www.elllobregat.com
Pilar Ferran: “La presència de Corbacho a l’Ajuntament es va fer insuportable”

Pilar Ferran: “La presència de Corbacho a l’Ajuntament es va fer insuportable”

jueves 06 de octubre de 2016, 07:06h
Pilar Ferran, santboiana de naixement, va ser escollida regidora a les llistes del PSC a les primeres eleccions municipals de la democràcia del 1979. Amb Juan Ignacio Pujana com a alcalde va ocupar la cartera de serveis socials i sanitat. Quatre anys, desprès va repetir com a número dos de la candidatura socialista i va ser elegida en un tercer mandat, fins que va deixar l’Ajuntament el 1990.

També fou la primera diputada al Parlament català en representació de la ciutat de L’Hospitalet, l’any 1984, i va repetir una segona legislatura. Al 1992 es va tallar en sec la seva carrera política desprès d’un procés de disputes internes al sí del socialisme local. Han passat ja més de 24 anys i Pilar Ferran accepta de molt bon grat l’oferiment de EL LLOBREGAT de recordar aquesta dilatada trajectòria en una terrassa del barri de Bellvitge, on va arribar a viure al 1975 i on continua vivint als seus 76 anys.

“Insuportable”
Al poc d’iniciar-se la conversa, assenyala sense miraments Celestino Corbacho com el responsable del fi de la seva trajectòria política. Va passar a finals de la dècada de 1980, quan es va fer amb les regnes del PSC de L’Hospitalet aquell regidor que despuntava com a candidat alternatiu a l’alcalde Pujana i que, amb el temps, arribaria a seure a la taula del Consell de Ministres. “La presència de Corbacho a l’Ajuntament es va fer insuportable. Vaig veure tallades moltes de les iniciatives i de les propostes del programa socialista i vaig resultar una persona incòmode per les seves competències en personal i l’àrea econòmica. Jo no tenia diners per fer els projectes, la situació es va fer inviable i el grup municipal socialista es va anar trencant”, recorda Ferran.

Corbacho es va veure obligat a deixar la primera secretaria del partit “per una sèrie de conductes que, a visió d’alguns companys, no ens van semblar políticament ètiques”, explica Ferran. Ella el va acabar substituint al front del PSC de la ciutat i ell la va culpar del relleu. “A mitja legislatura li vaig dir al Pujana que, si seguíem així, me n’anava. Em va dir que no, que tingués paciència. I desprès li va passar el que li va passar”.

El que va passar és que l’alcalde va ser processat i condemnat per tràfic d’influència, va haver de dimitir del càrrec i tot això va jugar a favor de Corbacho, que acabà ocupant el seu lloc i recuperà el lideratge al PSC de L’Hospitalet. La nova situació portà Ferran a deixar de militar a la ciutat i se’n anà a l’agrupació del barri barceloní de Les Corts, la més propera. “Es va fer tan insuportable l’ambient intern a les reunions del partit i no estava disposada a aguantar unes persones que no veia que haguessin obrat correctament”, diu sobre aquella desagradable època.

Enfront d’aquesta relació tensa amb Corbacho, Pilar Ferran descriu una gran sintonia a tots els nivells amb l’alcalde Pujana. “Era una persona honesta i socialista de cap a peus. Havia estat sindicalista i president de l’associació de veïns del barri de Bellvitge”, que es on es van conèixer. “Per les seves conviccions sempre buscava el benefici per la gent treballadora i els estrats socials més deprimits. Jo portava serveis socials i sanitat i sempre vaig sentir que em donava molt suport, el mateix que feia en temes de cultura i ensenyament”.

L’efecte Corbacho
Tot plegat, Ferran va deixar l’Ajuntament de L’Hospitalet al 1990 i va acabar al 1992 la tercera legislatura del Parlament. “Jo hagués seguit de diputada, però un dia em va cridar en Pujana i em va dir que Corbacho volia ser diputat. Ja m’imaginava que em volia segar l’herba a tot arreu perquè jo era una persona incòmoda per ell”, recorda.

L’exconseller d’Interior i dirigent d’Iniciativa per Catalunya, Joan Saura, explicava al número del mes de setembre de EL LLOBREGAT que el que més l’ha satisfet de la seva dilatada trajectòria política van ser els primers anys de la democràcia com a regidor de L’Hospitalet. Pilar Ferran subscriu plenament aquesta opinió.

“Quan vam arribar a l’Ajuntament al 1979 hi havia una treballadora social per tota la ciutat que donava uns abonaments per la gent que no tenia què menjar”, recorda l’exregidora. Desprès enumera la transformació que va experimentar aquella àrea desprès que, d’acord amb els col·legis professionals, l’Ajuntament es va dotar del personal que no tenia. “Uns equips fantàstics”, diu.

“Vam arribar a ser capdavanters en temes socials i de sanitat municipals i es van crear nous serveis, a la infància, la gent gran i la dona. Es va obrir el servei d’orientació d’avortament, i d’orientació sexual als joves i a les escoles. Es va fer el centre de planificació familiar, la casa Escorça pels disminuïts profunds, un centre d’atenció psicològica a les famílies i a la gent que la necessitava”, relata amb passió.

“Tot això sense donar res, perquè es va abolir tot el que fos beneficència i es va retornar en drets socials a les persones. També es van fer centres per joves i tallers d’atenció. Cada districte tenia un centre de captació de joves que estaven al carrer i els detectaven els educadors de carrer. La satisfacció del que vam fer supera els error que vam cometre”, segueix recordant Ferrant amb emoció i entusiasme.

“Estic molt contenta d’aquella etapa i una de les millors coses que he pogut fer a la vida és participar en aquest projecte”, diu sense embuts. Quan va deixar l’Ajuntament hi havia prop de 300 professionals treballant en l’àmbit de serveis socials i sanitat. “Es feia una prevenció odontològica a les escoles amb els nens que va canviar molt la qualitat de les dentadures en ensenyar els hàbits d’higiene”, continua relatant Ferran a tall d’exemple.

“No entenc el PSC”
Ella és una de les moltes persones a qui ara li costa reconèixer aquell PSC. “No el veig i no l’entenc. Segueixo apuntada perquè em sento socialista i tota la vida ho seré, no puc anar a un altre lloc. La ideologia que vaig viure i compartir segueix sent la mateixa. Altra cosa és com penso que el partit ha desvirtuat aquells objectius i la ideologia que ens van entusiasmar i ens van motivar tant”.

Considera que el partit “està molt empobrit”, que al PSC li falten tants i tants “militants valuosos” que van marxar. No entén, diu, el rumb actual del socialisme català. “No sé cap a on va el PSC, ni què pot ser. Ha perdut molta autonomia i ara actua al dictat del que diu el PSOE”. I ho diu ella, que va ingressar al PSC procedent de la Federació Catalana del PSOE.

“A Bellvitge no hi havia una altra cosa”, explica. Va entrar al 1976. “Aleshores tenies que passar la prova de ser militant sindicalista. Era obligatòria la afiliació a la UGT i ella hi va entrar al 1975. “En aquells moments encara et jugaves el tipus repartint octavetes a la sortida del metro i fèiem reunions clandestines als soterranis de la parròquia de Bellvitge nord. Vaig demostrar durant un any que era una bona militant i al cap d’un any em van donar el carnet”, recorda.

No és independentista, però vol que es celebri un referèndum per votar que no, tot i que reconeix la dificultat derivada de la realitat. “En l’actual context polític espanyol no és possible fer el referèndum perquè hauríem de produir-se molts canvis al PP i el PSOE, com tampoc és possible la independència”.

El millor, Maragall
Pasqual Maragall ha estat, per ella, el millor polític català des del restabliment de la democràcia. “Tant al PSC, com a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat. Ha estat un personatge excepcional, dels quals n’hi ha un cada x anys. El punt culminant del poder del PSC va ser l’Estatut que va pilotar Margall, i quan aquest estatut és negat a Madrid, comença la davallada del partit i la caiguda lliure”.

Acabada la seva etapa política, Ferran participà en la posada en marxa de Cooperacció, una ONG de col·laboració internacional que encara funciona. Va estar un any i finalment acabà a la Creu Roja en diferents àrees i càrrecs. Llavors tancà definitivament la seva activitat política. Aquesta nova etapa va durar deu anys, fins el 2003. Llavors en tenia 63 i sumat als canvis que va viure aquella organització, va acabar demanant una jubilació anticipada, tot i que seguí col·laborant amb diverses fundacions.

Fins que va arribar el càncer que té superat. “Ara canto a la Coral de la Casa Amèrica, i m’ho passo molt bé. Llegeixo tot el que em permet l’ull, perquè tinc una problema de visió. I viatjo tot el que la butxaca aguanta”, explica aquesta dona vital, mare d’un fill equatorià que va adoptar a Colòmbia, un país del qual conserva un record inoblidable i on va viure del 1968 al 1975. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (9)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto