www.elllobregat.com
12.848 quilòmetres: Begues – Antàrtida
Ampliar

12.848 quilòmetres: Begues – Antàrtida

jueves 04 de mayo de 2017, 03:20h
Joana Vicente De Bobes ha estat, amb el projecte ‘Distantcom’, la segona beguetana coneguda en anar a l’Antàrtida. La Doctora en Ciències de Mar ha estat quasi dos mesos realitzant immersions a la zona volcànica de l’Illa Decepció.

12848 Aquests són els quilòmetres de distància que hi ha entre l’Antàrtida (Illa Decepció) i el municipi baixllobregatí de Begues, vila d’on és la protagonista d’aquest reportatge. Joana Vicente De Bobes, Doctora en Ciències de Mar, de 32 anys, ha estat la segona beguetana coneguda en anar al continent meridional, només després del catedràtic de la Universitat de Barcelona Miquel Canals.

Escenari volcànic
En concret, De Bobes ha estat quasi dos mesos (del 20 de gener al 6 de març) a la Base Antàrtica Espanyola Gabriel de Castilla, que el Govern de l’Estat té a l’Illa Decepció, un escenari volcànic excepcional: “És un volcà que va col·lapsar i que va deixar una illa en forma de ‘u’. Es busseja en el cràter principal, que és actiu i es veuen fumaroles. De fet, l’aigua està més calenta que altres zones de l’Antàrtida”, explica la investigadora a la redacció de El Llobregat. I encara sort. Perquè l’aigua està a només dos graus: “Abans d’anar, vam sortir al Mediterrani amb molt mala mar, amb el fons tèrbol, per provar i tenir les sensacions d’allà i, sobretot, estar tranquils. Tot excepte la temperatura, que no et pots fer ni a la idea”.

La beguetana ha estat la setena membre d’un grup d’ecologia química marina de la UB que, liderat per Conxita Àvila, porta anys investigant a l’Antàrtida amb el projecte ‘Distantcom’. De fet, es tracta de l’únic grup d’investigació espanyol que busseja al continent. “Estudiem els invertebrats bentònics; és a dir, els que es desplacen pel fons marí”, diu. Fonamentalment són eriçons, estrelles de mar i ofïures donat que la zona és coberta pel conegut piroclast o sorra volcànica.

L’equip ha agafat mostres i cultius de tots els invertebrats, algues o sediments; s’ha estudiat la distribució de les algues a la zona i espècies en reproducció entre elles; s’ha analitzat com reaccionen invertebrats colonials microscòpics (Briozous) a la zona per veure com pot ser l’afectació del canvi climàtic (la Illa Decepció, per la seva naturalesa volcànica, compta amb uns graus superiors a l’habitual); s’han identificat espècies noves; i, entre altres funcions, s’han analitzat molècules químiques secundàries, desenvolupades com a eines de defensa, i que poden tenir aplicacions farmacològiques per realitzar, per exemple, antibacterians; a més d’altres tipus de finalitats com crear materials més aïllants.

I tot té un preu, en aquest cas, el fred. Equipats amb tratge sec fins al coll, dobla caputxa de neoprè al cap i tèrmiques que, fins i tot, eren capaces de regular la temperatura, no és fàcil fugir del fred antàrtic: “Estava molt espantada amb el contacte directe de la cara amb l’aigua. Pensava que m’hauria de posar vaselina per aïllar, però, curiosament, és una de les parts que no sents tant el fred. A les mans, en canvi, tot i arribar l’aire calent de la màniga, arriba un moment que perds la sensibilitat”. Una sensibilitat que encara és més dolorosa quan torna, segons explica la investigadora recordant les fortes punxades a la mà un dels dies. Per estar, precisament, al 100%, tot l’equip va haver de passar per unes exigents proves mèdiques del Comitè Polar, que es van realitzar a un hospital militar de Madrid.

De fet, l’estada a la Decepció es dóna a la Base Antàrtica Espanyola de Gabriel de Castilla, gestionada per l’Exèrcit de Terra: “És com un Gran Germà”, diu De Bobes que no es va donar compta de on estava fins que no va deixar de veure pingüins a la tornada: “Porto molts anys fent experiències curioses pel món i, tot i que no ha estat la vegada que més desconnectada he estat –sí geogràficament-, el meu cap ha fet un canvi de xip automàtic per conviure i estar bé. Allà tot s’iguala. És com una gran família. He desconnectat moltíssim; potser massa. Tant que he tornat i encara sembla que no hi sigui”.

Apostar per la recerca
Aquesta democràcia obligada per conviure a la base amb militars no arriba als salaris dels investigadors: “La recuperació no està arribant a la recerca. Hi ha una gran diferència entre els militars, que cobren un extra interessant segons el rang, i la majoria de científics. Alguns, fins i tot, no només no van cobrar res, sinó que es van haver de pagar el viatge. De vegades, en recerca, els recursos econòmics només donen per materials tangibles; però la investigació l’ha de fer algú”, critica la beguetana.

Tot i la situació, lamentablement generalitzada del sector, Joana Vicente es queda amb el fet d’haver complit un somni.
Ara, queda el següent i encara, per ella, més important: l’Àrtic. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (3)    No(0)

+
0 comentarios