La història mai no es repeteix; i el seu coneixement, així com la més elevada cultura, no ens allunya de la barbàrie. Si després d’Auschwitz no es podia fer poesia, ara, després d’Idomeni, son més necessaris que mai la poesia, l’art i la filosofia, perquè li hem de tornar la paraula a l’ésser humà, cada vegada més cossificat, més reduït a la condició de mercaderia.
Si el desencantament, segons Max Weber, explica el nostre món actual, l’aparició de nous ídols com el progrés, la tecnologia i, molt especialment, la seguretat, son la conseqüència, i alhora la causa, d’aquesta dessacralització.
Però aquesta seguretat, aquestes certeses a que ens ha dut la modernitat, carregada de racionalitat i positivisme científic ben fonamentat, se’ns esmicolen entre els dits; tot es torna insegur, líquid i indefinit, es fa el buit, i el buit s’ha d’omplir.
Ara més que mai correm el perill de que per una escletxa del nostre temps se’ns infiltri de nou la Mòmia totalitària, com sempre -o com fa prop de 100 anys- guarnida amb un vestit de disseny futurista, tal com ja es deixa veure en els nostres carrers principals: robocops i masses humanes de turistes embogits pel consum de tapes i cerveses, imants i imatges de Gaudi. És la visualització de “l’estat d’excepció permanent” de Walter Benjamin, que tant sols ens permet el simulacre de llibertat tecnològica, que no es altra cosa que la “lliure elecció” de les nostres cadenes.
A alguns ens agrada parlar d’aquests temes. Som conscients de que no arreglarem el món, però li volem veure bé la cara -i el cul- a aquests nous deus, saber per quin motiu els hem portat a casa nostra, si son millors que els antics, si venen a omplir el buit que ha deixat entre nosaltres l’absència del sagrat i d’una altra manera d’interpretar-lo.
El valor de la paraula
Aquest mes de maig ha fet un any que un grup d’amics, coneguts i saludats, ens vàrem aplegar al Cau de les Arts d’Esplugues, per parlar, lliurement i sense condicions, de qüestions que ens preocupen i ens interessen. Inspirats pel model del Cafè filosòfic del Raval de Barcelona, el vàrem adaptar a les nostres possibilitats, i d’aquí ha sortit el nostre Cafè filosòfic d’Esplugues.
Els qui no ens hem sentit cridats per la vocació política, però pensem que la nostra paraula te més valor -o ha de tenir més durada i vigència- que un vot, tenim la necessitat de fer-la ressonar entre els nostres iguals, i d’escoltar les seves opinions. Volem parlar d’art, de filosofia, de la seguretat; de les coses més quotidianes, i també -per què no?- de les més elevades i abstractes, que diuen que no només de pa viu l’home.
El més important es posar-ho tot en qüestió i dir cadascú el que pensa si li ve de gust; demanar, interrogar, aprendre entre tots, compartir i explicar el que hagis de dir. Però, per sobre de tot, no deixar-nos entabanar per les falses promeses i els miratges que ens ofereix, a preu de rebaixes, una societat de l’espectacle “low cost”, que finalment tots acabarem pagant molt cara. Alguns ja ho estan fent, i a molts ja no els hi queda res més per perdre. III