Si Sòcrates hagués nascut al Brasil es diria Angélica Sátiro. En el meu panteó particular tinc una fotografia de Vinicius de Moraes i George Moustaki a la platja de Copacabana; son per a mi els símbols de la nostra cultura, que va adquirir la màxima expressió a Grècia, rejovenida amb la saba del nou món, a través de la més sublim de les arts, la música, la que aconsegueix la més perfecta imbricació amb l’ànima humana -Schopenhauer dixit-.
Angélica es l’encarnació de la maièutica socràtica; la paideia amb la passió jovenívola i cosmopolita del nostre segle XXI transatlàntic; és la nostra cultura nascuda entre Atenas i Jerusalem, amb la frescor d’una caipirinha ,el sabor de la feijoada i la cadència i calidesa de la bossa-nova.
Tot això, mesclat amb unes gotes de coneixement tròfic, a càrrec del mestre català Ramon Turró, ha fet d’aquesta sessió del Cafè filosòfic d’Esplugues, una de les més nutritives i profitoses; un festí filosòfic i la manera més plaent d’adquirir coneixement.
Angélica Sátiro és directora del Proyecto Noria i col·laboradora del Grup IREF i ens ha explicat què és “El Jardín de Juanita”, un “espai ambiental ètic i estètic per a ser realitzat amb els nens”; un espai creatiu per investigar el seu entorn, tot aplicant l’estètica per a millorar l’ètica ambiental. Hi ha pensament filosòfic quan els nenes s’interroguen i investiguen el seu entorn; quin tipus de plantes són bones; quan dissenyen el jardí, amb animals o no; quan interactuen; quan es pregunten què és un jardí i per a què serveix? L’Angélica proposa la filosofia des del punt de vista dels nens, que a vegades no tenen paraules per expressar totes les idees, i ens planteja si és possible filosofar amb altres llenguatges, com per exemple des d’un cós en moviment. I tot això també ens interpel·la a nosaltres com a adults, si aconseguim participar en el joc i veure el món amb la mirada virginal i sense prejudicis ni apriorismes; si aconseguim modelar-nos com a escultures – Onfray-; si podem concebre la nostra pròpia vida com una obra d’art -on valgui la pena aturar el temps i viure l’etern retorn, a la manera nietzscheana-.
Crear un jardí, treballar en un jardí, és prendre contacte físicament amb la natura, sentir-la amb les nostres mans, amb els nostres peus, integrar-nos en ella i ser conscients de qui som i del respecte que li devem al nostre entorn; allunyar-nos de la actitud depredadora que caracteritza la nostra relació amb ella dins de la moderna civilització basada en l’acumulació i en l’acceleració.
Els nens han de ser actius en la seva pròpia educació i adquisició de coneixements, de forma creativa, autònoma i participativa. Hem de superar la tradició escolàstica de transmetre coneixements i valors per part de les autoritats; ensenyar, no només els grans conceptes abstractes, sinó a expressar amb tots els sentits les emocions, i molt especialment aprendre a escoltar, no només les paraules -que ja és de per si important- sinó la remor de la vida que palpita més enllà de la nostra pell, a través de tots els sentits. Què es pregunten els nens; les grans preguntes que planteja la filosofia, les fan també els nens? Dóna resposta la filosofia a aquestes gran preguntes, o es limita a interrogar-nos i desenvolupar el sentit crític per que nosaltres mateixos les responguem, si es que tenen resposta? III
Si (
No(
