www.elllobregat.com
Immensitat i pensament de Jaume Plensa
Ampliar

Immensitat i pensament de Jaume Plensa

Por Sergi Doria

martes 03 de mayo de 2016, 06:30h
L’artista universal, però que no ha acabat de quallar mai a Espanya, lamenta que la mandra d’alguns polítics reticents a dialogar amb els artistes allunyi l’art dels ciutadans

Una porta anodina d’una nau industrial de Sant Feliu de Llobregat dóna accés a l’estudi de Jaume Plensa (Barcelona, 1955); en aquest no-lloc, situat entre la deixalleria i el cementiri, ens reben diversos caps negres: de rictus dorment i forma allargada, com els éssers espirituals del Greco. La idea va sorgir fa quinze anys, quan l’escultor va filmar mil cares per a la seva Crown Fountain de Chicago: “No només allargo el volum sinó que també el comprimeixo... com l’efígie d’una moneda” -explica mentre fem la volta a la peça i escrutem un revers que no es limita al previsible clatell-. I fent bona una de les seves premisses artístiques -”l’escultura, si no es pot tocar, no existeix”- acariciem la galta d’aquests caps els ulls tancats dels quals no són els de la mort sinó els d’una pau interior que celebra l’existència. “Ferro colat, com en els anys vuitanta, quan treballava aquest material que ningú feia servir”, comenta el creador. Després van venir el vidre, l’alumini, el polièster, la resina, l’alabastre, la fibra de vidre… Retorn a l’edat del ferro. “El problema no és el material, sinó l’actitud cap a aquest”, matisa.

Evolució del cos humà
Com devia ser el Jaume Plensa de vint anys de la Llotja i l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi?: “Vaig fer molts amics, però no em vaig sentir còmode; en aquest ofici, com en tants altres, els professors apareixen en el transcurs de la vida”. No obstant això, l’artista reconeix que les obsessions d’aquells temps han traçat una evolució creadora: “El cos humà que evoluciona a l’absència de cos, el canvi d’escala, el cos i la seva ombra, el volum-contenidor d’idees, la lletra com a cèl·lula del llenguatge…”. Ara, amb seixanta anys, tot s’ha anat integrant fins a compondre un corpus: “Per arribar fins aquí necessites una vida”, remarca.

En una altra part de l’estudi, una escultura de lletres ens recorda L’ànima de l’Ebre que l’artista va fer a Saragossa per a l’Exposició Internacional de l’Aigua del 2008. Crescut en una casa plena de llibres i amb un pare a qui l’apassionava la lectura, no és estrany que Plensa lletregés l’univers en uns alfabets que concorden amb la geografia d’una obra global: llatí, hebreu, àrab, japonès, grec, ciríl·lic, coreà, hindi. De la lletra a la paraula i d’aquí al teixit de les idees. Amb motiu de la seva exposició al Jeu de Paume parisenc li van demanar que hi portés els llibres que han guiat la seva inspiració: “I jo els vaig contestar que també portessin els llibres que ells creien que m’importaven: després va resultar que els meus llibres importants eren de poesia i els que m’atribuïen eren de filosofia”.

Entre paraules
Entre les seves frases predilectes, aquesta de William Blake a Els proverbis de l’infern: “Un pensament omple la immensitat”; o aquesta altra, del mateix Plensa, en el llibre Sombras y textos que compila reflexions i poemes breus de 1990 a 2007: “Entro a la teva boca per dormir amb les paraules / Paraules com llençols simètrics com orelles”. I tot Shakespeare amb Macbeth en el tron. Textos embolicant una imatge humana de vocació anímica. L’artista ho il·lustra amb un vers de José Ángel Valente: “I tu, de quin costat del meu cos estaves, ànima, que et vaig necessitar i no em socorries?”.

A les terres rompudes per les guerres de religions, Plensa oposa l’espiritualitat compartida. Com a exemple, la seva participació a la Biennal de Venècia d’enguany, aquestes dues peces a l’església de San Giorgio Maggiore: Together, la mà que descendeix de la cúpula davant l’altar per beneir-nos amb les lletres dels vuit alfabets; Mist, retrat real amb malla d’acer inoxidable d’una nena xinesa nascuda a Barcelona. De nou, la cara que tendeix a l’elevació.

Aquest any ha estat Venècia, Nashville, Tampa, Ceret, Stanford, Washington, Corea, Mèxic... Les hores de viatge i les esperes als aeroports -aquells no-llocs que va tipificar Marc Augé- no inquieten l’artista. L’obra en espais públics serveix per crear vida en racons condemnats a l’oblit. Plensa parafrasejant Wilde: “Si l’art té força és perquè, com la poesia, aparentment no serveix per a res, encara que al final és el que més serveix”.

Records
Entre els seus records més grats, Saint Helens, poble miner de Liverpool clausurat que va ressuscitar el 2009 amb Dreams: una nena de nou anys, vint metres de silenci, pols de marbre i pigments, material amb el qual es fabriquen els somnis; o aquest no-lloc fronterer entre Suècia i Noruega que espera un altre dels seus rostres dorments. De les rialles dels joves filmats de la Crown Fountain, quan l’aigua surt de les seves boques, per a alegria dels nens de Chicago, a l’expressió meravellada dels banyistes a la platja de Botafogo: l’estàtua blanca de Mirar en els meus somnis amb la silueta del Pão de Açúcar de Rio.

Artista a l’estranger
Aquest artista del món no troba lloc al seu país: “Ara no tinc galeria ni a Barcelona ni a Madrid”, confessa. Resident a Berlín en el primer tram de la seva vida, Plensa va tornar el 1985 a una Barcelona que estava a punt de situar-se al mapa amb els Jocs Olímpics. Però, ja llavors, n’estava al marge: “Mai no he acabat de quallar en el col·leccionisme català i espanyol”. Mentre França el reconeixia amb la Medaille des Chevaliers des Arts et Lettres (1993) o el premi de la Fondation Atelier Calder (1996) i la School of the Art Institute de Chicago l’investia el 2002 doctor honoris causa, els guardons espanyols no van arribar fins al 2012 amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques, per culminar amb el Velázquez d’Arts Plàstiques del 2013 -el Cervantes de la pintura-. Va ser en aquest bienni quan l’artista va dissenyar el cartell de les festes de la Mercè i l’alcalde Xavier Trias li va proposar trencar la maledicció de no tenir una escultura a la seva Barcelona natal: “El projecte existeix i és el regal a la meva ciutat i si el problema és el pressupost, podria finançar-se amb capital privat. Als Estats Units vaig aprendre que el mecenatge no només permet fer coses, sinó que siguin diverses i compleixin amb les expectatives dels seus impulsors”. Segons la seva opinió, el problema de la Ciutat Comtal no és tant el turisme sinó la mandra d’uns polítics reticents a dialogar amb els artistes. Aquesta falta de relació té com a resultat un art públic clientelar, localista i mediocre: “Barcelona no hauria de ser diferent d’altres ciutats amb gran afluència turística com Londres o París... En aquests moments té un indubtable carisma internacional, però li manca la força cultural i els recursos econòmics de Londres i París”.

Quan va projectar la Crown Fountain per a l’Ajuntament de Chicago -sobre el paper, una simbiosi problemàtica d’aigua i electricitat-, era conscient que estava en una capital de l’art, un autèntic museu a l’aire lliure: “Quan treballes en un espai públic has de dialogar amb el paisatge i l’arquitectura que envolta la teva obra, saber que et deus a una població que no és la teva clientela habitual. La gent de Chicago va rebre la Crown Fountain com un enclavament de la bellesa i la llibertat de la qual s’enorgulleix”.

Em falta una obra
Assegut davant d’una tassa de cafè tan negre com el ferro colat de les seves hipnòtiques esfinxs, Plensa recorda l’escultura temporal que va ubicar al jardí del Seminari, un racó anodí entre Diputació i Balmes. Un estilista en vigília retent tribut al poeta Vicent Andrés Estellés. Passat el temps i retirada l’escultura, el va reconfortar rebre cartes de la gent que la trobava a faltar perquè ja l’havia fet seva. “Barcelona necessita una injecció de cultura i deixar descansar Gaudí... Voldria oferir als meus conciutadans una peça meravellosa en un lloc amb el qual somio des de petit”. Ens preguntem quan sonarà l’hora barcelonina del nostre artista més internacional.

“Quan treballes en un espai públic has de dialogar amb el paisatge i l’arquitectura que envolta la teva obra, saber que et deus a una població que no és la teva clientela habitual”. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (2)    No(0)

+
0 comentarios