Paula Blasi, ciclista, filla d’Esplugues de Llobregat, competeix ja fa un any i mig amb l’UAE Team, un equip dels Emirats Àrabs Units. L’esportista ha assolit el darrer curs com grans èxits el tercer lloc al campionat del món de Ruanda i la victòria a l’europeu sub-23
Per fortuna, ja han passat els temps de Joane Somarriba (1988-2005), de finals dels anys 90 i principis dels 2000, o els de Marta Vilajosana, la ciclista catalana, que entre moltes altres coses, va guanyar l’any 2006 una etapa al Giro d’Itàlia. No per mèrits o grandesa, perquè gràcies a la seva extraordinària vocació i a l’excel·lència de la seva trajectòria van passar a ser referents i van marcar un punt d’inflexió. Però sí pels pocs mitjans, ja que els d’abans, per a les noies, eren clarament precaris o gairebé inexistents, i evidentment distaven molt dels que disposaven els homes. Actualment, les condicions s’acosten més a la igualtat, i la creació de nous models i el clima ideal de Catalunya per a la pràctica esportiva, fan proliferar nous casos sorprenents, i amb una força contagiosa, com ho és el d’una espluguenca, que quasi d’un any per l’altre s’ha introduït dins les referents d’aquest esport de les dues rodes i els pedals.
Impetuosa i decidida, Paula Blasi, amb només 23 anys, és un dels noms a tenir en compte, no només al Principat sinó a escala internacional, dins el ciclisme femení. Forma part de l’UAE Team ADQ, dels Emirats Àrabs Units, un dels conjunts, que amb el seu parent masculí (l’UAE Team Emirates), domina el món competitiu d’aquest esport, tant pel nivell que exhibeixen les corredores com també pel pressupost i per la seva infraestructura. En les noies, és tercer del rànking UCI, i en els nois és el primer, perquè entre molts altres factors, compta amb el número 1 mundial, l’indestructible eslovè Tadej Pogačar, que posseeix un potencial i un palmarès indescriptible.
Però la Paula, no contenta de l’estatus i d’haver evolucionat en sols dos anys de debutar en categoria Continental (l’ara tercera divisió dins del ciclisme femení, perquè es va incloure l’any passat un altre nivell intermig, l’UCI Pro Team) fins a competir en el World Team (Circuit World Tour), ha fet a més un any de rècord, on destaquen amb majúscules i amb brodats d’or els dos podis sub-23 d’escala internacional aconseguits: la victòria, el 3 d’octubre, en el Campionat d’Europa (celebrat a la comuna de Guilherand e las Granjas de l’Ardecha, a Occitània) i el tercer lloc mundial al Campionat del món de Ruanda (del 25 de setembre). Especialment, aquesta prova de Kigali, va suposar una gran gesta, perquè just travessava una mala ratxa, amb una fluixa actuació, una carrera més dolenta, en el Tour de l’Avenir (que es disputa a finals d’agost i que consta de 5 etapes: una plana, una de cronometrada, i tres més amb diversos ports de muntanya) i amb una contrarrellotge dins del campionat del món on no va ser de les millors. Però tot i els ànims tocats per aquest cúmul de circumstàncies, i el temor de quedar fora o fins i tot ser substituïda per l’equip, l’esportista de la comarca, va anar sempre al capdavant en una prova on les seves tres companyes dins del conjunt estatal, les càntabres Lucía Ruiz i Laura Ruiz, i la ciclista de València Ainara Albert, van decidir abandonar abans d’arribar a la meitat de les vuit voltes de tot el recorregut. Paula Blasi només va ser avançada a tres kilòmetres de meta (als turons de la ciutat o cota de Kimihurura), per l’atac de tres rivals. Però en un tram final vibrant el seu grupet va avançar a una de les escapades, i a l’esprint, sense acabar-s’ho bé de creure (i escoltant-ho des de la megafonia), va posar tot el seu cor, esperit i ganes a les cames, i va superar per poc, entrant tercera, a Eleonora Ciabocco, la italiana de també 22 anys, que seria medalla de plata a l’Europeu de Gilherand.
Tot aquest recent esclat és novetat, però la sòlida vocació ja ve de lluny. Paula Blasi va debutar fa molt poc en el ciclisme, però no pas en l’esperit competitiu i el compromís. L’espluguenca flirtejava ja de nena, esperonada pels seus pares, amb diverses disciplines esportives, realitzades a l’entorn de l’àrea metropolitana, o pels volts immillorables de la casa dels seus avis, ubicada a la Cerdanya. Als 10 anys va incorporar-se al Club de Basket Almeda (a Cornellà de Llobregat), on s’hi va estar fins als 14, quan una lesió més greu la va forçar a restar aturada al llarg d’un temps. Un moment en què la simple observació del seu germà tot competint en atletisme a Sabadell, va decidir-la a unir-se al club on entrenava, el C.E.Universitari de Les Corts. Dels 15 anys fins als 18 va progressar en competicions, primer provant velocitat (els 200 i els 400 metres), i després focalitzant en els 800, prova en la qual va vèncer el campionat d’Espanya sub-18 i el campionat de Catalunya absolut.
