La nedadora es converteix amb catorze anys en un exemple dels nous valors emergents d’aquest esport d’aigua col·lectiu. El seu grup, l’infantil A del Club Natació Kallípolis, és un referent que ja acumula set campionats d’Espanya des de l’etapa ‘aleví’
Sempre cal, abans que res, poder gaudir d’allò que es fa. La pressió competitiva o l’exigència per les beques, queden en un segon pla quan del que es parla és d’una noia amb 14 anys, que va a l’escola i que té els somnis més comuns d’aquesta edat, les inquietuds més terrenals i tot un món per endavant. El seu cos està creixent, reforçat per la natació, però a dins el cap ja posseeix un llarg bagatge d’experiències i lliçons que tot l’esforç i la contínua disciplina li han llegat. Pot semblar encara una nena, però per dintre aquesta màgia que regala com un premi el sacrifici i la constància, li ha atorgat més maduresa que altres de la seva edat.
Parlem de Berta Clavijo, que va néixer al tram sud del Llobregat, a Viladecans, l’any 2011. Des que era ben petita sent que l’aigua és el seu medi i ha volgut restar-hi sempre ben a prop. Destacava en els cursets de natació que s’organitzen a l’escola, i amb sis anys va entrar en el món de l’actual (oficialment) natació artísica (el que era la sincronitzada, el nom comú abans que la FINA l’esborrés de la seva constitució el 2017 amb l’argument d’equiparar-la a disciplines amb més popularitat). La seva germana Lara practicava lluny de casa, en un club que és referència i punt d’inici a Catalunya (el C.N. Kallípolis de Sarrià), fet que la va fer decidir, i ja d’ençà d’aquell moment ha anat passant per totes les categories. Ella hi posa la passió, la voluntat de continuar, ben motivada per totes les experiències esportives que hi pot viure, la dificultat dels reptes i l’ambient que s’ha creat amb les companyes. L’entitat, per altra part, entrega els seus molts anys d’història, orgullosa i pionera de la sincro al Principat, amb uns inicis amateurs el 1968.
L’esportista de la comarca assegura que es posa bastant nerviosa abans de la competició, però que ho treballa amb la paciència i convicció d’aquell que sap i és ben conscient que és sols un mal que és necessari per gaudir d’aquesta pràctica que l’omple. Com el físic, sempre un xic més rutinari i avorrit que és, no obstant, un aliat imprescindible a la piscina, perquè aquest esport antic popularitzat a principis del segle XX a Estats Units i Canadà (i iniciat a finals del segle XIX, en forma de ballet aquàtic, sols per homes, a Alemanya i Regne Unit), ho inclou tot: la resistència, l’explosió, la força estricta, l’acrobàcia, una gran flexibilitat i l’expressió més teatral. Ella aporta l’alegria o un cert punt de lideratge dins el grup, però té molt clar que és una més, dins d’una bella disciplina que és el màxim exponent del treball col·laboratiu fet en equip.
El seu grup, l’infantil A, és el resultat de quatre anys de continuïtat, amb la mateixa entrenadora i unes nenes que ja han pogut recollir, ni més ni menys, que set medalles (primers llocs en l’exercici per equips de combinada) en els campionats d’Espanya. Són deu noies de l’entorn de Barcelona les que integren el conjunt, amb una d’elles ja becada per la Residència Blume (la jove Maria Torné que també apunta cap amunt). Vénen d’assolir quatre ors consecutius en campionats de Catalunya i de l’estat, els que es van fer el passat estiu i els més recents d’aquest hivern (el de Manresa del 22 de febrer i el de Galícia, a Pontevedra, entre el 6 i el 8 de març).
La referent d’aquest grupet capdavanter, és la tècnica Bianca Tabero, que ja sols amb la mirada les coneix i diagnostica. Va nedar en competició fins als 20 anys i a partir del 2002 va començar d’entrenadora al Granollers (l’actual rival més important conjuntament amb el C.N. Sabadell). Però només quatre anys més tard va marxar del club vallesà, que tot just començava a créixer, per entrar dins l’engranatge del que era, amb enorme diferència en aquell temps, el millor club d’aquest país. Va exercir durant dos anys de coordinadora esportiva, i des del 2022 és la màxima responsable de la Berta i de les seves companyes. Defineix aquest conjunt com “un grup amb molt potencial. Són totes treballadores i tres d’elles molt creatives. Sempre estan demanant més”. De la Berta diu que “havia de fer sincro. Quan arriba a la piscina és com el seu escenari, hi gaudeix i s’hi sent talment com a casa. És artística, creativa, ambiciosa, transmet molta energia i va sempre amb un somriure. Contagia aquesta força a tot el grup, fent de manera involuntària una tasca que és totalment necessària”.
Fa ara dues temporades (a la 2023-2024), van tenir un any molt dolent, condicionat pels canvis en el reglament, introduïts per la Federació Internacional (la World Aquatics) que gairebé han capgirat, i menystingut en l’opinió majoritària dels tècnics i pràcticants que s’hi dediquen, l’essència d’aquest esport. Tot és molt més matemàtic, les rutines per equips, que abans deixaven llibertat per a la creació, han de comptar ara amb figures preestablertes, un mínim de quatre híbrids (combinacions d’elements) que es comuniquen prèviament. Totes aquestes figures s’han llistat i ordenat en funció de la dificultat: la que en té més puntua més, però també pot penalitzar si es comet un lleu error. Al principi, van optar per arriscar i triar combinacions difícils per poder obtenir més punts, però les badades habituals van comportar sancions més grans i això les va allunyar dels podis rellevants. La lliçó que n’han extret, i que ha donat bons resultats, és escollir aquells exercicis que elles poden assumir amb facilitat, apujant sempre aquest llistó però de manera ben rumiada.
