22 de enero de 2020, 2:31:15
Opinió


El nou PDU: cants de sirena que no engalipen

Por Jesus A. Vila

A ningú li podrà estranyar que 43 anys després de l’aprovació del Pla General Metropolità de Barcelona (PGM) l’any 1976, s’hagin iniciat els treballs per ordenar el territori metropolità amb un nou Pla Director (PDU) que ha començat el seu recorregut per tot l’àmbit amb una crida a la participació.


L’esforç ingent de tots els que han participat en la seva elaboració, no evita però, una certa sensació d’escepticisme sobre la seva plasmació pràctica. Una mena de dejà vu urbanístic.

I és que, allò que va ser el Pla General Metropolità del 76, que naixia enmig de la lluita per l’adveniment de la democràcia i que obria grans expectatives d’ordenació urbana supramunicipal després dels caòtics anys del desenvolupament franquista, ha sofert en aquests 40 anys llargs de vigència més de 1.200 modificacions que l’han convertit en una caricatura del que estava previst sobre el paper. I és que el paper ho aguanta tot, com se sap. D’aquí que, el que serà el nou PDU, obri tantes expectatives com dubtes.

De les expectatives parla sobradament l’excel·lent —i caríssima— exposició que ha estat aquests dies exposada al Centre Cívic del Mas Lluí a Sant Feliu de Llobregat i que després ha de recórrer tot el territori metropolità, des del Prat, fins a la mateixa Barcelona, passant per Cerdanyola i Badalona on, amb els cinc àmbits territorials amb que s’ha dividit el projecte d’explicació pública i crida a la participació ciutadana, s’espera completar el compromís per donar-lo a conèixer i recollir les inquietuds generals.

Fixar les línies mestres de l’urbanisme metropolità
Com el pla del 76, aquest nou instrument de planificació aspira a fixar les línies mestres del desenvolupament harmònic, afegint molts dels aspectes que resulten cabdals en ple segle XXI per garantir la qualitat de vida de la ciutadania: les xarxes d’infraestructures, el mosaic agroforestal o l’estructura socioeconòmica del territori. I, com el Pla del 76, no preveu normatives coercitives que limitin l’autonomia municipal en tot allò que no respecti les essències del mateix pla, perquè l’objectiu és molt benvolent: fixar criteris de solidaritat entre municipis per coordinar la planificació global i fer més racional el creixement urbà.

És a dir: dibuixa un model interessant, molt ben estudiat i complet, però deixa en mans dels municipis respectius l’oportunitat de ser més o menys solidaris amb el seu propi territori i l’entorn, i no limita el creixement urbà sinó que es limita a racionalitzar-lo.

Hem escoltat moltes vegades que una de les característiques de l’anacrònic desenvolupament urbanístic del franquisme a la nostra zona va consistir en una planificació caòtica i especulativa per donar resposta als allaus migratoris de mà d’obra bàsicament industrial. El Pla del 76 buscava, per tant, planificar racionalment el territori i esmenar la saturació urbana, però permetia que els ajuntaments modifiquessin a criteri el planejament, amb aprovacions de l’autoritat urbanística sense gaires traves. Una dada il·lustrativa al respecte. Entre el 1981 i el 2018 —és a dir des de pràcticament l’adveniment de la democràcia municipal (1979) fins ara—, la població de l’àrea metropolitana que aplega els 36 municipis del PDU va créixer un 3%, mentre que l’ocupació del sol ho va fer un 45%. La majoria de les modificacions que va rebre el pla, més del 50%, es van produir no en els primers anys quan els ajuntaments necessitaven iniciar la racionalització urbana dels seus termes, sinó entre 2003 i 2009, quan la fam de sòl edificable va impulsar tantes requalificacions com calien.

Desconfiança
És a dir, benvingut sigui el PDU, però no ens podem estar de desconfiar seriosament de la seva utilitat real. I hi ha diverses raons. La primera, que els que aprovaran el PDU seran els mateixos, si fa no fa, que han modificat 1.200 vegades el Pla del 76. La segona, que si alguna vegada hi torna a haver amenaces semblants a les del magnat Adelson, que es volia carregar tot el Parc Agrari per instal·lar-hi casinos i hotels, no tenim cap garantia que aparegui una resistència institucional efectiva, més aviat al contrari. La tercera, que un projecte tan incomprensible i indefensable com el PDU Granvia a l’Hospitalet, que es carrega totes les tesis del projecte que ara es presenta, o la intensificació del creixement urbà de Viladecans, per posar només un parell d’exemples, són molt ben vistos pels que han d’aplicar el nou PDU. La quarta, que l’actual director de serveis d’Urbanisme de la UAB i un dels màxims exponents del nou PDU, va declarar l’any 2018 que l’operació immobiliària que l’Ajuntament de l’Hospitalet projecta en la darrera zona no ocupada del terme municipal on estan previstos, entre altres edificacions, 26 gratacels, representa “intentar estirar l’èxit de la Plaça Europa fins al riu. Intenta generar un nou centre econòmic i d’oficines al final del municipi”.

I ja ni parlem de la fràgil posició del Pla i dels que el defensen, respecte de qüestions que a hores d’ara haurien de resultar sagrades, com ho és l’oposició a la quarta pista de l’aeroport o la política d’habitatge assequible. En aquest punt, l’única qüestió que es contempla és l’alliberament de més sol urbà per construir, quan el que caldria és una política d’esponjament del territori saturat i la reserva dels espais lliures recuperats per construir habitatge social.
De manera que no ens oblidéssim pas de qui inspira el Pla i qui el portarà a terme. Per respectar-lo, o com es va fer amb el del 76, per vulnerar-lo tant com convingui. O sigui, que els cants de sirena ja no ens engalipen.

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2020   |  www.elllobregat.com