28 de septiembre de 2020, 23:20:21
L’Hospitalet

Entrevista a Anna Caballé, flamant Premio Nacional de Historia per una biografia sobre Concepción Arenal


“No veig molta diferència entre els mites franquistes i independentistes”

Por Francisco J. Rodríguez

L'hospitalenca Anna Caballé ens rep al seu despatx de l’edifici antic de la Universitat de Barcelona.


Entre llibres, muntanyes de llibres, parlem sobre Arenal i la seva polifacètica obra. “La Història ens ha de servir per comprendre el passat i no com a arma esmunyida contra l’adversari”, defensa. Reconeix que l’acadèmia ha de sortir del claustre per fer front als biaixos. “Estem al mig de Barcelona però és com si fóssim a 20 kilòmetres de distància”.

‘Concepción Arenal, la caminante y su sombra’, rescata la biografia d’una dona, com vostè ha descrit en alguna ocasió “amb nom de carrer”, de la qual poca gent en sabria dir alguna dada. Com hem arribat aquí?
És una figura que va envellir molt de pressa, però el seu catolicisme, el puritanisme que practicava i la seva defensa de la compassió la feien un personatge incòmode, excessivament sever. Escriu de presons, de necessitats socials, d’organitzar la caritat d’una manera racional, de la reforma de l’Església, reivindica el paper de la dona, però també escriu poesia, teatre... Són molts temes que tracta i aquesta dispersió fa que cap disciplina la tingui com a referent.

Vostè ha explicat en alguna conferència que va destruir el seu arxiu personal poc abans de morir per evitar rumors. Era una pràctica habitual a l’època?
La correspondència de Rosalía de Castro la va fer desaparèixer el seu marit, Manuel Murguía, per exemple, i la d’Arenal ella mateixa la va cremar. Era una dona molt reservada i amb molta por a la xafarderia i la maledicència.

Potser l’episodi més conegut de la vida d’Arenal és que va assistir disfressada d’home a la universitat. El seu llegat, potser, va més enllà d’aquesta anècdota...
Això que diu no passa de ser una llegenda, una inèrcia biogràfica que s’ha anat repetint. Ella no va estudiar mai Dret; quan era jove l’interessava la ciència i la literatura i l’única prova que tenim que va assistir a unes classes és quan, ja casada amb Fernando García Carrasco, entorn dels 27 o 28 anys, assisteix a la Universitat de Medicina, amb una indumentària molt masculina. Res més.

El moviment feminista actual la reivindica prou?
Sí, relativament, com tot en la nostra cultura. Una cosa és parlar d’un llibre, d’unes idees; l’altra, molt diferent, és que l’ideari penetri i serveixi d’inspiració. Però si el nom d’Arenal s’ha mantingut al llarg del temps ha estat gràcies a la recuperació que el feminisme va fer dels seus dos assaigs, La mujer del porvenir i La mujer de su casa.

La seva idea de reformar Espanya, per altra banda, té a veure amb un enfortiment ètic, més que no pas polític, militar o econòmic. Era un pensament heterodox?
Totalment. Ella estava obsessionada amb la filosofia ètica. El progrés, les millores socials, el futur del país... Tot passava pel que jo he anomenat la seva política de l’esperit, la idea que l’única bellesa del ser humà és la bellesa moral, la seva capacitat per contribuir al bé comú. Més que heterodox va resultar molt incomprès.

Vostè reivindica el seu caràcter conciliador, un tarannà molt adequat per a l’avinentesa política actual...
Moltes vegades hi penso. Ella té un parell d’escrits, A los vencedores y a los vencidos i un altre titulat A todos, on retreu als uns i als altres haver portat la situació política que analitza –en un cas la Revolució del 68, en l’altre les insurreccions territorials que se’n derivaren- a una immensa pèrdua de capital humà, moral i econòmic. La necessitat de recórrer a la racionalitat i de controlar les passions forma part del seu ideari basat en el poder de la bondat.

Parlem ara de vostè. És de l’Hospitalet Centre i és una autèntica especialista a fer biografies. Què es necessita per ser un bon biògraf?
La curiositat pels altres, l’interès per comprendre millor el passat a través de les aportacions que un individu pot o ha pogut fer a la història d’un país, d’una cultura.

Per altra banda, crida l’atenció que en 4 anys dos hospitalencs hagin guanyat el Premi Nacional d’Història: el 2015 Roberto Fernández, amb el seu ‘Cataluña y el absolutismo borbónico’ y ara vostè. Ara bé, creu que l’Hospitalet té cura de la seva història i patrimoni?
En els darrers anys he observat amb satisfacció un cert respecte per la història de la ciutat. Pensi que jo vivia al carrer Baró de Maldà i mai me’n vaig sortir, preguntant a tothom, sobre qui era i quina era la seva relació amb l’Hospitalet. La nostra història acostuma a reduir a l’interès a la guerra civil. Això hauria de canviar per disposar d’una mirada més àmplia i complexa del nostre passat.

La Història sempre ha estat emprada pel poder per legitimar-se o per justificar alguns posicionaments. Creu que aquest fenomen ha anat a més avui dia?
No veig molta diferència, sincerament, entre els mites rancis del franquisme, en els quals jo em vaig educar i que la meva generació va qüestionar radicalment, i els mites conreats per un independentisme català que assoleix acríticament les seves tradicions i llegendes, buscant en el seu passat un aval als crèdits que ara es reclamen a l’Estat espanyol. El poder necessita sempre la Història com a eina legitimadora però, si m’ho permet, crec que en ple segle XXI hauríem d’alliberar-nos de la càrrega d’una història mecanicista que només s’utilitza com aval del present. El present té les seves pròpies característiques i la Història ens ha de servir per comprendre el passat i mirar endavant, no com a arma esmunyida sistemàticament contra l’adversari.

Creu que l’acadèmia hauria d’obrir-se al gran públic per combatre els mites i les creences esbiaixades?
La Universitat, i sobretot les Humanitats, ha viscut en una bombolla, convençuda que no li calia explicar la seva utilitat pública perquè era massa òbvia. I el conjunt de la societat espanyola i catalana s’ha acostumat al seu silenci. Crec que ara tots plegats n’hem pres consciència i només espero que no sigui massa tard. Jo els hi dic als meus estudiants que més enllà d’una titulació, ser universitari és una forma d’estar al món, malgrat que les circumstàncies no acompanyin. Exigeix respecte i civilitat. Pel que fa a la participació de la Universitat en la vida pública, hi estic completament d’acord. Si nosaltres, els acadèmics, no fomentem el coneixement més correcte, que vol dir més crític, la pregunta és: qui ho farà?

El Llobregat.  Todos los derechos reservados.  ®2020   |  www.elllobregat.com