Samarretes entusiasme, voluntat de compartir i valors humans que atreu l’esport. Són alguns dels indicis més evidents d’allò que es copsa i es respira al pavelló de la Bonaigua, centre i nucli de Sant Just, en una tarda qualsevol d’activitat. És la casa de l’hoquei, preponderant els darrers anys i més famós pels resultats i per l’ascens, però igualment feu de disciplines com l’handbol, el voleibol o també el bàsquet. Precisament el segon, anomenat fins 1952 “Balonvolea” per la traducció cenyida de l’anglès que ho escrivia separat fins aleshores, “Voley Ball”, ha anat guanyant en seguiment i s’ha erigit en el segon més popular dins el complex i a tot el poble.
El 1992 un grup d’amics i interessats per la longeva disciplina fundà el Club Volei Sant Just i introduí per primer cop sota el suport d’una entitat aquest esport al municipi. La intenció era d’ensenyar-ne els seus secrets, però sobretot arribar a la gent del carrer i presentar el joc originat a Estats Units el 1895 com un mitjà de formació, tant en valors més personals com col·lectius. L’esperit competitiu i la dinàmica d’equip van arrelar fort en poc temps i l’entitat va créixer molt i superà en un escàs temps la cinquantena d’integrants.
Era l’any de Barcelona, l’olimpíada que venia i que al seu pas arrossegava aquell fervor per disciplines molt variades. El volei, germà del bàsquet (va crear-se a Holyoke, Massachusetts, a 16 km d’Splingfield, el bressol d’allò que envolta a la cistella), té una llarga tradició però ha anat canviant de reglament i no ha estat fins a temps més recents que ha estat inclòs com a esport olímpic (Tòquio, 1964), després d’haver estat un joc, o modalitat, d’exhibició als Jocs Olímpics de París (del 1924).
El Mintonette de l’inici (nom derivat del bàdminton, molt popular a finals del segle XIX) comptava amb normes molt diferents com una xarxa més baixeta (1,98 metres), servei extra per si fallava el primer, nombre de tocs il·limitat, o desempat amb sols un punt i no de dos. L’evolució dels campionats americans i sobretot la creació impulsada per 14 estats, el 1947, de la Federació Internacional (que ara té la seu a Lausana), promociona i fa canviar més veloçment aquesta puixant disciplina que celebra el primer campionat del món el 1949. Rússia, Japó, Estats Units, Txecoslovàquia, Iugoslàvia, Cuba (en noies) o Brasil han vingut sent els enormes dominadors d’aquesta pràctica esportiva que ara es juga en un terreny de 18 metres de llargada i 9 d’amplada i una xarxa situada a 2,43 metres per als homes, i 2,24 per a les dones.
Les noies del primer equip i del segon han segellat un any fantàstic. En el cas del Sènior B, s’ha aconseguit l’ascens a Primera Divisió Nacional, després d’una fase final disputada aquest mes de maig a Ciutadella (a Menorca). El Sènior A, per altra part, ha estat segon dins de la lliga regular, en una excelsa temporada, i ha acabat sols superat per un conjunt professional i amb gran suport institucional, com el Melilla. Les pupil·les de l’entrenador argentí Mariano Singer, punt d’inflexió dins del club quan va arribar ara fa 8 anys, pels mètodes preparatius, han disputat per primer cop la conseqüent fase d’ascens a la millor lliga estatal (Liga Iberdrola). Han conclòs en sisè lloc dins les millors, no han pujat, però l’actuació deixa esperances pel futur pel gran progrés que es va seguint. Fa tres anys que són a Superlliga 2 (la segona categoria de l’estat). El primer van patir molt per no baixar, el segon curs van mantenir-se a la meitat i aquest darrer han anat més enllà i han batallat fins al final per ascendir.
Tanmateix i malgrat aquest bon paper i l’alt rendiment, ningú no cobra Aquí el professionalisme està cenyit a donacions i patrocinis, més potents en cas de clubs molt més lligats a un territori i sense gaire competència. El Sant Just rep subvencions de la part de l’Ajuntament a canvi de dur el nom del poble a tot arreu i de fornir tot l’engranatge, amb l’excepció d’algun fitxatge puntual pel Sènior A o el Sènior B, amb jugadors nascuts a casa. Recull també les ajudes, més minses i repartides, concedides des de la Federació i el Consell Català de l’Esport, uns pocs diners que són ben lògics en pensar que al Principat hi ha altres clubs de bon nivell, com són l’Esplugues, el Premià, el Sant Cugat (l’únic que queda competint a a dalt de tot per l’any que ve), o el mateix Barça. I té patrocinadors més exclusius com ho és Kuik, que substitueix Toyota Team’s, i esponsoritza el primer equip.
Però això no és suficient i serveix sols per mantenir-se en l’estructura i fer petites concessions. Aquest any, per primer cop i com a exemple, les noies del primer equip no han pagat fitxa, ni tampoc fases finals o els múltiples desplaçaments. Les jugadores, totes elles, comprenen edats diferents, entre els 17 i els 35, i compaginen, bé amb estudis o amb la feina, els dies d’entrenament. Són tres tardes i 9 hores en total a la setmana (3 de físic, i la resta dividides a treballar recepció i servei dilluns, defensa i tàctica dimecres, i rotacions i rival cada dijous, per citar pautes generals). Júlia Rodríguez és la lliure del conjunt i una de les veteranes, a més d’ajudar a la junta. Va començar a jugar a Lleida, va passar pel Sant Cugat i fa 3 anys Mariano Singer, que ja l’havia entrenat la va convèncer, quan s’havia retirat per retornar aquí al Sant Just. “Aquest any no ens esperàvem arribar on hem arribat. El Mariano sap exigir de cada una i en conjunt el rendiment optimitzat. A inici de temporada va fer-nos una xerrada i ens va dir que cadascuna es plantegés un objectiu, i que si totes l’assolíem, podríem ser a dalt de tot. Cadascuna l’ha acomplert i ja s’ha vist el resultat”.
Un dia més d’entrenament seria òptim, i podria equilibrar les condicions amb equips més professionals. Però tot i aquestes mancances, el conjunt és eficient i està 100% preparat per encarar l’alt rendiment. Com assegura la Júlia part és culpa del sistema que s’aplica que ultrapassa el que és la pista per cuidar a les jugadores. “Durant les concentracions, o en els dies de partit, el tècnic controla la dieta, cosa que havia fet a Lleida quan va entrar i va veure que dins l’autocar, abans de disputar un partit, menjaven sols un entrepà. Va acabar-se: totes amanida i pasta! I rutines molt marcades i converses i gestió per treballar psicologia. És realment un estratega i sap buscar aquest rendiment tan elevat i crear cohesió a dins del grup”.
El Sant Just té ara mateix a l’entitat 250 nens i nenes. Són 19 equips federats. En femení: 2 alevins, 3 infantils, 2 cadets, 2 juvenils, 2 júniors i 2 sèniors. I en el cas del masculí sols 3 equips que van començar fa tres anys: un primer equip que competeix a la 2ª Divisió més un cadet i un juvenil. D’altra banda, els més petits, els benjamins, juguen les lligues escolars, dissabte matí al Canigó, a La Miranda o al Madre Sacramento; i l’equip de veterans queda els dimarts per entrenar i és obert per a tothom dins de la franja que cobreix. Tot això s’ha de quadrar dins d’un complex poliesportiu que té les tres pistes de dalt en condicions (la de l’entrada al pis de sota és per a l’hoquei) i compartir amb bàsquet i handbol. A vegades, fruit d’aquest atapeïment, cal marxar a fora i llogar espais com són la Residència Blume, l’Escola Alemanya o l’American School.
Tot aquest conjunt d’equips creix ja amb un mateix sistema, perquè els sigui més senzill quan fan el salt al Sènior A o a altres equips a dins del club. La gestió de la direcció esportiva recau en l’Andrés González, exjugador a l’Argentina i mentor de l’actual entrenador del primer equip. Ell explica com “farà ara quatre anys hi va haver un canvi d’estructura. Teníem molts pocs alevins i massa sèniors. Ara tot s’ha capgirat i la piràmide comença amb una base molt més àmplia”. Pel que fa a les prioritats “formar a persones i educar en els valors continua sent la línia mestra”.
El pavelló de Mas Lluí, adreçat a volei, futbol sala i hoquei, s’ha allargat molt però ha d’acabar-se de construir el proper any. El complex farà possible més espai, compaginar-ho tot millor, i ajudarà també a ampliar possibilitats. III