18 de octubre de 2019, 9:21:10
Cultura


Cafès filosòfics: L’esport és un joc?

Por Jaume Grau

De tornada de les vacances, ens hem trobat de nou al Cau de les Arts d’Esplugues.


Aquest cop el tema escollit ha estat l’esport en el seu vessant lúdic, és a dir com a joc. Hem comptat, com a conductor del debat, amb el nostre amic Lluís Carceller, que té una dilatada trajectòria en els aspectes literaris i documentals de l’esport. També ens han acompanyat, com a textos per la reflexió el clàssic Homo ludens, de Johan Huizinga, i Ética del deporte, de Guillem Turró, que va ser protagonista d’un debat anterior, precisament sobre l’ètica dins de l’esport.

En una tertúlia, parlar de l’esport i del joc és com parlar de l’art: molt enriquidor, perquè es tracta de temes sensibles a l’esperit, dels quals tothom en té opinió, basada en la pròpia vida i la pròpia experiència, i no ens posem mai d’acord, però sempre descobrim nous matisos i punts de vista, la raó de ser d’un cafè filosòfic. No cal dir, en el cas del joc, que va més enllà de la introspecció d’altres activitats de l’esperit i abasta un àmbit més social, una comunitat de milers i fins i tot de milions de persones.

Huizinga ens ha ajudat a esbrinar els elements més antropològics del joc; pots estar-ho o no d’acord, però obre un interessant debat pensar que el joc és precultural, i que la cultura neix del joc: “… que la cultura sorgeix en forma de joc, que la cultura, al principi, es juga”. Ens fa observar com juguen els animals i la seriositat amb que juguen els nens, ben conscients que el que fan és un joc, però respectant unes regles donades, o creades per ells mateixos; i tractant amb severitat als transgressors, als tramposos. No han faltat els pertinents comentaris sobre La mano de Dios i especialment els aspectes poc ètics que es donen en algunes ocasions en que el joc i l’esport es barregen amb els diners. És evident que el fet mateix de la juguesca (com bé indica el sen nom) és un joc i no un esport, però les seves relacions cada vegada són més freqüents. No podem evitar incórrer un altre cop en el tòpic que proclama que l’esport és un reflex de la societat en què vivim. Però també hauria de ser un mirall a on acudir per veure una bona imatge de tots nosaltres, com a persones individuals i com a societat; i a partir d’aquesta reflexió encetem la qüestió, prou fecunda de l’esport com a transmissor de valors, com a educador.

L’esport ha de tenir un component lúdic essencial, però, sense entrar en contradicció, un dels seus principals valors és el d’ensenyar a assimilar la derrota. Aquí resulta molt oportú tornar a les paraules de Guillem Turró en el seu llibre Ética del deporte: “… Una de las piedras angulares del talante deportivo es el fair play o juego limpio. En primer lugar, el fair play designa el respeto a las reglas acordadas para un determinado deporte. No respetarlas intencionadamente equivale a conculcar el fair play. En segundo lugar, se refiere a un comportamiento generoso y justo que no ha sido prescrito por las reglas explícitas.”

Sobre el procés civilitzador de l’esport, com a sistema per canalitzar i apaivagar la violència política i social, hi ha textos molt interessants de Norbert Elias i de Michel Foucault, que és impossible de ressenyar en aquest curt espai. D’això ens dóna testimoni el fet que Ramon Alcoberro utilitza com a títol d’un escrit seu a El Temps, Seguidors, “hinchas”, fans, supporters, tifosi. Una història cultural: “… La violència continua essent un element intrínsecament unit al futbol i impregna també les motivacions i les actituds de les persones en altres aspectes de la vida… Durant anys les teories sobre la violència en l’esport han suposat que els ultres eren gent de baixa autoestima i que la forta identificació amb un equip amagava altres mancances emocionals. Però no sembla que es pugui parlar exclusivament de responsabilitats individuals en esports on la dinàmica comunitària és tan forta com en el futbol”.

Ens quedarem amb els aspectes positius de l’esport, com a transmissor de valors i de fair play; com a vehicle de superació individual o col·lectiva; com a joc que, segons Huizinga és llibertat, i que contribueix a fer de les nostres vides un trànsit més agradable.

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2019   |  www.elllobregat.com