www.elllobregat.com
Joan Saura: “ICV no acabarà diluïda en el partit d’Ada Colau perquè som l’organització electoral més forta”
Ampliar

Joan Saura: “ICV no acabarà diluïda en el partit d’Ada Colau perquè som l’organització electoral més forta”

En exclusiva: primera entrevista després del Tripartit.

jueves 01 de septiembre de 2016, 08:24h
"No perdonaré mai a l'esquerra social i política de l'Estat per callar-se quan el Tribunal Constitucional va sentenciar que amb l'Estatut 'España se rompe'" | "Els quatre anys de regidor a L'Hospitalet van ser els més gratificants, encara que el primer alcalde democràtic no va estar a l'alçada" | "El principal error del tripartit va ser que no hi hagués un relat de govern, perquè fèiem molestes polítiques però no fèiem política" | "Jo no sóc independentista, però a Catalunya hi ha un xoc de legitimitats que només es superarà votant"

Joan Saura va néixer al 1950 i es va criar des dels quatre anys al barri hospitalenc de La Florida. Allà va començar el seu activisme veïnal, impulsant la creació de l’associació de Veïns i llavors ja militava a la secció de Comissions Obreres (CCOO) a l’empresa Fecsa. Unes setmanes abans de les primeres eleccions municipals democràtiques de 1979 va demanar un mes anticipat de vacances i en acabar va iniciar una dilatada trajectòria política que el va portar a gairebé totes les institucions. També ha estat el màxim dirigent d’Iniciativa per Catalunya Verds del 2000 a l’abril de 2013, fins a l’assemblea celebrada a Viladecans. Des de llavors no ha concedit cap entrevista i trenca el seu silenci per primera vegada per parlar amb EL LLOBREGAT i repassar més de 40 anys de trajectòria política.

“A la història reivindicativa de L’Hospitalet hi havia molt poca presència dels socialistes”, recorda Saura, però el cert és que el PSC va guanyar les primeres eleccions municipals, segurament contra pronòstic, amb 12 dels 27 regidors i un alcaldable que es deia Juan Ignacio Pujana. La llista del PSUC l’encapçalà l’escriptor Paco Candel i en va treuren 11. Els socialistes i els llavors comunistes van pactar i Saura va exercir quatre anys de tinent d’alcalde, una període que el va satisfer com pocs més el satisfarien desprès.

“De tot el que he fet en política, el que més m’ha agradat son els primers quatre anys a L’Hospitalet. És l’època que més compensava personalment perquè es veia el que feies, tornaves la dignitat al poble. L’Hospitalet no tenia arbres, ni papereres, molts carrers estaven per asfaltar, faltaven escoles i sabíem el que volíem. Jo vivia a La Florida, baixava caminant a l’Ajuntament i recordo la felicitat d’anar veient tots els canvis. Van ser quatre anys compensatoris personalment, però l’alcalde no va estar a l’alçada”, explica.

Impugnació als socialistes
Es per això que Saura va encapçalar la llista del PSUC al 1983 amb un lema electoral contundent “Aquí lo que hace falta es un alcalde”. La derrota va ser estrepitosa perquè Espanya es trobava encara sota els efectes del tsunami socialista de l’octubre del 1982, quan el PSOE va arribar a La Moncloa.

“Aquell lema del PSUC era una impugnació política de l’alcalde del moment i la història va demostrar que teníem raó. El que passa és que quan va arribar un altre alcalde no va ser del PSUC, sinó també socialista, el Celestino Corbacho”, recorda Saura amb ironia. “Era molt evident que s’havia de canviar d’alcalde, però a les eleccions de 1983 els socialistes es van emportar per endavant els grups municipals del PSUC, estiguéssim a la oposició o al Govern. Nosaltres gestionàvem a L’Hospitalet més del 70% del pressupost. Era igual. Vam treure dos o tres regidors, com a moltes ciutats. On no teníem alcaldia vam patir molt i on la teníem, l’alcalde va capitalitzar el mandat, però no a tot arreu”.

El PSUC ja havia iniciat el seu procés d’autodestrucció amb el cinquè congrés del 1981 i mai més va tornar a ser la referència de l’esquerra. Saura admet sense embuts la seva tristor pel que va passar. “El PSUC era formalment un partit comunista, però hi havia molta gent que no era comunista. Quan als anys 70 volies fer política a Catalunya havies d’anar al PSUC, no hi havia res més. Mentre que a la dictadura aquesta transversalitat va ser positiva, quan va venir la democràcia es va trencar el projecte eurocomunista. Tinc un record molt trist, recordo gent plorant al cinquè congrés. Va haver-hi un moment que pensàvem si marxàvem o no, en una reunió amb el Jordi Soler Tura i el Jordi Borja. Finalment no ens vam anar, però el PSUC havia deixat de ser el referent”.

