Montse García: “Em sap greu, però a l’Hospitalet no hi ha cultura castellera, hi ha cultura andalusa”

Costa pensar en un element més emblemàtic per a la cultura catalana que els castellers, que construeixen aquests castells humans sostinguts per la força de la unió. Sota el lema “força, equilibri, valor i seny” s’aixopluguen tantes generacions com pisos té la torre: tothom hi té cabuda.

Quan arribes a Catalunya des de Toledo?
Vaig venir de joveneta: als 11 anys.

Per què vas voler començar al món dels castellers?
Jo em relacionava molt amb el món de les sardanes i amb la cultura catalana, aquí a l’Hospitalet. En un moment donat, un company de sardanes, que també feia castells, em va dir que necessitaven gent i ens hi vam afegir el meu marit, els meus fills i jo.

I quan va ser això?
Doncs jo vaig començar l’any 1994, a la primera colla que va haver-hi a l’Hospitalet, que es va batejar el 1997. Ja després, uns quants vam formar aquesta colla, la Colla Jove de l’Hospitalet, perquè va haver-hi unes discrepàncies i uns quants no estàvem d’acord amb la forma en què actuava un sector del grup. L’anterior colla ja no existeix, va durar quatre anys després de que marxéssim.

Aquesta és una escissió de la primera colla de l’Hospitalet. Per què us vau separar?
Perquè es va engrandir bastant la colla i va venir un grup d’andalusos als que havíem d’anar a buscar als bars quan havíem de fer actuacions, perquè a plaça no hi eren; tot i que estava prohibit beure abans de fer castells. No estàvem d’acord amb aquestes actituds, i vam començar aquesta colla.

Ets una de les fundadores d’aquesta colla
Sí, la vam fundar 30 persones.

I costa començar una colla amb 30 persones?
Home, sí, perquè imagina’t les que manquen, però nosaltres estàvem molt preparats i vam sortir ja fent castells de 6.

I, d’aquestes, quantes en queden?
Dels que vam començar, només quedo jo.

Quin era l’objectiu de formar-la?
Per millorar, per estendre la cultura catalana i fer més caliu.

A quina part del castell estava al principi?
Gairebé sempre he fet de crossa o contrafort. Alguna vegada vaig fer de baix, però poques.

I ara?
Ara només crossa.

A l’Hospitalet hi ha molta gent que vulgui formar part de la colla?
No, els nanos de seguida s’animen, però els pares sempre tenen molta por que caiguin. Jo sempre els hi dic que hi ha més lesions al futbol i quan els fills els diuen de jugar-hi, ells estan tan tranquils. Aquí pot haver-hi una lesió greu, però perquè, ara, es fan molt disbarats als castells. Nosaltres en els 25 anys que té la colla no hem tingut cap caiguda greu, per sort.

És perillós fer castells?
Si et concentres i estàs per la feina, no és perillós. Un mal moment el pot tenir tothom i perdre l’equilibri és fàcil perquè portes molt pes a sobre. Però jo no ho considero perillós

Tothom pot fer castells?
Tothom és necessari. Per a la pinya es necessita gent baixeta; per a les primeres mans, gent molt alta, que és la que més ens falta; i la canalleta.

En què consisteix un assaig de castellers?
Consisteix a aprendre a pujar, a tenir estabilitat, tenim les espatlleres per aprendre a pujar i a tenir equilibri, i després passem al tatami a fer pilars i a muntar castells, i practiquem amb la xarxa. Assagem dimecres i divendres.

Quines qualitats han de tenir els que estan a dalt del castell?
Agilitat, que no tinguin por, perquè és el pis que més trontolla.

I com se selecciona l’enxaneta?
Per les habilitats que té la canalla. Està l’acotxador, que és el que tanca el forat, i l’enxaneta, que el passa i fa l’aleta. Hi ha canalla que no ho vol fer perquè li fa por i hi ha canalla que ho vol provar de seguida, que no té por.

Què representen els castellers per la cultura catalana?
Jo crec que molt, la gent sempre s’emociona molt veient com es fan els castells, i més amb les colles grans, en què es necessita tanta gent.

I per què és tan emocionant?
Perquè es una cosa que penses que no podràs arribar a fer mai i el dia que ho fas tens una alegria que acaba en plor. Jo he sortit de molts castells plorant d’alegria perquè m’ha emocionat molt, perquè tens una fita marcada i dius “osti, ho hem aconseguit”.

El castell més important que heu fet fins ara ha estat el 3 de 7.
Hem fet varis de 7, ens va faltar un de 7 per a passar a ser colla de 7, perquè per passar de categoria has de fer una quota de castells. Ara per ara, som colla de 6.

A la colla hi ha un rang d’edat molt ampli, és aquesta la part especial d’aquest esport?
Jo no ho considero un esport, jo ho considero una branca de la cultura catalana. Aquí el que es necessita és que tothom tingui molta concentració, ja ho diu el lema: “força, equilibri, valor i seny”. Som una pinya: fem de família. I gent es necessita molta, per això diem que als castells te cabuda tothom: alts, baixos, prims, grossos.

Els vostres padrins són els Minyons de Terrassa i els Castellers de Vilafranca. Per què aquests?
És tradició que els padrins siguin colles ja potents, perquè això dona una mica més d’anomenada. I tenim molt bona relació amb ambdues colles.

Aspireu a ser una colla tan potent com aquestes?
No, és impossible; a l’Hospitalet és impossible. Em sap molt greu, però a l’Hospitalet no hi ha cultura castellera, hi ha cultura andalusa.
.
I no poden coexistir les dues? Tu ets de Toledo i estàs reivindicant la cultura catalana.
Perquè jo quan vaig venir em vaig trobar que no tenia amigues, no tenia res, i com sempre he tingut un esperit molt viu doncs anava a ballar sardanes a les colles que més sabien i intentava aprendre. I així va ser com vaig començar a introduir-me a la cultura catalana. Sempre m’he envoltat més de gent catalana perquè sempre m’han ajudat molt. Vaig començar a parlar català molt aviat, de seguida d’estar aquí, tot i que malament, i reien de mi, fins que un dia em vaig enfadar i vaig dir-los “més tontos sou vosaltres perquè no em corregiu, aleshores no puc aprendre a dir-ho bé”, i es van acabar les rialles.

Ara costa més integrar-se a la cultura catalana perquè ja no està tan present?
Ja et dic, les ajudes van més cap a una altra banda, no cap a protegir la cultura catalana.

I quin risc hi ha que Hospitalet es pugui quedar sense colla?
Suposo que els hi serà igual, però a nivell de cultura es perd molt.

Creus que si pregunto a qualsevol persona de l’Hospitalet sabrà que hi ha una Colla Castellera?
No, hi ha molta gent que no ho sap. Ara estem intentant fer-nos notar més a xarxes. Però inclús als cartells que fa l’Ajuntament, quan anuncien una actuació nostra, posen una foto que no som nosaltres, és una foto d’una altra colla!

L’any passat vau fer 25 anys i vau fer una trobada. Com va ser aquesta diada?
Era la trobada del Baix Llobregat, que es fa cada any amb totes les colles de la comarca, i aquest any la vam fer coincidir amb els 25 anys de la colla per a acollir-la a l’Hospitalet. Tenim molt bona relació amb les colles petites. I també hem anat molts cops a ajudar a colles grans: als Minyons de Terrassa, als Capgrossos de Mataró,... perquè quan fan aquests castells de 10 pisos es necessiten com a mínim 1000 persones i, tot i que són molts, sempre cal gent.

I com animaries la gent a provar a fer castells?
Si venen, ja s’animen, però falta que vinguin. Si venen, ells mateixos ja s’integren. Sí que és veritat que les colles petites més aviat som escola de castells, perquè un cop els tenim ensenyats, tothom aspira a ser colla més gran i se’n van a les colles més potents.

Però tu t’has quedat aquí sempre
Jo sí, és la meva colla. I no marxaré, ja ho saben, fins que no surti amb els peus per davant.

I què seria la teva vida si no haguessis trobat els castells?
Hagués fet qualsevol cosa; sardanes, poesia, excursions,... Quan era jove, jo venia d’excursió de tot el dia i anava corrent a la Plaça Sant Jaume a ballar l’última sardana. I anava fer a castells a plaça i, després, corrent a veure si em donava temps a ballar alguna sardana.

Ara la teva família segueix fent castells?
No, el meu fill va ser president de la Colla de Diables de Sants, la meva filla està a la Colla Trabucaire de Cardedeu i el meu marit va morir; qui sí que ve és el meu net. Ell mai ha volgut marxar a una colla més gran, diu que si ha nascut a aquesta colla, es queda a aquesta colla. Em fa molta iŀlusió que segueixi la tradició.

Què sents sent la veterana de la colla?
Jo m’estimo molt la colla i no voldria que, mentre jo visqui, es desfés. No voldria conèixer-ho.

I creus que passarà en un futur?
És imprevisible. III