D’on neix el seu interès per la robòtica quirúrgica?
Jo rebutjo la medicina: entro a un quiròfan i em tremolen les cames. La meva vocació era ser enginyer del món metal·lúrgic, mecànic, industrial. Però a Barcelona hi ha metges molt bons que venien i em deien “hem de fer coses”, aleshores vaig començar a anar a alguna operació quirúrgica, la gravàvem i després anàvem repassant els passos que seguia el cirurgià i com podria ajudar un robot. I en aquestes converses metge-enginyer post-operatori és d’on van néixer les idees: vam estar treballant en craneoencefàlic, en l’operació de primera i segona vèrtebra...
I l’interès a nivell internacional quan el teniu?
A un congrés on vam presentar el robot, el director mèdic de la Clínica Mayo (EEUU) ens va preguntar quin grau de robustesa tenia el nostre robot, li vam proposar venir a provar-ho al laboratori, i va veure que moltes de les mancances del Da Vinci [el robot quirúrgic americà utilitzat a Espanya] les resolia. Va anar a parlar amb el rector de la UPC i li va dir que havíem de comercialitzar aquell producte. L’any 2012 es va constituir el spin off entre la UPC i l’IBEC , l’any 2024 vam entregar tota la documentació per a fer la certificació, i ara estem dins del període de 18 mesos d’espera per a que la Agencia Española del Medicamento ens doni la certificació.
La idea surt del laboratori de la universitat, es fa el prototip, els metges s’interessen i la universitat fa un ‘spin off’: Rob Surgical.
Nosaltres vam fer un primer prototip, però no complia els requeriments mèdics: els materials han de ser biocompatibles i has de tenir la traçabilitat de totes les peces. La traçabilitat consisteix a saber, de cada peça, d’on ve el material , els fabricants, els transportistes i els embaladors. I aquest robot té unes 2.000 peces. En el nostre cas, gairebé tot surt del nostre entorn industrial. Vam haver de trobar una empresa que ens fabriqués aquests motors, amb uns requeriments mecànics molt severs: funcionar a velocitats molt lentes. I hem tingut la sort que a Breda, a Catalunya, hi ha una empresa (Hohner) que té tots els requeriments d’empresa de proveïdor de materials quirúrgics. El miracle és que el robot hagi sortit de Catalunya, perquè tots els nous models que estan sortint venen de la Xina, EEUU...
Vostè és el fundador de l’empresa?
Junt amb dos persones més. Jo era el director del projecte però tenia dos coŀlaboradors: Alicia Casals i Manel Frigola.
I qui és Jaume Amat?
Per a fer el spin off, els investigadors no saben fer una empresa, aleshores es busca un director d’empresa. La universitat va trobar Biomprèn, de Jaume Amat, que es dedicava a promocionar empreses del món universitari i estava al món biomèdic, i ens van informar que havien trobat director per al nostre spin off. Aleshores, li vaig dir al gerent de la universitat que no podia ser, perquè Jaume Amat és el meu fill, i la universitat té com a principi evitar el nepotisme. Aquest va ser un obstacle important: es va parar la contractació. Però, després de buscar al món sencer, van considerar que la millor opció era en Jaume Amat. I es va resoldre el tema perquè, quan jo em vaig jubilar, vam deixar de ser èticament incompatibles. El van fitxar com a director del projecte i jo em vaig quedar com a director tècnic.
I com és treballar amb un fill?
Aquí ignorem que és un fill, és el meu director, jo faig el que ell em diu, ell confia en la meva expertesa, que només és tècnica, no és empresarial, ni estratègica, ni administrativa.
Costa confiar en un projecte tan a llarg termini?
Moltíssim. Nosaltres, quan vam fer la primera inversió amb amics i coneguts, realment teníem la por d’abusar d’ells però per a demostrar que tu també creus en això, també has de posar els teus estalvis, per tant els primers castigats vam ser nosaltres. Els meus estalvis estan aquí, i el professor universitari no va precisament sobrat de recursos econòmics.
Quin ha sigut el repte més important que s’han trobat durant el procés de creació d’aquest robot?
És curiós, però tècnicament cap. Sempre han sigut problemes administratius i econòmics. No és que tècnicament l’haguem encertat a la primera sempre, però hem anat tan lents que hem tingut molt temps per a pensar: hem pogut fer molta prova-error i adquirir molta experiència gràcies a que a la universitat teníem un laboratori molt bo. Nosaltres vam començar a treballar en robòtica mèdica als anys 90 i l’any 95 vam fer la primera intervenció experimental a nivell mundial d’un robot portant la càmera laparoscòpica. Potser, el canvi més significatiu que va haver-hi va ser passar de motors alemanys d’altes velocitats a uns de baixes. Però el robot no va deixar de treballar ni un sol dia. I a partir d’aquí va començar a ser molt millor.
Un dels vostres eslògans és el de “democratitzar la cirurgia”, què vol dir?
Vol dir que en aquests moments el robot Da Vinci només és per a elits, per a hospitals amb molts recursos. A Estats Units això no és problema perquè la medicina és privada i per una operació la gent paga el que faci falta, però a Europa el Da Vinci no és a tots els hospitals, és als hospitals de referència, per a operacions molt específiques. Per tant, quan diem “democratitzar”, ens referim a que hospitals de segon i tercer nivell també puguin tenir un robot.
Per què el Da Vinci no és a aquests hospitals i el vostre sí que hi seria?
Perquè el Da Vinci val una fortuna i el nostre aspirem a que valgui molt menys.
I com feu que valgui menys?
