Durant la pandèmia, vam redescobrir els tresors de Sant Boi. La natura, els espais verds... Sant Ramon, la Muntanyeta… Petits refugis naturals dins la ciutat que ens van oferir un respir necessari en temps de confinament.. Però, en realitat, això no és cap novetat, ja al segle XX aquestes zones eren un autèntic reclam per als turistes barcelonins, que s’escapaven fins a Sant Boi buscant aire pur i tranquil·litat. La Barcelona del segle XX era molt insalubre. Tots els trens de vapor, les fàbriques dins la ciutat, provocaven ja en aquell moment una contaminació important. És per això que tota la petita burgesia, la gran burgesia i l’aristocràcia decidia marxar fora durant els mesos d’estiu. Ni Paris, ni Nova York, ni Maldives, es conformaven amb la meravellosa perifèria de Barcelona.
Un flux de turisme barceloní que queda perfectament documentat al Museu de Sant Boi, dins l’exposició itinerant “Estiueig de proximitat, 1850-1950”. Una mostra que es podrà visitar fins al 15 de juny i que revela una cara desconeguda de la història més pròxima. Perquè tal com afirma la directora del Museu de Sant Boi, Maria Lledó: “A molta gent de Sant Boi i l’entorn li sorprèn encara saber que, a principis del segle XX, la ciutat era un destí de turisme cabdal”. Un destí, a més, que es diferenciava de municipis del seu voltant per la seva rica vida natural. “En aquell moment, Sant Boi era un poble de només 5.000 habitants, molt diferent dels més de 80.000 d’ara. Així, les muntanyes, espais verds i zones de passeig, a principis del segle XX, encara eren més extenses i evidents”, explica Lledó.
La Muntanyeta actuava com a element natural per dividir dos sectors del municipi: un turístic i un altre industrial. L’eixample en direcció a ponent (el que avui coneixem com el barri de Marianao) es concebia com una zona residencial. En canvi, l’eixample orientada cap als barris de Vinyets i Casa Blanca tenia un caràcter més industrial. Dos eixos de creixement urbà ben definits, i que es van acabar fixant l’any 1905 amb el projecte d’urbanització Pla Pasqual, tal com recorda el director de l’Arxiu Històric de Sant Boi, Carles Serret. “Tots dos sectors urbans es van articular al voltant d’un gran espai central, representat per les dues places més emblemàtiques de Sant Boi: la plaça de la Generalitat, al centre del sector residencial, i la plaça de Catalunya, al cor de l’eixample més popular i vinculat a l’activitat industrial”, afegeix Serret.
Però, com arrenca aquest fenomen a Sant Boi? No va ser fins al 1904 quan es va construir el primer pont estable sobre el riu Llobregat. Més endavant, a finals de 1912 va arribar el carrilet. Abans d’això, però, per arribar a Sant Boi des de Barcelona, calia fer una gran volta passant per Molins de Rei. “En només vuit anys, del 1904 al 1912, es va trencar de manera radical la incomunicació. Es va passar de pràcticament no tenir res a disposar tan d’un pont com d’una connexió ferroviària directa”, explica el director de l’Arxiu Històric. A partir d’aquí, i des de mitjans del segle XIX es troben alguns casos aïllats que il·lustren l’inici d’aquest moviment. Un exemple destacat és el de la família Rubió, una nissaga de literats molt vinculada a la vila. Tant Joaquim Rubió i Ors, conegut com Lo Gayter del Llobregat i considerat un dels grans poetes del moment, com el seu fill, Antoni Rubió i Lluch, catedràtic d’història, i el seu net, Jordi Rubió i Balaguer, reconegut filòleg, van estiuejar llargament a Sant Boi. De fet - menciona Serret -, aquest darrer va arribar a tenir-hi una vinculació tan profunda que va voler ser enterrat al cementiri del municipi.
