Les elevades concentracions de fitoplàncton poden tenyir de colors durant l’estiu les diferents aigües de la costa del Baix. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) realitza, des de fa 26 anys, el seguiment d’aquests diminuts organismes vegetals de l’oceà
Es calcula, amb una aproximació que és complicat de precisar, que vora d’un 70% de l’oxigen que respirem prové del mar, i molt més particularment del fitoplàncton, el conjunt dels organismes microscòpics vegetals que es balancegen a mercè de les onades i els corrents i poblen la columna d’aigua. Aquest grup heterogeni, ficat dins del mateix sac per una millor comprensió, és molt divers en les espècies i funcions que realitza. Podria dir-se que és la base de la vida, perquè empra el mecanisme elemental que permet que els ecosistemes puguin fluir amb normalitat. La fotosíntesi oxigènica va iniciar-se aquí al planeta fa uns 3.000 milions d’anys i es duu a terme capturant la llum del Sol (en diverses longituds d’ona) i el CO2. Un procés que expulsa oxigen (el residu) i fabrica l’aliment que abasteix al vegetal i al mateix temps constitueix l’arrel de tota la cadena alimentària (començant pel zooplàncton i els bacteris). Aquestes algues, o bacteris diminuts fotosintètics, poblen tots els mars del món, i depenen per poder créixer no només de la claror i del carboni, sinó també dels nutrients que hi ha a disposició al voltant (sobretot fòsfor i nitrogen, però també silici o ferro, en major grau). Els científics n’han comptat, fins al moment, entre 10.000 i 25.000 espècies diverses, però es creu que la major part no es coneixen, i que n’hi podria haver fins a 100.000.
Entre els grups més preeminents que componen el fitoplàncton, tots ells uniceŀlulars - tret d’agregacions en colònies que formen certs organismes i d’estadis primerencs d’algues més grans - s’hi inclouen les diatomees (que viuen en aigües dolces i salades, i comprenen com a tret més distintiu una coberta de diòxid de silici), les dinoflageŀlades (que incorporen dos flagels, petits timons, que els hi permeten propulsar-se i adaptar la posició, sobretot en ambients marins) i el fílum dels cianobacteris (procariotes, d’una mida més petita, i adaptables a quasi totes les àrees de la Terra, des de temps immemorials). Més enllà, s’hi troben grups no tan nombrosos com són els cocolitòfors (coberts de plaques calcàries), els criptòfits o les algues crisofícies, entre altres.
Fent-ho fàcil, es pot dir que és el món més diminut i decisiu de l’oceà, i també el més desconegut, per l’enorme dificultat d’investigar-lo i agrupar tota la gran complexitat particular en trets comuns. Es calcula que només se n’han descrit un 10% de les espècies, que solen classificar-se en tres grans conjunts de mides (no visibles a ull nu excepte casos de grans proliferacions o d’espècies particulars): el picoplàncton (que mesura entre 0,2 i 2 micròmetres d’amplada) el nanoplàncton (entre 2 i 20 micròmetres) i el microplàncton (que osciŀla entre els 20 i els 200). Aquesta unitat de mesura, el micròmetre, representa únicament, per poder fer-se’n una idea més precisa i visual, la miŀlèsima part d’un miŀlímetre.
Fa tres anys, l’estiu de 2023, El Llobregat publicava que les platges de Gavà, Castelldefels, Viladecans i també la platja del Prat havien pres durant uns dies de l’agost un to verdós, poc habitual, que havia sorprès els banyistes. Hom pensava que era contaminació o algun producte derivat de l’acció humana, que embrutia un xic la costa i la feia menys atractiva. Però es tractava, com ja s’havia observat el 2012, d’una espècie de microalga flageŀlada, pertanyent a la classe dels rafidòfits, descrita per primer cop a l’arxipèlag japonès el 1973 i registrada als anys 90 aquí al mar Mediterrani, amb floracions estivals al mar Tirrè i a l’Adriàtic especialment associades a l’augment tèrmic de l’aigua. Aquest petit organisme, la Fibrocapsa japonica, d’entre 20 i 30 micròmetres d’ample, produeix unes toxines que no afecten els humans, però que en altes concentracions poden obstruir el sistema respiratori d’alguns peixos i produir mortalitats. Tot i haver proliferat, i ser visible a l’ull humà (més aviat amb un color marró - daurat), la densitat que va assolir no va ser però prou important per causar cap efecte advers al seu entorn.
Aquest exemple és un dels molts que es podrien destacar al llarg de la costa catalana, i que prové dels mostrejos que d’ençà dels anys 90 – i de forma molt més estandarditzada a partir de l’any 2000 – lidera l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Aquest ens públic s’encarrega de controlar l’estat químic i també quantitatiu tant de les aigües costaneres, com també superficials i subterrànies terra endins. Des de fa 26 anys impulsa el Pla de Vigilància de la qualitat de les aigües de bany a Catalunya que analitza paràmetres biològics (com ho pot ser la presència de bacteris com és Escherichia coli), controla les incidències reportades, i mostreja, com a part d’aquest programa, el fitoplàncton nociu (capaç d’originar alguns danys indirectament a l’entorn, com la reducció de l’oxigen) i el tòxic (el que emet, probablement com a sistema de defensa, compostos que en concentracions elevades poden ser perjudicials per als humans o per als altres animals, i representa un percentatge irrisori en el conjunt de les espècies conegudes). El passat 12 de juny, precisament, va presentar el pla d’aquest any, en la primera de les dues reunions anuals que es realitzen amb els membres que comprèn la Comissió d’Aigües Litorals i Platges (món científic, acadèmic, professionals que treballen a la costa i també administració, tant estatal, com catalana, com local).