ICV, balsa de náufragos
Van ser anys d’una hegemonia socialista aclaparadora a les institucions, tret de la Generalitat, i aquell PSUC va acabar mutant en Iniciativa per Catalunya. En Saura també va participar en el naixement de la nova formació, que desprès va dirigir durant 13 anys. “Al 1986 hi ha la derrota en el referèndum de la OTAN, a Catalunya no, però a Espanya sí, i el PSUC està a un punt de desaparèixer, però neix Iniciativa. Recordo que en una reunió Manuel Vázquez Montalbán va dir: “Iniciativa es una balsa de náufragos, de todos los naufragios que ha habido”.

“Vam fer Iniciativa sense definir quina identitat tenia: no era ni comunista, ni socialista, ni ecologista. Era un naufragio Vam trigar fins al 1996 en definir la identitat com a ecosocialista. Era la suma de gent dispersa, d’independents, de gent d’esquerres però que no se sentia socialista. Jo tinc un bon record de la formació d’Iniciativa i desprès van passar moltes coses”.

Una d’elles, el trencament d’ICV Izquierda Unida, un episodi més d’una època en què anaven d’escissió en escissió fins el que va estar a punt de ser l’escissió final. “L’any 2000 semblava que desapareixien de Catalunya, però no va ser així”. Les ferides de tantes ruptures encara perduren i van trencat sòlides amistats de molts anys i també parelles. “Izquierda Unida encara continua pensant que el partit comunista és útil per la societat i nosaltres al 1987 vam arribar a la conclusió de que no, que la contradicció del treball continuava, però que hi havien altres contradiccions, com el feminisme i l’ecologia. Julio Anguita -que no era comunista quan el vaig conèixer i que parlava malament dels comunistes- va decidir trencar amb nosaltres quan vam congelar el PSUC”.

Ara, En Comú Podem
No creu que ICV acabi diluïda en el nou partit impulsat per Ada Colau. “La organització electoral més forta és la nostra, en presència territorial i de quadres. El que ens venia a sobre era molt fort, tant des del punt de vista nacional com del 11-M i l’hem resistit”, diu Saura en referència a les dues últimes eleccions generals, en què es van presentar amb Podemos sota la denominació d’En Comú Podem, i a les eleccions catalanes del setembre de 2015, amb Catalunya Sí que es Pot. “El que no està definit és què vol dir la confluència, quins passos s’han de donar. Jo tinc la meva opció però no la vull explicar fins que no ho expliqui a la direcció”.

Diputat al Congrès
Els vuit anys de José María Aznar a La Moncloa, de 1996 a 2004, van suposar una dura travessa del desert per l’esquerra i per bona part de la societat. Ell ho va viure com a diputat al Congrés. “Si des del punt de vista personal compensa molt la política municipal, perquè el que decideixes ho veus, des del punt de vista polític el debat està al Congrés del Diputats. Van ser els anys de la guerra d’Iraq i ens deien de tot: “hijos de puta, cabrones”.

Saura també va ser conseller dels dos tripartits que van acabar amb 23 anys de pujolisme. Amb Pasqual Maragall va ocupar la cartera de relacions institucions i amb José Montilla, la d’Interior, l’etapa complicada. “Que l’esquerra assumeixi les forces de seguretat no és fàcil, però ningú qüestiona ara coses que vam fer, com posar càmeres a les comissaries dels Mossos, o prohibir les pistoles elèctriques, la limitació de la velocitat o que la policia tingui un codi ètic. El fet que el president d’Iniciativa fos el conseller d’Interior resultava molt fàcil d’atacar”.

El discurs sobre la importància de la seguretat que tradicionalment ha incomodat tant a l’esquera és abordat per Saura sense miraments. “Un dels reptes i de les assignatures pendents que té l’esquerra és governar la seguretat, això és clau. De vegades hi ha por a fer-ho. No hi ha res més d’esquerres que garantir els drets de les persones”. L’exconseller va patir un enorme desgast personal en aquella etapa i per això resulta obligada la pregunta.

- Tornaria a agafar la conselleria d’Interior?
- “Faria algunes coses diferents, però la tornaria a agafar”.
- Quines coses?
- “Si escric un llibre ho explicaré. Quan vam agafar la conselleria els Mossos no estaven desplegats ni a la meitat de Catalunya. Recordo el primer dia que vam fer una reunió de quadres en que vaig plantejar el tema de la violència de gènere i alguns assistents al·lucinaven per les cares que posaven. Vaig afrontar dues vagues generals pactant amb els sindicats i els hi deia: mireu, si voleu tallar el cinturó del litoral, jo ho puc permetre un quart d’hora de tall, però no mitja hora. Vam posar les bases d’una nova seguretat, encara que desprès algunes coses es tiressin enrere”.
- Es va sentir recolzat pels seus companys de partit com a conseller d’Interior?
- “Personalment sí, però políticament hi havia una incomprensió per part de molta gent, de no entendre que agaféssim la conselleria d’Interior, encara que mai va haver cap retret intern, tot el contrari.

Silenci de l’esquerra de l’Estat
Els anys del tripartit van ser també els de l’Estatut, un altre record amarg. “L’Estatut va ser una deslleialtat del Zapatero. Era l’aposta que feia Catalunya en un sentit federal i quan el Tribunal Constitucional va dictar sentència i va dir que ‘España se rompe’, l’esquerra social i política de l’Estat va callar. No els hi perdonaré mai, perquè no se n’adonaven que el que estaven fent era tancar la via constitucional de Catalunya al separatisme. Cap dirigent del PSOE va parlar mai bé de l’Estatut”.

És en aquest relat que Saura desvetlla alguns detalls mai explicats. “Teníem un acord amb Zapatero de veure’ns per separat i li vam fer una proposta d’Estatut per negociar. Quan estàvem en aquest procés negociador, un dissabte en que jo estava amb la Imma en un hotel de Sitges, a quarts de dues de la matinada em va trucar Zapatero. Em poso al telèfon i em diu: “Hemos llegado a un acuerdo con Convergència i Unió”. Li vaig dir de tot i al dia següent vaig anar a La Moncloa”

“Zapatero va ser deslleial amb el Govern de Catalunya i amb el Partit Socialista. És incomprensible que davant de com anava l’Estatut no es veiés un cap de setmana amb Pasqual Margall i tanquessin un acord. No es parlaven entre ells. L’Estatut va ser una degradació de la figura del Maragall i un tacticisme del Zapatero”, segueix explicant Saura amb un to molt dolgut.

El tripartit no va fer política
Tampoc evita l’autocrítca d’aquella època de tripartits. “Vam fer bones polítiques però no vam fer política. Una cosa incomprensible és que no hi hagués un portaveu, faltava un relat, no hi havia un missatge global, algú que traduís políticament el que s’estava fent, que era molt. Aquest va ser el principal error. La política educativa, d’Interior, la d’obres públiques i la llei de barris eren coses que no s’havien fet mai”.

L’exconseller no oblida les friccions dintre del Govern, però té clar on està la màxima responsabilitat. “Esquerra Republicana va ser en certa manera desestabilitzadora en el tema de l’Estatut, però el problema de fons era Espanya, Zapatero, el Partit Socialista, que en lloc de defensar Catalunya cap a un Estat federal, callen. Zapatero no va dir mai quina Espanya volia. Al començament va dir allò de l’Espanya plural, desprès ja no se sabia què volia dir això, va ser un desori”.

Saura no limita la seva crítica al president del Govern de l’època. “L’Administració central no tenia assumit l’Estatut quan es va aprovar, cap dels ministres amb els que anava a negociar traspassos de competències el volia aplicar. L’Estatut era una redistribució del poder polític i econòmic i en Zapatero va fer tàctica, com en tantes altres coses, però no va ser capaç de callar les veus del PSOE. Ara sembla que se n’adona de l’error, que va significa el tancament de la via constitucional”.

Defensa la consulta
Arribats a aquest punt, Saura reivindica el referèndum com a sortida a l’atzucac que viu Catalunya i destaca la importància que Podemos defensi la consulta, perquè mai cap partit estatal ho havia fet abans. “A Catalunya hi ha un xoc de legitimitats que només es supera votant, no hi ha una altra via. El PP no vol, però no té majoria absoluta. Em preocupen molt més les posicions del PSOE, que està molt tancat en coses com la unitat d’Espanya, plantejada com un dels deu manaments. Hi haurà unitat si volem que hi hagi. Cal donar una batalla profunda pel referèndum i intentar forçar el govern del PP a una negociació. Jo no sóc independentista, evidentment, però la situació actual és insostenible”, conclou. Joan Saura va acabar la seva carrera política al desembre passat, desprès de cinc anys de senador per designació del Parlament.

Laboralment jubilat, la seva vida amb l’exregidora de Barcelona Imma Mayol transcorre entre Palma de Mallorca i el Poble Nou. “Ara visc. Em dedico a llegir i escriure informes interns, perquè encara formo part de la direcció d’ICV”. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (7)    No(1)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto