Efectiu, amable, convençut, humil …David Márquez va començar a buscar feina i reestructurar la carrera quan va abandonar la marxa. Va passar per diferents tasques en un gran supermercat, en una empresa de façanes i també en centres de diàlisi, fins que fa un temps va entrar d’empleat a dins del grup Garcia Faura que s’ocupa entre altres coses de tancaments d’alumini i de vidre. S’encarrega de la màquina de tall dins el centre mecanitzat i s’ha oblidat, o almenys sí desvinculat, d’aquell esport que va atorgar-li tants records i ensenyaments per a la vida. Es preocupa de gaudir de la família, educar el fill i viure al dia al seu pis de l’Hospitalet.
Un fill que ara té 9 anys, i en farà 10, l’edat que tu vas començar. Potser serà marxador com el seu pare?
No per ara. Com que jo tampoc segueixo aquest món ni hi faig res relacionat no l’ha viscut estretament. Si ho volgués li portaria però com que no hi ha contacte és complicat que ell s’hi aficioni si no és per algun amic. De moment juga a futbol i n’està força satisfet.
S’entén doncs que des que vas deixar la marxa no has tornat a practicar ni a involucrar-t’hi…
No segueixo els campionats, l’actualitat, ni hi mantinc cap vinculació, és una altra etapa. Ara jugo sols a pàdel, amb amics, m’he aficionat, però res d’esport al 100%.
Però el record segueix ben viu perquè va ser la teva vida. Què diries que t’ha aportat?
D’una banda disciplina, per a la feina, la família, el dia a dia… I de l’altra m’ha permès de viatjar, a molts països on si no, no hauria estat, conèixer gent, fer nous companys i gaudir també de les curses i dels podis. L’ambient de competició, amb tanta gent d’arreu del món et dóna ànims. I s’aprèn de la manera d’entrenar i de competir d’altres indrets, que potser no se centra tant, com passa aquí, en l’aprenentatge i refinació de la tècnica.
Potser aquest és un aspecte a destacar de la cantera catalana?
Sense cap mena de dubte. Viladecans i per extensió el Baix Llobregat és la referència a Catalunya i a Espanya d’aquest esport que és olímpic en el cas del masculí d’ençà de l’any 1908 i per a les noies, des dels Jocs de Barcelona (1992). I els grans mestres promotors i els seus deixebles, han nascut amb la insistència prioritària d’impulsar, abans que res, aquesta tècnica de marxa, que és ben cert que ha anat perdent el seu valor i doncs l’essència primigènia, en favor d’altres aspectes un xic més resultadistes.
Tu vas començar als 10 anys sense haver fet res més abans que el futbol sala i a l’escola. Vas anar aficionant-hi de manera progressiva, practicant, però part de culpa la tindria qui primer et va instruir, el professor de l’Escola Àngela Roca, vinculat al C.N.Barcelona, Marcos Flores. Ell ha dit anteriorment que ets un fenomen, que vas ser “el millor talent que ha passat per les seves mans”. No sé com el defineixes.
Per a mi és un segon pare. L’he tingut al meu costat tota la vida. Sabia organitzar bé els entrenaments, i la logística en el descampat i després parc habilitat de Torre Roja. Gestionava un grup mitjà, d’una desena de persones, i va saber fer aliances i treure el màxim profit i educar bé en els valors a tots aquells que vam gaudir-ne i vam aprendre al voltant seu. Era afable, molt didàctic i proper, no puc dir-ne més que paraules de profund agraïment.
Aquest mestre, que impartia llatí, química o gimnàstica, al mateix temps, va conjuntar-se amb el pratenc Josep Marín, tot just campió d’Europa a Atenes (1982), i 4t lloc als Jocs Olímpics de Seül (el 1988). Ell prenia ja els atletes dins del CAR a l’etapa professional, on tu comences a partir dels 14 anys.
En Josep, que va ser el meu entrenador fins al final, va fer també una bona tasca. Diguem que era més “matxaca” o exigent que el Marcos Flores, sobretot a un nivell més psicològic per a aquells que puguessin ser susceptibles. Però va fer i va aconseguir que jo arribés fins als llocs on vaig escalar.