La família Estruch i Ferrer és un altre pol en el desenvolupament d’aquest estiueig burgès. Van adquirir una finca que cobria l’antiga jurisdicció feudal que abastava tot el vessant nord i ponent de la muntanya de Sant Ramon, l’anomenada Casa Gran del Bori. Ramon Estruch i Ferrer, destacat polític i financer amb bones connexions (com ara amb el general Prim, que va visitar Sant Boi en més d’una ocasió), va convertir la finca en un centre d’atracció per a altres famílies benestants de l’època. “Aquesta família també va fer construir, just davant de la Casa Gran, una nova residència per a la filla del senyor Estruch, casada amb el comte de Cornellà. Aquella casa és el que avui coneixem com a Escola Benviure”, comenta Serret. I al seu voltant, es va crear un petit nucli social format per aristòcrates i financers de Barcelona que estiuejaven a Sant Boi, tot i que amb una relació més aviat distant amb el poble. “Eren famílies amb recursos que venien a passar l’estiu, però mantenien una vida social separada a la població local. Tenien treballadors, pagesos i jardiners santboians, sí, però no s’integraven especialment en la vida quotidiana de la ciutat”, continua el director de l’Arxiu Històric.
Encara més distant, però, era la relació del marquès de Marianao amb Sant Boi. Tot i ser propietari d’una de les finques més grans del municipi, gairebé no va establir cap vincle amb la població. La seva mare era de Sant Boi, però ni ell ni la seva família van seguir el model d’altres “indianos” que, en altres localitats, si van contribuir activament al desenvolupament del poble, construint escoles, hospitals o finançant obres públiques. A Sant Boi, ni els Marianao ni els Estruch van fer aquest pas. Perquè no hem d’oblidar… Estiuejants i població local eren dos mons. Aquesta distància social es va mantenir durant dècades. Tant és així que, la directora del Museu encara recorda el nom que la seva mare, i els veïns del poble, utilitzava per referir-se els estiuejants: els fiambrera. “Els homes d’aquestes famílies, que anaven i venien cada dia a Barcelona per feina, s’enduien la fiambrera amb el dinar. I així, popularment, van quedar batejats”, explica Lledó.
I és que la comunitat d’estiuejants feia la seva. S’entretenien en el Centre Estiuenc Sant Jordi, o més popularment conegut, com el Casino dels rics. Una entitat pròpia que funcionava gairebé com un ateneu d’estiueig. “Obria amb la festivitat de Sant Joan i tancava amb la Mercè. I durant la temporada d’estiu, la burgesia tenia allà els seus espais de joc, de teatre i de vida social…”, explica Serret. La condició per poder ser membre d’aquest centre? Fàcil, ser forçosament membre de la colònia d’estiuencs. Per tant, tota la població resident quedava en certa manera exclosa d’aquesta entitat. Per això, quan als anys setanta la decadència del turisme es va fer evident a Sant Boi, es va buscar reconvertir el Centre Estiuenc Sant Jordi en un centre cultural obert per a tothom. La sorpresa va ser que ningú s’apuntés…“Després de setanta anys d’ignorar completament a la població local, era evident que la gent de Sant Boi no s’hi sentia vinculada”, explica Lledó.
Aquell Sant Boi dicotòmic, però, dividit entre la burgesia barcelonina i la població local santboiana, estava a punt de transformar-se profundament. Els fluxos migratoris del camp a la ciutat durant les dècades dels anys cinquanta i seixanta van alterar radicalment la perifèria de Barcelona. Sant Boi es convertia en una nova porta d’entrada a Catalunya, en un moment històric en què el país es dirigia cap a la democràcia. En aquest nou context, el flux turístic de barcelonins cap a Sant Boi es va extingir. El municipi es va transformar en una ciutat d’acollida per a molts nouvinguts catalans, mentre que la burgesia, afavorida pels avenços tecnològics i en el transport, va començar a optar per altres destinacions amb platja, com la Costa Brava o la Costa Daurada. Així, la imatge de Sant Boi com a vila d’estiueig va desaparèixer progressivament, i el poble es va consolidar com un entorn residencial dins de l’àrea metropolitana de la Gran Barcelona. III