El punt fort d’aquesta esquadra adolescent és la rutina combinada, que inclou a deu nedadores, i pot canviar sintonies, exercicis i enfocar-se d’una forma molt més lliure que la rutina d’equip (que es fa amb vuit noies). El repte ara és millorar també en les proves més estrictes, la d’equip i les figures (exercici individual, merament tècnic, on les nenes passen per davant del jutge, una a una, i són puntuades per la seva execució). “Aquí encara van molt fluixes, perquè quasi no ho treballen, però és un desafiament que caldrà anar perfecccionant”, conclou la Bianca.
Per millorar aquest aspecte, i treballar de cara a les competicions amb la pressió que imposen sempre les medalles assolides, l’infantil entrena quatre hores al dia i cinc dies a la setmana. La sessió sol començar amb estiraments, o amb exercicis de força i de flexibilitat. Continua amb el fons, de 2.000 a 4.000 metres per jornada, en funció de si fa falta ”matxacar” o suavitzar tenint en compte el moment competitiu. I al final, treball artístic o insistència en la rutina, que ara hauran de treballar pels dos objectius principals d’aquest semestre: el primer el campionat de Catalunya (al mes de juny), i el segon el seu homòleg espanyol, que tindrà lloc a Las Palmas de Gran Canària, també a primers d’estiu. En aquestes grans conteses, a banda dels catalans que sempre marquen diferència, els rivals a tenir en compte són equips com el Canoe o el Retiro de Madrid, el Fabio Nelli (Valladolid) o el Metropole de les Canàries. La Berta és molt conscient que cal fer feina de la bona per poder continuar a dalt i millorar: “prefereixo treballar coreografies, però cal esforçar-se molt i reforçar els altres aspectes també és molt rellevant. M’apassiona competir i quan guanyem una medalla, més que el trofeu en sí, hi observem recompensat el sacrifici que s’ha fet per arribar-hi”.
El Club Natació Kallípolis, que compta amb una sola piscina al complex de Can Caralleu i que fa equacions complicades per poder encabir tothom, classifica als seus equips segons si són encarats a competició (amb dedicació més extensa) o bé “Copa Catalana” (amateurs) que entrenen sols un o dos dies i menys hores. Inculca a tots els seus tècnics un sentit de pertinença i uns valors que s’encarreguen de transmetre a les nenes, i als pocs nois que s’incorporen de manera progressiva. Grans referents d’aquest esport s’hi han format i hi continuen ben properes, com ho és Gemma Mengual que les visita en ocasions, o la primera en competir en uns Jocs Olímpics (duet amb la Mònica Antich, Los Ángeles 84) i entrenadora estatal durant molts anys, l’Anna Tarrés, que exerceix de coordinadora i ve també a donar suport als diversos conjunts de base. Més enllà, els ídols actuals (Iris Tió, Paula Ramírez, o el referent masculí, Dennis González) senten seus aquests colors i col·laboren amb activitats del club, a més de servir de mirall per a les més joves.
Bet Fernández fa molts anys que està lligada a aquest esport, i a l’entitat de Barcelona hi duu la coordinació tècnica. Insisteix que “el Club Natació Kallípolis és més que competició. Aquest esport fa que les nenes tinguin una disciplina, i s’eduquin entenent que per assolir alguna cosa primer cal un esforç previ”. A part d’això “la difusió d’aquests valors origina un fort sentit de pertinença, fa escola, i es reforça amb esdeveniments interns com ho és la Festa de Nadal, on totes les categories hi són les protagonistes, ballant dins i també fora la piscina, i ajudant en tasques d’organització”.
Les medalles i les beques van molt cares. Les de la Residència Blume ja es van donar l’any passat (n’atorguen només una o dues anualment) a les que tenen 14 anys. A la Berta, més enllà de la frontera de les júniors (el darrer equip inferior que aquí no té continuïtat) li quedaria esperar un requeriment molt més directe de la tècnica estatal, Andrea Fuentes, o algun membre de l’equip per actuacions molt destacades. O innovar, i per primer cop, continuar al club per omplir el buit de l’equip absolut que falta. “És el repte més difícil que tenim” assegura la Bet Fernández “totes les nenes ens marxen amb 17 o 18 anys perquè se’ls fa molt complicat compaginar-ho amb els estudis o amb la feina”.
Però per això el club de Sarrià, el gran exponent, també per a tots aquells petits que han conformat la secció de sincronitzada a l’entorn del Baix Llobregat, té opcions de sobres per connectar i oferir plans de futur. Compta amb grups de nedadores que han tornat amb 28 o 35 anys i que segueixen entrenant. Hi ha més de 80 màsters, entre els quals un grup de nois que ha començat a exercitar-se i competir. I observant molt més enllà hi ha un esperit, i unes companyes, i un sentit de germanor i de pertinença a una família, que ultrapassant la piscina, ha construït una acadèmia fabulosa, per a la Berta, per a les seves companyes, o les nenes que comencen. Una font d’educació en tots els sentits que no té preu i que instrueix en la saviesa i en l’autodescobriment per encarar amb èxit la vida. III