Educar amb l’exemple no és una manera d’educar, és l’única manera d’educar

L’essència de l’educació consisteix en ajudar infants i joves a créixer, a madurar, a tenir capacitat no només per passar exàmens, sinó per passar la vida. Naturalment, doncs, l’educació no es produeix només dins les aules sinó que, com afirma Joan Manuel del Pozo, una societat o és educadora, o serà lamentablement deseducadora.

Aquesta setmana s’ha posat de manifest la tensió entre l’acció de les escoles i l’acció lamentablement deseducadora d’alguns mitjans de comunicació, que no han dubtat en traspassar els límits de la bona educació, del respecte, de la intimitat, de la protecció de les persones més vulnerables, fins i tot de la veracitat, quan s’escampaven notícies i detalls abans de ser degudament contrastats. Estan convençuts que la nostra societat comprarà més el sensacionalisme que el rigor. I potser tenen raó...

Mentre, la comunitat educativa de Catalunya, sense excepció, s’organitzava per donar una sortida educativa al dol i l’angoixa.

Ens vam posar d’acord i vam preparar, per al migdia de l’endemà, una petita cerimònia respectuosa, que constituís un homenatge al professor mort, una canalització del dol, i una mostra de solidaritat. Cada centre, cada escola ho va expressar com va considerar que seria millor per al seu alumnat. Es van dedicar hores de classe a parlar, a analitzar, a pair els fets de dilluns.

Les persones que ens dediquem a l’educació sabem, com escrivia Robert J. Sternberg que la intel·ligència inclou la gestió de les emocions, la capacitat d’acció, la tenacitat, la resistència a la frustració, el control dels impulsos, l’acceptació de la crítica, la superació de les dificultats, l’empatia i el compromís amb els altres, la bondat. Aquests i d’altres talents no els mesura PISA, ni cabran en les 350 preguntes de la revàlida de Wert, ni mereixen gaire atenció en els pressupostos de la Generalitat. L’educació no pot ser només l’economia del coneixement.

La comunitat educativa ha estat, en paraules de José Antonio Marina, la consciència educativa de la societat. Ha mostrat criteri i camí. Que ho senti qui ho ha de sentir per fer el què s’ha de fer.

Gràcies a Abel Martínez, gràcies a David Jurado, gràcies a l’equip pedagògic de l’Institut Joan Fuster, gràcies a l’AMPA, i gràcies a la comunitat educativa del país. Heu convertit una tragèdia en una lliçó. Un acte de maduresa, un acte d’amor. L’exemple.