reconeixible i prestigiat, l’aval d’una política de negociació per reconduir el conflicte català, la imatge de govern que vol impulsar mesures socials... i a Catalunya, una política solvent d’aposta pel diàleg, alhora que una actitud ferma sobre les regles del joc constitucional que l’han convertit, a més, en víctima propiciatòria de l’independentisme saltant-se fins i tot tradicions parlamentàries sobre l’elecció de senadors. Però fins i tot aquests dos factors, el desconcert social que provoca sovint actituds erràtiques i l’impuls del sanchisme, no explicarien del tot els canvis produïts. S’han de tenir en compte també qüestions més habituals com ara el vot divers en funció de les convocatòries. L’electorat no reacciona igual davant les eleccions generals, les autonòmiques, les europees o les municipals i això no és nou d’ara. Ha passat des del 1977, però potser mai com ara d’una manera tan accentuada.

A les municipals juguen factors més personals que no operen en les altres i que tenen a veure no només en la resolució de problemes propers sinó també amb la xarxa de coneixements i vinculacions que s’estableixen als municipis. Un govern proper és més susceptible de crear connexions humanes, que poden convertir-se en gairebé clientelars a mesura que els beneficis s’aprofundeixen amb el temps. Els ajuntaments socialistes han estat uns experts a l’hora d’establir aquest tipus de xarxes: han sabut vincular les entitats socials al batec de les poblacions de manera que en bona part les han convertit en un viver de quadres i dirigents alhora que en un dipòsit de fidelitat electoral. El 2015 es va produir una certa desconnexió, producte sobretot d’una nova articulació de les bases especialment joves al voltant de les organitzacions sorgides del 15-M, però tot això s’ha anat desarticulant territorialment a mesura que les cúpules prenien tot el poder executiu i les organitzacions perdien qualsevol protagonisme efectiu. No han sabut crear una única organització forta, descentralitzada però amb capacitat d’influència sobre la direcció i això ha convertit aquest moviment en un partit clàssic. Clàssic també a l’hora de cometre errors: endogàmic pel que fa a les anàlisis i a les decisions.

Penetració sobiranista al teixit metropolità
Mentrestant, l’independentisme ha anat gradualment penetrant també en el teixit urbà metropolità, que és l’espai més feixuc perquè té dues característiques que el converteixen en particular: reuneix el gruix del sector immigrant amb molt estretes arrels culturals, idiomàtiques i familiars encara amb la resta d’Espanya i la part més dinàmica socialment, oberta a sentiments plurals de pertinença i a menys diferenciacions respecte d’Europa i el món. El catalanisme de CiU ja hi era molt present a la comarca especialment en els municipis petits. ERC ha anat fent forat progressivament i ha desplaçat en bona part el partit tradicional de la petita burgesia urbana, gràcies a una imatge raonablement més progressista, sense arribar als radicalismes de la CUP que només agraden a una part de la població més jove i probablement més conscienciada socialment. Una part que, també en aquesta ocasió, s’ha mostrat més silenciosa i probablement més abstencionista.

I en tot aquest context cal xifrar la devaluació taronja. Ciutadans no ha desaparegut a la comarca però Ciutadans no és considerat com un partit de govern. És clarament percebut com el partit espanyolista a Catalunya i això comporta vots però també una sensació negativista, a la contra. Amb una implantació territorial encara dèbil, compta a l’hora de proporcionar un missatge ideològic d’oposició a l’independentisme però no pas a l’hora de governar els municipis. L’àrea metropolitana urbana, generalment, no vol partits de dreta als seus governs i Ciutadans apareix davant l’electorat baixllobregatí com un partit favorable a la unitat de l’Estat però també com un partit de dretes.

El Baix Llobregat potser encara és una mica Tabàrnia, però segueix sent una comarca lleugerament d’esquerra, matisadament progressista. Sempre hi haurà excepcions per confirmar la regla: Castelldefels és Castelldefels i Martorell és Martorell, però potser per dinàmiques pròpies, que requeririen una explicació més acurada.

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2019   |  www.elllobregat.com