Als 18 anys reps la beca, la que atorga en primer lloc la Federació Espanyola. Et permet de dedicar-t’hi per passar després a l’ajuda del COE (Comitè Olímpic Espanyol) per al cicle olímpic. Quins punts forts o bé febleses definiries del David Márquez atleta?
El gran punt potser era la psicologia. No em posava mai nerviós (els nervis maten l’energia), ni sentia cap neguit ni gran pressió per a les proves. Hi anava i competia, i intentava seguir el ritme i els objectius establerts, un fet que era un bon avantatge comparant amb els rivals. D’altra banda, i més com a curiositat, confessaré que mirava d’escaquejar-me de parts de l’entrenament, no m’agradaven… però complia! Prova en són els resultats.
Potser és que eren massa durs?
Al principi i amb 10 anys ja practicàvem 5 dies a la setmana i dues hores cada dia. Escalfàvem i fèiem uns 7 kilòmetres, distància que va anar eixamplant-se, amb més edat, d’una manera natural. Era intens i jo era pràctic, podríem definir-ho així.
Comences a destacar al màxim nivell, també batent algunes de les millors marques, als 5 km marxa (19:30, l’any 2000 a l’Hospitalet-près-l’Andorre), als 10 km (41:03, mundial de Sydney, 1996), als 20 km (01:19:46, Stade de France, 2003) o als 30 km marxa (02:06:45, el 2001, al Prat de Llobregat) i desbancant precisament el temps de Valentí Massana. Amb quina prova et quedaries?
Doncs malgrat el resultat, que no és un podi, el 5è lloc al mundial d’Edmonton, el 6 d’agost de 2001, al Canadà (20 km marxa). Vaig tenir grans sensacions, per l’actuació, per tot el públic assistent, i pels rivals.
I el pitjor moment de tots?
La prova a Sydney 2000, als Jocs Olímpics. Vaig acabar-hi 20è i tenia més expectatives. Podem dir que la gran culpa va ser la preparació, vaig arribar passat de forma. Van sobrar dues setmanes d’entrenaments per arribar en el millor to. Vaig anar-hi desgastat i això em va passar factura. I és una autèntica llàstima perquè sempre vols destacar, fer-ho molt bé, especialment a l’olimpíada.
Noms tots ells dels dos grans nuclis de la marxa aquí al país: primer el Prat de Llobregat i després ja Viladecans. Com t’expliques que després de 40 anys d’èxit rotund i feina ingent, la teva població natal no tingui encara una pista d’atletisme?
És una magna vergonya i diu molt dels governants que hem d’aguantar. És penós i ens va perjudicar a nosaltres i als atletes que vindran que han de marxar cap a altres llocs per entrenar amb condicions, cap a Gavà, Castelldefels, a Cornellà o a Sant Boi. III
| “Destacaria els marxadors que vam ser més companys, contemporanis” |
| Després d’una trajectòria que ha marcat uns precedents i t’ha situat a dalt de tot a dins d’aquesta disciplina entre els atletes catalans vas retirar-te encara jove, arrossegant un trencament de peroné. Vaig estar aguantant dos anys accelerant tota la recuperació per tornar d’hora a reenganxar-me a l’alt nivell, però competia i requeia. Al final la Federació em va dir que em prengués el meu temps i em posés bé, però mentrestant m’havia de retirar la beca. I jo havia de pagar un pis i unes despeses. Era inviable, els ho vaig dir i els vaig plantar. D’aquells amb qui has compartit competició i entrenaments quins marxadors destacaries? Sobretot els que vam ser molt més companys, contemporanis: María Vasco (bronze a Sydney, l’any 2000), Juanma Molina (campió del món a Esmirna el 2005, nascut a Múrcia), i evidentment Valentí Massana (bronze, entre altres, als Jocs Olímpics d’Atlanta, el 1996). Però veníem de precedents importants a la comarca, que també eren dins l’ambient i contribuïen, directa o indirectament: Jordi Llopart (plata a Moscou a l’olimpíada de l’any 1980), Dani Plaza (or als Jocs de Barcelona), María Reyes Sobrino (campiona d’Europa indoor a Budapest el 1988) o també la Mari Cruz Díaz (millor atleta catalana el 1992) |