En l’adéu a l’Eloi Moliner, amb l’ànima ferida

La nit anterior, sobtadament, sense que res pogués predir el succés, s’havia mort al seu domicili de Sant Josep, l’Eloi Moliner, vicepresident i fundador de l’entitat. No feia gaire, els amics més directes encara recordaven les referències al seu setantè aniversari que havia celebrat a Formentera aquest estiu passat amb la seva dona Sió, o la joia immensa quan es referia embadalit a la Júlia, la seva primera neta.

Segurament no deu haver un sol soci de l’entitat que va ajudar a forjar, que no el recordi proposant alternatives i participant activament de les activitats, múltiples i variades, que sorgien constantment de la seva fecunda voluntat d’articular i conèixer. Conscient com era que la ciutadania s’exerceix actuant, l’Eloi Moliner era tot un activista de la participació. Com, alhora, s’estimava la ciutat, la seva tasca, al costat dels seus amics i conciutadans, haurà de ser valorada com correspon, perquè actituds com la seva no es prodiguen massa.

M’ha tocat, en els darrers temps, fer la crònica d’amics o de coneguts que ens han deixat. Quan se’n van els amics, malgrat ho vegis venir en ocasions, no pots impedir la sensació que t’has deixat moltes coses a compartir que mai més seran possibles. Quan ha passat això amb algun conegut proper, sempre penses en les coses que t’han apropat i t’han distanciat, que tampoc podràs redreçar.

És el cas, amb l’Eloi Moliner. No érem amics. Érem coneguts d’antic i havíem tingut algun apropament i un ròssec, que caldrà comentar, perquè em queda en un recó de l’ànima la trista sensació que no vaig fer prou per trencar les distàncies... i ara ja mai més serà possible, cosa que lamento profundament. D’aquí aquest escrit dolgut.

Em venen a la memòria tres instants: un molt remot, un altre més proper i un de molt immediat, que marquen una relació que no va existir, malgrat la sensació latent que això no va ser bo.

Començaré pel més immediat perquè explica els altres dos i perquè retraten aquell Eloi, apassionat com jo, que em vaig perdre. En el darrer sopar de lletres que l’entitat va organitzar a l’estiu al Casino i a la que jo he assistit des que em vaig fer soci ja fa uns quants mesos i on sempre coincidia amb l’Eloi, em van comentar amics comuns que, coneixedors de la distància que ens feia no saludar-nos, si jo feia un petit pas, les coses portaven camí de ser resoltes. En acabar el sopar a peu dret, em vaig apropar amb una colla d’amics per trencar el gel. La capa era massa gruixuda i encara congelada, i allà vaig poder comprovar que no havia arribat el moment. Que el moment arribaria.

Reacció al programa de Salvados
La causa d’aquell desencontre va ser un article publicat en aquest mateix mitjà al gener del 2015 que es titulava “Los Moliner y Salvados” arran de l’aparició de l’Eloi Moliner, els seus fills, algun amic més i el Pedro Sánchez de la primera època, en aquell programa de Salvados on es tractava de confrontar ex votants socialistes amb el líder, en un reality amable i una mica trampós. Sabia que el que vaig escriure no li agradaria a l’Eloi però pensava que convenia explicar que alguns vam patir molt en un altre temps perquè ens manteníem allunyats del poder, mentre els que estaven al poder aleshores es mostraven una mica superbs i insensibles. Aquesta era la tesi de l’article, però de ben segur l’Eloi no n’era conscient del relat perquè, i ara cal referir-se al segon moment més proper, havíem tingut oportunitat de coincidir en algun programa de la televisió de l’Hospitalet on fèiem de tertulians i allà va regnar la cordialitat entre nosaltres, cordialitat que era ben sincera al menys per part meva.

L’origen de l’episodi cal buscar-lo en aquell altre esdeveniment remot quan l’Eloi era un flamant gerent del Patronat d’Esports i un servidor, un humil corresponsal de premsa en hores baixes. Quan un està en hores baixes s’empassa tots els dolors, però no s’oblida. I quan l’oportunitat es presenta d’improvís, els records suren implacables i la ploma vola sola.

Apassionat i combatiu, com jo
Jo sé que l’Eloi era un personatge apassionat i combatiu perquè s’hi assemblava bastant a mi. Per això sé que calia trencar el gel i ho hauríem aconseguit. Volia explicar-ho ara, en parlar del seu dolorós comiat, perquè tinc l’ànima ferida per la discòrdia i ho vull fer tan present ara com ho vaig fer al gener d’aviat farà sis anys.

No en tinc cap dubte que l’Eloi Moliner era una persona estimada i plena de valors que cal reconèixer. I que ara es mostrava molt crític amb tot el que l’envoltava i no entenia. L’acte que es va fer al tanatori per dir-li adéu va ser una mostra eloqüent del seu pes sobre la gent que l’ha conegut i l’ha tingut a prop. No serà fàcil oblidar-lo perquè la ciutat necessita gent com ell que se l’estimi i que estigui disposada a engrescar els propers en la tasca col·lectiva de la corresponsabilització, l’esperit crític i la participació activista. Haurem de seguir el seu exemple. III