El programa, que encara es va ampliant, consta, només per al fitoplàncton, de 29 estacions per al mostreig que van des de l’Alt Empordà fins al Montsià i que inclouen a la comarca la platja del Remolar. De cadascun d’aquests llocs, se n’analitzen entre 4 i 6 mostres cada any, als mesos de juliol i agost (amb insistència en aquells punts més conflictius). Els tècnics de l’ICM (de l’Institut de Ciències del Mar) que s’encarreguen de la feina, analitzen mitjançant tècniques de microscòpia i d’anàlisi d’ADN les espècies que han trobat i les seves concentracions. I segueixen també de forma especial l’única d’elles reportada (en un pla de seguiment en paraŀlel que comprèn 24 platges, cap d’elles a la comarca) que ha tingut afectacions, de moment lleus, per a la salut (irritacions, tant a la gola com als ulls, o congestió). És el gènere Ostreopsis, una dinoflageŀlada, que viu enganxada a roques o a macroalgues litorals. Prové d’ambients tropicals, però ja d’ençà dels anys 90 s’havia identificat en punts del mar Mediterrani, i entre molts altres motius l’augment de la temperatura l’ha fet proliferar més i anar lligada a símptomes en banyistes i residents de la costa, amb un primer episodi reportat a Llavaneres a l’estiu de 2003, que d’ençà d’aquell moment s’ha repetit d’una manera recurrent. De fet ara, la possible floració d’aquest tipus de fitoplàncton, té un control molt estricte, i la seva detecció s’ha incrementat fins a observar-se a totes les estacions, i especialment, amb densitats que passen del llindar d’alerta (quan supera concentracions de 200.000 cèŀlules per gram) des del Maresme fins al nord del Cap de Creus.
Els mostrejos es concentren a l’estiu perquè és l’època en què es reuneixen les condicions adequades per aquestes floracions. De fet, el Mediterrani és un mar pobre en nutrients (oligotròfic) i en indrets lluny de la costa el fitoplàncton sols abunda, o pot començar a sorgir i proliferar, en els moments en què les aigües es barregen i traslladen els nutrients des de les zones més profundes fins a dalt la superfície (bàsicament els períodes de tempesta, o l’hivern, quan l’aigua de sobre es refreda, es torna densa i s’enfonsa). Però a la zona litoral les aportacions de nutrients per part dels rius, i especialment – amb un increment substancial els darrers anys – els derivats de les activitats humanes (com són residus urbans, els del turisme o els fertilitzants del camp i els purins que acaben en els cursos d’aigua) afavoreixen aquests “blooms” o floracions. Uns successos que combinats amb l’augment tèrmic del mar que produeix la seva estratificació (en què la capa més calenta i molt menys densa de l’àrea superficial no es barreja amb la del fons) i una disposició més gran de llum solar acaben creant un ambient òptim per a moltes de les espècies. Amb Ostreopsis es calculen possibles afectacions cap allà a mitjans de juliol, tot i que això, per causa de l’escalfament, s’està avançant. Altres algues o bacteris sorgeixen, en major part, també en el temps que va entre maig i setembre, tot i que les condicions per una o altra són sempre particulars i comprenen tantes variables que a vegades són difícils de preveure.
És aquí on rau la importància de disposar d’una xarxa de mostrejos ja robusta i amb tendències observades en un període prou llarg, per progressar en la recerca del fitoplàncton i avançar-se als episodis que poden portar problemes o causar alguns perjudicis a l’entorn. Tot un pla de seguiment complementari a aquell que realitza també l’IRTA (l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries) des de 1990, per examinar els productes de consum: el Programa de Seguiment de la Qualitat de les Aigües, Mol·luscs i Fitoplàncton Tòxic a les Zones de Producció de Marisc del Litoral Català (PSQAM).
Les platges del Llobregat tenen uns trets molt específics que condicionen també la prsència d’aquestes petites espècies. D’una banda, l’aportació de nutrients, especialment de silicats, per part del riu, i l’aigua dolça, que en conjunt afavoreixen a alguns grups de diatomees (que utilitzen el silici per al seu exoesquelet), com els gèneres Pseudo-nitzschia, Chaetoceros i Thalassiosira. I per l’altra, el fet de ser un tram de costa no reclosa, tota oberta, que comporta un ambient molt menys propens per a les dinoflageŀlades que prefereixen àrees molt més estancades com els ports o les cales de molts punts de la Costa Brava.
Sigui un to més marronós (el conferit pels rafidòfits), la verdor de les diverses diatomees, o el groc ataronjat d’algunes dinoflageŀlades (per exemple, l’ordre dels gimnodimials), no s’ha produït a la comarca cap floració perillosa, i molt menys no controlada. Falta encara molta feina per identificar espècies, perquè moltes potser hi són, però no es descriuen per falta d’informació. Manca establir, d’igual forma, més patrons, que sols poden sorgir amb les dades, per veure com incideix l’augment de les temperatures en l’establiment concret de les espècies tropicals. Falta també analitzar, molt més a fons, certes toxines per saber què produeixen i a qui afecten… Però el que és clar és que el fitoplàncton és la base del sistema, i cal entendre’l, no com quelcom que embruteix o que pot comportar molèsties a l’estiu (ho fa en una molt minsa part), sinó com la veritable essència de l’oceà sense la qual no existiríem ni nosaltres ni molts altres éssers vius. III