Xavier Sitjà va néixer a Esparreguera al 1957, d’on va marxar amb 24 anys i ja no hi va tornar a viure. Periodista de professió i de vocació des de jove, va fer un parèntesi a la seva carrera entre 1999 i 2007, quan va ser alcalde d’aquesta població del nord del Baix Llobregat. Amb la seva arribada a l’alcaldia van acabar 20 anys de mandat del socialista Joan Serra, el primer alcalde democràtic, mort al 2013.
Serra va tornar a guanyar les eleccions per sisena vegada consecutiva al 1999 però no va poder repetir. L’Entesa del Progrés Municipal, la marca blanca d’Iniciativa per Catalunya, presentà Xavier Sitjà com a cap de llista i el recolzament de CiU i d’Esquerra Republicana el van permetre governar.
Dues maneres de canviar el món
Amb l’entrada a la política Sitjà tancà provisionalment una etapa periodística iniciada al 1979 com a corresponsal d’Esparreguera a Mundo Diario, la porta habitual d’entrada al periodisme fora de les grans ciutats. Llavors militava el PSUC i el partit li va encarregar aquella tasca, diu, “perquè també havia de servir per canviar el món”. Aquell anys es van celebrar les primeres eleccions municipals de la democràcia i Sitja ja hi va anar a les llistes del PSUC “en un lloc per no sortir”. Un any desprès, al 1980, va deixar el partit, molt abans que arribessin les lluites internes i les escissions que el van dur a la autodestrucció.
Fou cofundador de les Emissores Municipals de Catalunya i això explica que a Esparreguera hi hagués una de les primeres de tot Catalunya, desprès director de Ràdio Mollet, periodista en d’altres emissores, fins que el 1983 aterrà als informatius de TVE. En aquella empresa continua encara, 33 anys desprès, ara en l’equip del reconegut programa de medi ambient El escarabajo verde i al Consejo de Informativos, reivindicant una televisió pública de qualitat.
Abans que alcalde va ser corresponsal a Nova York i a Moscou, entre 1990 i 1992, els anys decisius de la perestroika. Sempre amb Llúcia Oliva, companya professional i sentimental. Desprès d’unes quantes anades i tornades s’instal·là definitivament a Espanya al 1996, “on ja vaig comprovar que hi havia molt control polític sobre la televisió”, amb el PSOE al poder.
La negativa al PSC
Sitjà va fer bona la dita de roda el món i torna al Born i el 1997 va impulsar Esparreguera Oberta, una plataforma de debat, preludi del que va ser desprès la nova política de les confluències i llavor de l’Entesa pel Progrés Municipal, “on també teníem molts socialistes desencantats amb el mandat autoritari del l’alcalde Joan Serra”.
Dos anys desprès d’accedir al càrrec, Sitjà va rebre la visita de José Zaragoza, llavors primer secretari del PSC del Baix Llobregat. “Em va oferir entrar al partit perquè anés com a independent a les eleccions de 2003 i em va prometre que apartaria tota la gent socialista que fes nosa”, explica. “Li vaig contestar que estava en política per netejar-la i regenerar-la i com que no ho vaig acceptar no ens vam tornar veure mai més”.
L’enfonsament del pont
Quan encara no portava ni un any d’alcalde, Sitjà va afrontar el que segurament va ser l’episodi més dur del mandat: l’enfonsament, el 10 de juny de 2000 del pont per on passa la N-II i que va provocar la mort dos germans que anaven a treballar i de dos guàrdies civils que buscaven els cossos. “Érem uns ignorants de la gestió municipal i ens vam trobar amb un desastre d’una magnitud impressionant”, confessa l’exalcalde.
“Ens vam moure, no per aconseguir un nou pont, perquè era un problema d’Estat i això estava assegurat, sinó per depurar responsabilitats perquè el pont es va construir sobre uns fonaments de deu metres”. Tota una temeritat, perquè els del nou pont fan més del triple. “A més a més, no hi projecte d’obres i diversos estudis advertien que el pont s’estava soscavant poc en poc per les filtracions de l’aigua de la riera de la Magarola”, recorda Sitja. El dia que va baixar la vinguda, amb fang, troncs i de tot, una de columnes del pont no va poder resistir i es va trencar, provocant així l’enfonsament de la carretera.
“Ho van tapar tot”
“En tres dies ho van tapar tot i van desmuntar el pont ràpidament. L’ajuntament va impulsar un procés judicial”, però no va servir de res. El cas va passar per quatre jutges de Martorell i al final va ser arxivat. L’únic bon record que conserva Sitjà d’aquell procés judicial és la resposta de José María Mena, llavors fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. “Ens vam reunir amb ell i ens va demanar disculpes per no posar abans un fiscal pel cas. Quan ho va fer estava tot tan enterrat, ja no hi havia manera de trobar cap prova”.
Per Sitjà, “el més frustrant d’aquest episodi és que no es va poder aclarir una cosa que era òbvia, evident i documentada: que s’havia fet malament el pont i que es va enfonsar per una negligència gravíssima del ministeri, que era qui el va construir”.
Dos mandats esvaïts
“Exercir l’alcaldia és com un celibat. Deixes de tenir vida personal, t’has de dedicar dia i nit, el telèfon sona constantment i si vols fer la feina ben feta has d’anar als barris i estar amb les persones”, continua relatant Sitjà, qui recorda que en aquella època ja van començar aplicar algunes coses de la nova política. Com el consell de vila, un òrgan participatiu i de consulta d’entitats on es debatien les qüestions que afectaven el municipi. “La llàstima és que aquest procés es va esvair en acabar el nostres dos mandats. Creus que són coses que continuaran perquè beneficien la gent, però políticament no van interessar més. No va haver-hi cap protesta i això és una mica frustrant”, confessa.
Les eleccions de 2007 les va tornar a guanyar el PSC i Paca Fosalba, fins llavors productora de TV3 es va convertir en alcaldessa. “Nosaltres vam prendre una decisió agosarada que ens va passar factura. Va ser la revisió del pla urbanístic, de la qual estic orgullós, que va reconvertir algunes zones en forestals, com Can Roca”. Alguns ciutadans ho van viure “com una agressió al sentit de la propietat”, de manera que en aquelles eleccions es van presentar dues candidatures de gent agreujada.
Sitjà considera que aquelles llistes van restar els vots necessaris per poder seguir governant i el van apartar de l’alcaldia en intentar un tercer mandat. “Havia promès que no em tornaria a presentar i és una de les coses que més em dolen de no haver complert, però per qüestions internes de l’Entesa no vaig plegar”. El seu grup va entrar a governar amb el PSC, però el va quedar fora del govern local.
Alcalde periodista
Periodisme i política tenen algunes semblances, diu. “M’agrada la política per la mateixa raó que m’agrada el periodisme: per estar prop de la gent. La política s’ha de fer d’una altra manera, buscant l’aproximació, però vaig comprovar que en política val més el fotre que el construir”, relata. Un dels millors records que guarda va ser la participació ciutadana, la gestió i la planificació de projectes avançats, encara que alguns es fessin realitat anys més tard. Com un pont nou que separava les dues Esparregueres, una comissaria de policia o una biblioteca. “Se’ns va dir de tot i ara hi van cada dia milers de persones. Això és el més bonic de la política, pensar en el futur”.
Des que va deixar l’ajuntament, Sitjà no ha tornat a fer política. “Quan es va crear Barcelona en Comú em vaig acostar a ells des del barri de Gràcia, perquè em va semblar que era un projecte molt semblant al de la meva època a Esparreguera”. La conclusió que va treure es que “la política la de fer gent jove, amb energies, com la fèiem nosaltres”.
Amb 59 anys es retreu haver comés “el pecat capital d’esborrar-me del padró municipal d’Esparreguerra”, malgrat que no hi vivia des de feina 35. “Em semblava absurd continuar així”, confessa aquest periodista, defensor del referèndum polític. “Catalunya està empatada, hi han dues maneres de veure-la i hi ha una gran necessitat d’expressar-se. El desllorigador és el famós referèndum, tot el demés es fer volar coloms. Si no, serà un nus que s’embolicarà més”, conclou. III
Si (
No(
