Especial

La por ja és un èxit

24-m: especial eleccions

Jesus A. Vila | Viernes 15 de mayo de 2015
A punt de celebrar-se les següents eleccions municipals del 25 de maig, és evident que la comarca no és la que era. Aquella comarca coneguda com el gran cinturó ‘roig’, industrial i lluitador contra la dictadura s’ha aigualit amb els anys fins el punt que els centristes apareixen com la gran sorpresa dels comicis. Fins i tot els neofeixistes s’introduiran als ajuntaments sense complexos. Jo sóc pessimista sobre els resultats, però que haguem arribat a apuntar la por, ja és un èxit.

Quan aquesta publicació estigui al carrer, faltaran hores per elegir els nous consistoris en les desenes eleccions municipals des d’aquelles remotes primeres de la democràcia postfranquista del 3 d’abril de 1979. Han passat 36 anys des d’aleshores i, com és natural, no queda un sol alcalde a tota la comarca en actiu, malgrat que encara podríem assenyalar algun regidor d’aquells primers ajuntaments que apareixen a les llistes del 2015. La majoria, en llocs absolutament testimonials.

Nova generació de polítics
Es presenten, com s’informa en aquestes pàgines, una munió de candidatures i malgrat que els partits tradicionals tindran paperetes arreu, hi ha molta candidatura nova, cosa que indica que, malgrat el desprestigi de la política, encara hi ha gent disposada a gastar una part del seu temps per gestionar els assumptes de tots o, encara més enllà, per posar en pràctica el seu ideari de justícia social en l’escala més propera. Tal com s’estan posant les coses, hi ha molts candidats i no sembla que els que s’apuntin ho hagin de tenir fàcil per corrompre’s. I això és una bona senyal perquè qui s’apunta ara no sembla que s’apunti per fer-se milionari com en altres èpoques o per viure una vida regalada com ha passat fins ara. La mala senyal és que ningú sap molt bé cap a on anem. Ni els grans, ni segurament els petits. Tenim tantes crisis solapades i hi ha tanta urgència de reparar el que s’ha danyat, que alguns poden anar enrere pensant que van endavant i a l’inrevés.

En qualsevol cas, la incògnita sobre el resultat està servida i la incògnita sobre la governació està cantada.

De fet, a la comarca, bona part del pastís tradicional se l’han jugat, a les ciutats grans, el PSC i ICV, i als municipis mitjans i petits, aquestes dues candidatures amb algun pessic de CiU i de les candidatures municipalistes. En les darreres eleccions del 2011, es va produir un principi de diversitat amb noves opcions com ara Ciutadans, ERC amb un component veïnal, el mateix PP i PxC que van trastocar algunes estabilitats d’anys i fins i tot modificacions substancials en els equips de govern (el PP va aconseguir, per exemple, l’alcaldia de Castelldefels). Ara, la irrupció de Ciutadans, de les mateixes CUP i d’aquesta cataracta de candidatures diverses amb suports veïnals al voltant de la fórmula Guanyem o de les variants de Podem, fan preveure un mapa de resultats molt plural i unes governabilitats que reclamaran fer política amb les finestres obertes i segurament pactes puntuals referendats per la ciutadania.

Obrir les finestres
Tant de bo sigui així perquè s’obriran noves expectatives i és possible que s’aixequi la pols de moltes catifes i fins i tot la ronya que hi ha al dessota, si els nous governants s’atreveixen a explicar el que s’hi trobin, si els que marxen no esborren els discs durs dels ordinadors abans de dir adéu, cosa previsible malauradament. Per això es pot dir, sense por a equivocar-se, que estem davant d’un punt d’inflexió que no s’havia conegut a la comarca i al país, des de fa 36 anys. Per diverses raons: 1. Perquè els grans tenen por, com no havien tingut mai. Els resultats són tan incerts que ningú fa projectes de futur massa clars i ja és evident que ningú pot confiar ni en les enquestes que estan tan desconcertades com la mateixa ciutadania. 2. Perquè els nous enceten radicalitat, una modesta radicalitat que als ajuntaments no fa tanta por com a les institucions grans i que per tant, és susceptible de practicar-se amb cert èxit. 3. Perquè, per primera vegada, a Catalunya s’entrellacen molts eixos: l’eix de la renovació de la democràcia més o menys directa i participativa (el “de los de arriba y de los de abajo”), l’eix ideològic (el de la “centralidad del tablero”) i l’eix identitari. Unes eleccions, per tant, de gran calat, que decidiran moltes coses de cara al futur, segons com es produeixin els resultats.

Hi ha moltes responsabilitats en aquest vot del 24 de maig. Els estudis demoscòpics intenten curar-se en salut afirmant que, a quatre dies de la jornada electoral, el nombre d’indecisos és enorme.

Com que les enquestes fallen més que una escopeta de fira, s’ha de posar el problema en els dubtes del personal. De fet, la gent està tipa de la precarietat que sembla instal•lada entre nosaltres però no tinc tant clar que això la radicalitzi o la faci dubtar. Estem cansats de veure com els casos de corrupció no afecten al cos electoral a casa nostra, sempre i quan es pugui gastar el que tenim i una mica més. El que sembla preocupar és poder viure bé, no que ens enganyin. El que ens emprenya és que ens pugin els impostos, no que els recursos es gastin malament.

Anar a votar
Que encara hi hagi dubtes, que hi hagi tants indecisos hores d’ara no és res més que el símptoma terrible d’aquesta societat malalta. Si la societat no estigués malalta, la immensa majoria de la gent que ens envolta sabria perfectament què s’ha de votar. Sobretot perquè hi ha bastant per escollir.

Fa 36 anys que no hi havia l’oportunitat de dir prou. Avui dir prou significa trencar amb el de sempre. No sabem si els nous ho faran bé o malament. El que si sabem és que els de sempre ja ens han demostrat qué saben fer i perquè ho fan.

És veritat que els que tenen menys a perdre són els que tenen menys por. Aquesta havia estat fins el 83, més o menys, una comarca bastant roja que feia honor al cinturó industrial que s’havia destacat per les lluites contra la dictadura. Des d’aleshores fins ara mateix s’havia descolorit tant, que el vermell inicial havia agafat fins i tot tonalitats blavoses, impensables aleshores. Hi ha prou a dir que la UCD, que era el centre convencional d’aquells anys, va ser residual al Baix Llobregat pel seu component dretà, històric i social. Avui els més centristes, apareixen com la gran potencial sorpresa, i fins i tot el neofeixisme s’introdueix als ajuntaments sense complexos.

Evidentment la comarca ja no és el que era. Potser ara reflecteix millor el seu caràcter menestral que omplia a vessar la seva ànima oculta, trasbalsada aleshores per l’heroïcitat d’uns quants, que primer es van jugar la llibertat i després van perdre el futur. Jo sóc pessimista sobre els resultats d’aquest maig de 2015, però que haguem arribat a apuntar la por dels de sempre, ja és tot un èxit. III