Va voler aturar-se un any, quan va començar la carrera, per fugir de la rutina més estricta de l’esport professional i tenir temps per gaudir d’altres experiències com el rugby o el futbol amb els amics i els companys. Però ja el 2022, amb 19 anys, el seu caràcter indomablement inquiet, la va conduir de nou a la competició. Va ampliar la cursa a peu i va afegir-hi el ciclisme, per entrar durant dos anys en el món de les duatlons i les triatlons, on va guanyar, una altra vegada, el campionat de Catalunya. Fins que el 2024 va patir una lesió greu que requeria el seu repòs. Era en ple auge de les curses de duatló, el mes de febrer, i va tornar a replantejar-se el seu futur. Va coincidir que, de manera indirecta, coneixia a una esportista de l’equip Massi Baix Ter (conjunt ciclista de nivell continental, derivat del CC Baix Ter i inscrit a l’UCI des de l’any 2019). Va escriure’ls dues vegades i tot va anar molt depressa, perquè ja a la primavera hi havia debutat i passava a formar-ne part.
Dins del Massi de Torroella, va pujar-hi com l’escuma, i com diu ella, més que haver-se d’adaptar sols va deixar dues disciplines (atletisme i natació) per concentrar-se en el ciclisme i poder anar, contràriament, més descansada. El mes d’octubre ja li plovien ofertes, però entre totes li cridava l’atenció la de l’UAE, que disposa d’un conjunt continental (UAE Development Team) i un altre de circuit World Tour (l’UAE Team ADQ). La proposta era de fet, la que menys diners contemplava, però el projecte i la trucada li van semblar més adients perquè impulsaven la igualtat, la formació, i apostaven pel futur, amb l’objectiu que les més joves pugessin fins a l’elit. Va anar tot, de nou, molt ràpid, i en pocs dies ja signava el seu contracte i podia millorar les prestacions. Com explica “tinc un gran record del Massi, i hi vaig fer bones companyes, però els mitjans, lògicament, són diferents. El pressupost més reduït només donava l’opció a un tècnic o a un parell per a tot el grup, i pel que fa als desplaçaments havíem d’anar per carretera. Era tota una experiència, i la recordo amb nostàlgia perquè ens ho passàvem bé, però evidentment, les condicions han millorat”.
Paula Blasi s’ha llicenciat en INEF a la tardor. Va deixar el treball final (el TFG) per després de les principals competicions que es concentraven a l’estiu, i en tema estudis es prendrà un any més calmat, tot i que les ganes de viure i anar fent coses constantment, sempre que pugui dedicar-s’hi, ja li estan fent buscar un màster per posar-s’hi a curt termini. Malgrat ser de l’UAE sols trepitja els Emirats Àrabs, escasses vegades l’any (bàsicament per presentar la temporada, al gener, amb tots els patrocinadors), i assisteix a concentracions amb tot l’equip unes quatre ocasions per curs. Això fa que pugui fer els entrenaments amb absoluta llibertat, i a més amb un entrenador molt més proper, Fran Escolà, a qui coneixia del Club Triatló Cornellà. Ell li passa les rutines que centra en tirades llargues o bé sèries amb la bici al matí, i en sessions de musculació, o cursa a peu, durant la tarda. A vegades fa bestieses, com anar a pujar muntanyes, esquiar o fer curses llargues fora d’hores, però l’única restricció que se li imposa és que pugui complir bé amb tots els seus entrenaments, i que, per tant, si nota un xic el cansament, redueixi tot l’excés d’esforç.
Durant l’any pot optar a fer concentracions en altitud que solen ser a Sierra Nevada, i que organitza la Federació Espanyola. Són uns dies que van bé per incrementar el rendiment i per trobar-se amb les companyes, com la seva inseparable Mavi García, la balear que també va ser duatleta, part del Movistar i el Massi, i que als 42 anys segueix amb intacta ambició dins l’UAE Team.
Per aquesta temporada, que ha iniciat amb la disputa de la Women’s Tour Down Under australiana, segellada amb un tercer lloc personal, es fixa per damunt de tot fer un bon paper a la Vuelta a Espanya (que es disputa entre el 3 i el 10 de maig) i a la Volta a Catalunya (que comprendrà tres etapes el 19, el 20 i el 21 de juny). No es vol marcar un lloc concret, però sí gaudir-ne i arribar tant amunt com sigui possible. I respecte a l’emblemàtic Tour de França (entre l’1 i el 9 d’agost), on hi ha un nivell molt elevat, serà suplent del seu equip, amb l’única possibilitat que hi hagi baixes per poder-hi anar a rodar.
L’espluguenca, que no és ni escaladora pura i dura, ni tampoc aquell perfil de velocista especialista, sí que és polivalent, molt compromesa, i totalment apassionada pel que fa. Aquest any ja no serà sub-23 (els acaba de fer al febrer) i això endureix les condicions en general, perquè el nivell en grans carreres, és totalment elevat. Somnia ser allà on la cridin, també amb la selecció, i reconeix que formar part de l’UAE Team i competir al màxim nivell li permet gaudir cada instant d’aquest esport tan trepidant, i li ha ensenyat d’assentar un cap que és una joia, per motivació i pels ànims que transmet, però que a vegades tendia a ser massa impulsiu. Ara ha après a treballar en pro de l’equip, i a racionar el seu esforç, però sens cap dubte, si algun dia té algun buit en la seva atapeïda agenda, és pràcticament segur que no es voldrà quedar al sofà. III