Quan vam fabricar aquest robot, no vam pensar en el Da Vinci ni vam intentar millorar-lo. Aleshores, tots els problemes que el Da Vinci tenia, els vam resoldre d’una manera molt més simple: el nostre robot té, a cada braç, 4 motors; el Da Vinci en té 11, és d’alta redundància. De 4 a 11 hi ha molta diferència.
Ara on està operant el vostre robot?
Des del 2022, està operant al Clínic de forma experimental. Per a la certificació, t’exigeixen haver fet unes proves prèvies per a demostrar l’eficàcia, haver operat un cadàver, i després et donen permís per a fer un número limitat d’operacions en pacients, amb els corresponents exàmens previs. Un cop has fet aquest lot d’operacions, ja pots demanar la certificació, que triga 18 mesos a aprovar-se. Durant aquests 18 mesos no estem parats, estem pensant en el futur, estem millorant el robot; i també hem demanat poder operar més, per a completar l’estudi de pràctica quirúrgica, a Vic, Mataró, Granollers,...
Es promou suficientment la investigació robòtica a Espanya?
En robòtica quirúrgica, els primers a Espanya vam ser nosaltres al 95, però han canviat molt les tasques de recerca i ara hi ha laboratoris bons a molts llocs, ara sí que es promou. Per exemple, quant a robòtica de la cavitat abdominal, a Cáceres hi ha un centre potentíssim, al qual han dotat molt bé econòmicament, on s’investiga la utilització dels robots, no fan fabricació. De fet, quan vam posar en marxa el spin off ens van demanar de fer-ho allà, però aquí teníem la família, els coŀlaboradors i l’entorn industrial.
I com està la situació a nivell universitari?
Doncs, per exemple, jo he estat catedràtic, em vaig jubilar fa 15 anys, i em van donar el càrrec d’emèrit, que implica seguir treballant en recerca però no en docència; però de vegades, quan es jubila un catedràtic, si no hi ha prous recursos, surt més a compte contractar a dos professors associats, que només es dediquen a la docència. D’aquesta forma, la universitat queda ben coberta a nivell docent, però mal coberta quant a la recerca: si es jubilen catedràtics i no es van renovant, es van tancant els laboratoris. I la UPC és de les més castigades, perquè té una activitat molt lligada al laboratori. Aquesta falta de recursos és per l’ofec econòmic, els diners que es recapten aquí, s’envan. I és lògic que a nivell estatal interessi un repartiment més igualitari, i com veuen que les universitats catalanes ocupen posicions altes als rankings globals, pensen “per què invertir més si ja ho fan bé?”
A què consisteix la seva feina aquí?
Jo soc el responsable de la innovació. El producte ja ha sortit, està en fase de fabricació, que també s’ha de certificar. Però la innovació consisteix a que aquest producte no quedi congelat, sino que avanci i, ara per ara, en soc el responsable.
És difícil trobar gent potent per a desenvolupar un projecte com aquest a nivell tècnic?
Molt. Els tècnics estan molt buscats i la nostra empresa no és la que paga els sous més alts, però tenim la sort que la major part dels tècnics que tenim aquí hi són perquè el projecte els hi agrada, venen molt de gust; si volguessin marxar a Alemanya a cobrar més, podrien fer-ho. Però costa molt: el procés de trobar un enginyer pot ser de vuit mesos.
A nivell tècnic, quins son els objectius de l’empresa?
Com a científic, el meu objectiu és fer avançar a la ciència i ser útil. A mi, per exemple, fer un teorema no em motiva gens, a mi em motiva fer una innovació que sigui útil per a la societat, per això quan un metge va venir i em va dir que havíem de fer això, la paraula útil la vaig veure de seguida. I això no només ho faig per a guanyar diners, sino que vaig pensar que era útil per a la nostra industria, per tant la paraula utilitat sempre l’he tinguda molt present: utilitat per a la nostra societat. La nostra. Per exemple, el Da Vinci es útil per a la societat, però amb beneficis d’uns inversors americans. Si el nostre robot és útil per a la societat, però la d’aquí, millor. I com que hem trobat un inversor d’aquí, doncs estic molt content. No és fàcil trobar un inversor de Catalunya amb aquesta capacitat de poder arriscar diners durant 10 anys sense retorn. Fer una empresa com aquesta és dificilíssim a nivell econòmic. III
| “La IA a la cirurgia està descartada per ara” |
| Com creu que canviaran les cirurgies amb la presència de la Inte·ligència Artificial (IA)? Això és molt important perquè la IA és un gran potencial per a ajudar-nos a fer les proves millor, però el problema que hi ha és que el robot ha de ser certificat. I és difícil, per exemple, la traçabilitat de cada peça, demostrar que no estan contaminades per metalls pesats, demostrar que hi ha biocompatibilitat,... el software també ha d’estar certificat, algú ha d’analitzar línia per línia el codi i comprovar que el robot fa allò per al que està programat, que no té vicis ocults. I quan hi ha una part que va per aprenentatge, no és certificable; per tant la IA està descartada, per ara. Però és una gran ajuda per a desenvolupar les coses, per a la formació dels metges. I la gràcia de l’aprenentatge de la IA és que aprèn amb milers i milers de casos d’èxit.Quan es pugui certificar la IA, d’aquí a pocs anys, qui portarà el banderí serà EEUU. Aquí estem a un país d’hiperseguretat, i la normativa s’ha posat molt rígida. A EEUU, quan veuen una oportunitat de negoci, ja obren la porta, per a ser els primers a tenir indústria pròpia, i quan ho fan, tot el món ho fa també. |