www.elllobregat.com
Puigdemont: “El Baix Llobregat tindrà més potència en una Catalunya independent”
Ampliar

Puigdemont: “El Baix Llobregat tindrà més potència en una Catalunya independent”

jueves 01 de diciembre de 2016, 04:52h
El Llobregat entrevista al president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont
Qui l’anava a dir, quan es va presentar per primera vegada a una candidatura política al 2006, que només deu anys després seria el president de la Generalitat de Catalunya.

Segurament, ni ell ho hagués cregut. Després de quasi trenta anys a les esquenes com a periodista, la trajectòria política de Carles Puigdemont (Amer, 1962) ha evolucionat amb la mateixa rapidesa que la transició del mandat d’Artur Mas al seu. Ara, quasi un any després de la seva investidura, ningú dubta de les seves capacitats.

La seva ironia fina i els tocs d’humor i de proximitat –molt tindrà a veure la seva etapa com alcalde de Girona (2011-2016)- l’aporten un valor afegit indubtable en el mar de la formalitat política. Sortides espontànies i precises que no estan anotades en la seva habitual tableta que l’acompanya als discursos, però que, en més d’una ocasió, l’han servit per deixar sense rèplica algun contrari polític.

Com a periodista, Puigdemont compta amb una dilatada carrera, especialment, lligada a El Punt, on va ser redactor en cap. L’ara president va ser, també, director de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) i director general de ‘Catalonia Today’, diari català en anglès que ell va contribuir a impulsar. Des del punt de vista polític, Puigdemont va ser escollit diputat de les comarques gironines per CiU al 2006 i un any més tard ja es va presentar com a cap de llista a l’alcaldia de Girona. Quatre anys després, al 2011, es faria conegut per trencar la tradicional hegemonia socialista al front del consistori i donar, per primera vegada a la història, l’alcaldia de Girona a CiU. Ara, acabat aquest any convuls en política nacional i amb el possible referèndum pensat per setembre de 2017, Puigdemont ens rep al seu despatx del Parlament de Catalunya per parlar del Baix Llobregat i del país en un moment on la comarca és clau, precisament, pel futur de Catalunya.

-Farà aviat el seu primer any. ¿Quina es la seva valoració d’aquest any com a president de la Generalitat?
-Tot ha anat molt ràpid i molt imprevist, al principi. Per tant, encara no he agafat prou perspectiva per fer un balanç perquè hi ha coses que semblen que van passar ahir i aviat farà un any. Diria, evidentment, que ha estat un any molt intens, un any en el que hem posat en la recta definitiva un projecte de país i que no hem perdut el temps; sinó que l’hem aprofitat bastant.

-¿S’esperava que fos així?
-No m’esperava, honestament, ni arribar a la presidència de la Generalitat. Vaig fer la meva aposta per ser alcalde de Girona. He disfrutat molt i em sento encara amb personalitat d’alcalde. Això et dóna molta proximitat amb la gent i molta capacitat de comprendre tots els matisos que hi ha a un municipi, que són molts. M’ajuda molt [el haver estat alcalde], però mai hagués pensat arribar a ser president de la Generalitat, que és un honor immens.

-Efectivament aporta aquest esperit municipalista. ¿S’ho agraeix la ciutadania o altres actors polítics?
-Quan parlo amb alcaldes -d’altres colors polítics i realitats territorials- parlem el mateix llenguatge. Sempre he dit que formem part d’un gran sindicat en el què el llenguatge és el mateix i les inquietuds que tenim de cara a la ciutat són les mateixes. Encara que vinguem d’orígens polítics diferents, que un sigui de muntanya i altre de mar o un de metròpoli i altre de vila. L’actitud davant de la gent és la mateixa. Això m’ha ajudat molt a fer de president i a entendre moltes reivindicacions que venen d’arreu del territori.

-Ha reconegut que va i ver cada dia de Girona. ¿Què li ve al cap quan parlem del Baix Llobregat?
-Per mi no és una realitat desconeguda. La conec. Si has fet de periodista i t’has mogut pel país és obvi que és una realitat que no t’és aliena. I és una realitat amb la que jo vaig entrar en contacte fa molts anys des del punt de vista humà. Tanmateix, és una realitat que, per una part del territori, no és prou coneguda. ¿Què en ve al cap? Sobretot, potència econòmica. I vol dir potencial de futur. El Baix Llobregat és com una ròtula del sistema socioeconòmic de Catalunya. I és imprescindible construir el progrés de Catalunya, en termes socials i econòmics, amb aquesta ròtula, amb la que funciona una mica tot. Hi ha una necessitat de reivindicació d’aquesta personalitat del Baix Llobregat que, segurament, poc ter a veure amb la seva personalitat històrica -ha canviat la geografia, han canviat les comunicacions-, però que té molt a veure amb el futur. El progrés de Catalunya s’articularà entorn d’alguna ròtula. Una és el Vallès Occidental-Oriental, però, sobretot, el Baix Llobregat.

-El Sr. Aragonès, secretari d’Economia, qualificava el Baix com un dels motors en innovació. ¿Passa el futur de Catalunya per aquí?
-Quan hem identificat que el progrés de Catalunya i de la indústria passa pel coneixement, per la quarta revolució industrial, per l’excel·lència, per la recerca, la transferència de coneixement, estem identificant uns vectors de desenvolupament que tots es donen ja al Baix Llobregat. Es tracta de crear les condicions perquè tot això eclosioni. El Baix Llobregat està cridat a ser protagonista del nou Estat. Perquè si volem fer canvis, els hem de fer en profunditat. Per fer el mateix que fèiem, potser no caldria. Però si volem treure tot el potencial que tenim –i el Baix Llobregat és un potencial encara a eclosionar en molts aspectes- és perquè volem fer coses que incentivin els talents propis d’aquest país: la recerca i la transferència de coneixement és el petroli de Catalunya i tenim uns grans jaciments de petroli al Baix Llobregat. No ens hem de resignar a dir, senzillament, que tenim unes reserves; les hem de transformar, les hem d’extreure, hem de fer que la gent es guanyi bé la vida, que es creï riquesa, que es pugui repartir i això, al Baix Llobregat, segurament, compta amb moltes més potencialitats per la seva connexió amb Barcelona i per les seves infraestructures d’internacionalització i de recerca.

-Entrant en l’àmbit polític, ¿és conscient que el Baix Llobregat és clau en el futur de Catalunya?
-Com que no pot haver un progrés sense el Baix Llobregat i crec que al costat d’altres comarques tractores estan cridades a ser protagonistes en primera persona, tenint la necessitat de confiar en tot aquest potencial per construir la Catalunya del futur. La invitació a l’autoexigència en relació a com podem extreure totes les potencialitats no l’hem de parar mai. En la mesura que el Baix Llobregat i altres comarques reconeguin aquest rol protagonista i prengui consciencia ens ajudarà a tots plegats a entendre la colossal importància que té la comarca pel futur de Catalunya.

-El Baix Llobregat no té una idiosincràsia independentista, ¿creu que és un repte potser massa agosarat?
-En una Catalunya independent, el Baix Llobregat continuarà existint i tindrà més potència. Continuarà tenint aquest rol i enorme responsabilitat, pràcticament, de portar un país a les seves espatlles. Amb vocació d’independència o no, aquet rol hi és. ¿Què diem nosaltres? Que com que això és així i volem extreure les màximes potencialitats o ho fem tenint eines pròpies d’un Estat o no ho podrem fer. Si no tenim un Estat que ens ajudi, que defensi el Baix Llobregat –ara no ho tenim i en això estem tots d’acord, independentistes i no independentistes-, quedarem tots frustrats perquè no podrem extreure tota aquesta potencialitat; tindrem grans bosses de petroli, però no mecanismes per extreure aquest talent. La consciència d’aquest rol ajudarà a entendre quin país volem. Estem d’acord que s’ha de basar en el coneixement, en la recerca, en la indústria de valor afegit; preguntem-nos honestament: ¿les eines que ens dóna l’Estat espanyol ens ho permet? La resposta és bastant unànime que no. Fins i tot, avui, anar a treballar és un problema, per la mobilitat. Això ens ho pot permetre un Estat. La resposta és presumiblement sí. Dependrà de com el fem; i aquí estem tots cridats a participar-hi.

-Ideològicament, la militància i simpatitzants del Baix s’ha ubicat al centre-esquerre en una recent enquesta. ¿On l’hem d’ubicar a vostè i el partit?
-Personalment he estat sempre una persona progressista sense la necessitat de militar a un partit d’esquerres. Perquè això de les esquerres i les dretes, alguns fa molt temps que ho vam superar. M’interessa el progrés de les persones. Els projectes tenen sentit en funció de si serveixen o no a les persones; també la independència. Si no cregués que amb la independència podem progressar, no seria independentista. La identitat de la persona passa per davant de tot, la seva possibilitat de fer un projecte de vida i professional allà on ha decidit viure i morir. Això és sagrat. Jo no sóc de dretes, òbviament. Em sento una persona de progrés. Que vull que els meus conciutadans progressin i vull que progressi la humanitat. I em sento molt i molt vinculat, de manera molt radical, als grans valors de la democràcia: sóc antiracista, estic a favor del medi ambient, crec en la igualtat de gènere, no accepto cap tipus de discriminació de qualsevol mena (raça, religió, llengua, creença futbolística, procedència...). Això em defineix com a persona progressista i m’he sentit molt còmode a la Convergència que he conegut des de l’any 1983. Pot haver-hi gent que entengui la seva ubicació d’altra manera, però crec que el gruix de Catalunya està en aquí. Per això Catalunya ha sobreviscut tants anys malgrat moltes dificultats. Perquè hem posat davant les persones i si avui assumim riscos ho fem perquè podem millorar molt el futur de la nostra gent.

-Es pot percebre com un gir a l’esquerra tenint en compte l’esperit liberal de CDC i que anava acompanyat amb un partit encara més conservador com Unió.
-Això seria una mica injust. La CDC que conec i en la que milito des de l’any 1983 i el Partit Demòcrata estan fets de la mateixa manera; és a dir, un partit en el que les persones comptem molt més que els apriorismes ideològics o les doctrines ideològiques. No és un partit doctrinal. Mai ho ha sigut. No ha dit a la gent el que havia de pensar. Ha dit el que havia de fer per millorar les coses dels seus conciutadans. Tant si et presentes a un ajuntament o a la Generalitat. Per això hi ha diferències entre el PDC d’un lloc i d’un altre, perquè la manera de servir a la teva gent del territori és diferent. I això ho posem molt en valor. Dir que girem ho pot dir algú que no ha conegut mai, de veritat, ni Convergència ni el PDC. Els que l’hem conegut des de dins, sempre hi ha estat aquesta gent que ha fet coses per la seva societat, uns que venen de la tradició cristiana, altres de la socialdemocràcia i altres que venen de l’esquerra democràtica o de la tradició més liberal europea de Trias Fargas.

-Li deia perquè sembla que s’intentin apropar a aquest espai ideològicament central per atraure la complicitat d’aquesta ciutadania metropolitana.
-No és tant per atraure una determinada ciutadania. Pensem Catalunya de la mateixa manera. Sempre hem estat servint al gruix de la població. Sinó no tindríem encara més de 400 alcaldes, no tindríem la força territorial que tenim, no hauríem estat governant tants anys la Generalitat si haguéssim estat desconnectats de la realitat. Ara, què diem. ¿Aquesta realitat és immutable? No. Canvia. Noves generacions, noves idees, nous problemes, nous desafiaments. Per tant, ¿què fa el partit? ¿Decideix quedar-se com era perquè ja ens anava bé? Alguns han fet això i no els està anant gaire bé. ¿O assumim els riscos d’anar canviant a mesura que canvia la societat i mirant la societat amb les ulleres que toca en aquest moment? Fem això. ¿Vol dir assumir riscos? Sí. Hem sortit d’una zona de confort, però, ¿què volem? Servir millor. I no podíem servir millor sent com érem, diguéssim, sent un partit dels anys ’70, ’80 o ’90 si m’apures. La societat ha canviat molt i, sobretot, pels propers 20 o 30 anys, calen lideratges nous, llenguatges nous, prioritats noves, polítiques noves; segurament, l’eina ha de ser nova també.

-L’Estat ja té Govern. ¿Si Madrid ofereix un pacte de finançament a la basca seria suficient o és massa tard?
-És molt estrany que Madrid ho proposi, perquè ja ho va fer, primer, el poble de Catalunya amb un Estatut que reclamava un seguit de bilateralitats i un seguit d’acords econòmics que no anaven exactament en la línia del concert, però que era l’avantsala. S’ho va carregar l’Estat espanyol. I, segon, va venir la proposta del Pacte Fiscal, que va ser aprovat per més de cent diputats del Parlament de Catalunya. Potser el 70% de la gent de Catalunya. I també va ser rebutjat. La capacitat d’imaginar la bondat d’un Govern espanyol que ara sí proposi una cosa que ja ha rebutjat dues vegades és bastant limitada. Per altra banda, tampoc ha fet cap senyal en aquest sentit, sinó que ens continua portant als tribunals cada vegada que volem fer una cosa que pugui millorar la vida dels catalans: pobresa energètica, tema habitacional, tractament de salut, tantes coses que l’Estat va laminant... No el veig disposat a fer cap acord d’aquestes característiques. Si té alguna cosa a proposar que proposi; portem cinc anys en que l’Estat no ha proposat res més que els tribunals i un ‘No’ unilateral. L’única unilateralitat que hi ha és el seu ‘No’.

-¿Veu a l’Estat suspenent l’autonomia?
-No. De fet, l’està suspenent ‘de facto’ a mesura que va intervenint en les normes aprovades pel Parlament de Catalunya, incomplint lleis, fent lleis que en canvien anteriors que s’havien pactat políticament... Això, ‘de facto’, és una manera d’intervenir a les autonomies. Tenim un problema de regressió, de recentralització i de manca de recursos. Si es refereix a l’aplicació de l’article 155, ho veig molt difícil. No hi ha motius per fer-ho i seria admetre la incapacitat de fer propostes polítiques a un problema que és polític. Entenc que no els hi agradi, que els genera alguna molèstia. Però en democràcia, els problemes polítics es resolen políticament, especialment, aquells que no t’agraden. Perquè pactar amb allò que estàs d’acord és fàcil. El que és gran és pactar amb el que no estàs d’acord. Aquesta és la grandesa de la democràcia. I per fer això Espanya s’ha de moure i, de moment, no s’ha mogut ni tan sols de La Moncloa.

-De vegades, s’ha confiat massa en el context internacional, però no sé si poden confiar massa en Europa.
-Una part sí que podem confiar en Europa, perquè en aquest context alguns comportaments són inacceptables. Des d’aquest punt de vista, continuem veient en Europa un espai de defensa de la Democràcia i dels seus valors bàsics. Ara, no ens referim a això dient que serà Europa qui ens arreglarà el problema. No hi confiem gens, perquè tampoc li toca. I que Espanya tampoc hi confiï. Li toca als catalans i als espanyols. Nosaltres estem disposats a parlar de tot, hem convidat a l’Estat espanyol a seure. Però, de moment, estem jugant el partit per incompareixença de l’adversari. Que no ha acceptat cap proposta de seure a parlar. I allò que no arregli Espanya no ho podrà arreglar Europa. És evident. La nostra apel·lació és constantment a l’Estat espanyol.

-¿El referèndum és el final del partit?
-No hi ha final del partit. Perquè hem d’admetre que totes les organitzacions polítiques són convencions que fa la societat. ¿Qui diu que d’aquí a vint anys la generació dels catalans del futur voldrà cap o altre tipus de relació? El món canvia molt. Ho hem vist ara amb les eleccions americanes, ves a saber què passa a França. No hem de ser tan pretensiosos de pensar que trobarem una solució per sempre, que és la idea de l’Estat espanyol. ‘Espanya és inamovible, immutable i sagrada’. Doncs no, és una convenció humana com tots els Estats i com també serà l’Estat català algun dia. Nosaltres estem en condicions de dir que el referèndum és un punt de trobada. A Catalunya, també al Baix Llobregat, diuen que la immensa majoria de la gent -un 80% i, per tant, partidaris del sí i del no- estem d’acord que volem votar. Som un territori de consens. No és el xiulet final del partit. El partit el jugarem sempre i cada català serà protagonista del seu partit. El que diem és no li fortem la possibilitat als catalans del futur de jugar. No som els amos. Tenen tot el dret de guanyar-se la vida amb dignitat i som conscients, i en aquí hi ha consens, que amb les actuals condicions això no és pot garantir.

-La Plaça Sant Jaume sempre ha estat, potser, massa dividida. La relació entre la Generalitat i l’àmbit metropolità ha estat una assignatura pendent històricament. ¿En quin punt es troben ara mateix?
-Crec que aquesta cultura de bicefàlia en el país ja es va superar ja fa més de deu anys. Sigui l’època del tripartit, sigui l’època de Mas, a banda i banda van governar els mateixos colors polítics i, avui dia, encara que no siguem exactament el mateix, hi ha molt bona entesa institucional. No només a la Plaça Sant Jaume sinó a tota l’àrea metropolitana. Hi ha un bon diàleg a través de comissions bilaterals per donar la rellevància que es mereixen ciutats com L’Hospitalet, Badalona o Santa Coloma Gramenet, que són ciutats que en el conjunt de l’àrea metropolitana representen molt i, per tant, les hem volgut donar sempre una molt bona relació entre el Govern i els ajuntaments; també, òbviament, municipis del Baix Llobregat on he estat reunit o amb atenció a demandes que venen del territori. La voluntat mútua és que hem de pedalar conjuntament en benefici del ciutadà; i això s’està fent.

-¿Tem una mena de contrapoder d’esquerres a l’àmbit metropolità?
-No, no. Tenim capacitat d’entesa amb tothom i estic convençut que aquesta temptació no la tindran, perquè el ciutadà sortiria perjudicat. Quan hem de defensar la mobilitat i les infraestructures de ferrocarrils, que estan molt mal manades a l’àmbit metropolità, hem d’anar-hi junts. Que és el que estem fent fins ara i agraeixo enormement el compromís dels alcaldes i alcaldesses, que no ha de canviar. Farem tot el possible per fer front a l’emergència habitacional que hi ha, a l’emergència energètica, a l’acollida de gent sense-sostra, l’atenció a les necessitats educatives especials, coses que un país ha de tenir clares. Ens agrada fer-ho de la mà del actor local i això no ha de canviar. És una conquesta que tenim i de la qual ens sentim molt orgullosos.

-¿Té sentit una comarca com el Barcelonès?
-Ja saben que la visió de futur de Catalunya són les Vegueries, que tenen molt més sentit que no les províncies. Molt més reals, més ajustades al territori i amb la mirada aquesta d’un país vertebrat per infraestructures que no són només les carreteres sinó que són les fibres òptiques i altres xarxes relacionals entre clústers econòmics. Com s’organitzi l’interior de la vegueria és una cosa que hem de decidir entre tots, què és el que ens és més eficaç. Segur que per les comarques de muntanya, comarques de gran territori i pobles petits és imprescindible que existeixi un consell comarcal que pugui garantir el anar a l’escola, coses que, potser, a la zona metropolitana és molt fàcil amb una xarxa de transport clara i molt competitiva. Això, de vegades, és inexistent a altres llocs de Catalunya. I, per tant, si no hi ha una autoritat com el consell comarcal que pugui garantir això o el menjador o les beques escolars seria insostenible. I, en canvi, potser, en altres territoris les demandes són unes altres. Aquesta asimetria en l’organització territorial de la Catalunya del futur ha de ser molt més important que ara. Una Catalunya que ha de ser més prima en administracions i amb un poder molt més alt del poder local tant en finançament com en competències. Si això és així, les realitats s’acaben imposant sempre. Allà on cal una comarca hi cal i on no hi cal, doncs, caldrà un altre tipus d’estructura en el futur.

-Hi ha en el calaix una possible reforma de l’administració local que partia el territori i que en el seu moment va generar molt de debat. ¿Continuarà sent així o hi ha alguna novetat?
-En el moment que estem en el país, de debat profund sobre quin model de governança volem, tenim clar que no volem una rèplica del que tenim, que és una superposició de capes administratives i duplicitats. Aquest sistema molt espanyol d’anar fent capes no ens interessa. Volem un sistema senzill i potent. Una preeminència, per baix, del món local i supramunicipal d’arrel local, i després l’organització de l’Estat. I amb un repartiment basat en el principi de subsidiarietat de rols. Això li dóna un protagonisme a l’actor local que mai ha tingut i que mai tindrà en el model espanyol. Ens apropa molt més al model centre-europeu, on el poder local és realment responsable de moltes coses que no pas en el model espanyol clàssic, que no canviarà.

-Arriba un nou any. ¿Quins són els reptes d’aquest 2017?
-Vam arribar al Govern amb un compromís de mandat d’una durada determinada, amb uns objectius determinats, i tot això s’està complint. El meu objectiu és acabar aquesta legislatura a finals de juliol o setembre de l’any que ve havent fet els deures, havent aconseguit mantenir i augmentar la lluita contra la crisi –augmentant llocs de treball, incrementant el creixement econòmic, incrementant les dades en salut o educació, com estem fent ara, en inversió estrangera directe- i hem de posar aquest país en la senda d’esdevenir un Estat modern, que ajudi a la seva gent. És una obsessió que tenim els que hem sigut alcaldes també.

-Serà fonamental tenir pressupostos.
-Treballem perquè n’hi hagi i ens hem esforçat tots perquè hi siguin. Tothom ha hagut de posar de la seva part per no perdre de vista que quan fem política la fem per a la gent. I la gent es mereix tenir uns pressupostos amb una clara vocació social i que donin uns recursos econòmics, per pocs que siguin, destinats a unes prioritats que la gent necessita.

-¿Quines han estat les principals pedres d’aquests pressupostos: despesa social, rendes altes...?
-És evident que del increment del pressupost, el 80% serà despesa social. Necessitem reduir llistes d’espera; augmentar l’atenció a les escoles amb necessitats educatives especials; millorar qüestions de benestar bàsiques (ens hem compromès a una renda garantida de ciutadania, que hem de preveure); tindrem també uns 7.000 noves places de funcionaris per sanitaris i mestres, però, també, policies i bombers. Aquest serà l’eix del pressupost.


-I al setembre, doncs, ¿eleccions ordinàries o constituents?
-Referèndum. Un referèndum on la gent podrà votar lliurament, el que cregui millor per Catalunya. I la opció que triï és la correcta i legítima. Sigui el sí o el no, com si no va a votar. Intentarem que vagin a votar, òbviament. Però no hi ha altra manera de decidir el futur dels països que no passi perquè la gent decideixi. I la decisió que prenguin serà la correcta. I això és el que farem. Al setembre, que els catalans i les catalanes puguem votar i puguem decidir nosaltres què ser quan siguem grans. III
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (6)    No(1)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto