www.elllobregat.com
Les bestieses no ofenen, les mentides sí (en resposta a J. Galves)
Ampliar

Les bestieses no ofenen, les mentides sí (en resposta a J. Galves)

jueves 30 de noviembre de 2017, 23:30h
Fa uns dies vaig llegir un article signat per Jordi Galves a El Nacional (“Cornellà no és Catalunya”) que, com a cornellanenc, em va sorprendre per inaudit.

De fet ens atribuïa, als cornellanencs i a les cornellanenques, un seguit de característiques que, de ser certes, haurien d’haver convertit inevitablement la nostra ciutat en el reialme del campi-qui-pugui. Fins aquí res a dir perquè les bestieses no m’alteren ni em fan mal, més aviat retraten la persona que les diu en la mesura que sovint elles mateixes es ridiculitzen. Escriure que a Cornellà “prolifera la llei del més fort, la violència en totes les seves formes, la ultradreta, el sexisme...” denota en el millor dels casos ignorància. O atenent al fet que costa de creure que pugui existir tanta ignorància en una persona que afirma que coneix el medi, el que reflecteix és la necessitat deliberada de fer mal, de menystenir, d’insultar... vés a saber per quina raó classista o malaltissa. Que s’ho faci mirar! que deia la meva àvia. Dit d’una altra manera, no ofèn qui vol sinó qui pot.

Arguments per sobre de propaganda i soroll
El que no es pot deixar passar amb el silenci és tractar la nostra comunitat com a subjecte actiu de la desnacionalització de Catalunya. En el context actual en què el país debat (no és fàcil fer prevaler els arguments legítims favorables o contraris a la independència per sobre de la propaganda i el soroll interessat) aquestes afirmacions s’han de combatre sense contemplacions. Combatre-les perquè, per injustes, atempten contra el que hem viscut i protagonitzat milers i milers de ciutadans de Cornellà en les darreres dècades. Combatre-les perquè, per falses, dinamiten el protagonisme cívic de les noves generacions de la ciutat. Combatre-les perquè, per reaccionàries, hipotequen el futur en convertir-se en llavor de desmemòria i d’incultura, causes de tota mena d’enfrontaments.

Ignora aquest professor d’universitat (jo no, perquè ho he viscut i hi he participat al llarg de la meva vida) que la ciutat de Cornellà va ser la primera del país a introduir l’ensenyament de la llengua catalana pagat per l’ajuntament franquista en les escoles públiques gràcies a la campanya de l’associacionisme (AAVV i penyes flamenques locals també). Ignora l’esforç de les AMPAS, que conjuntament amb els mestres força dels quals ciutadans de Cornellà va fer possible posteriorment la immersió lingüística, model educatiu reclamat i ben rebut per pares i mares conscients que era una manera determinant d’assolir una plataforma d’igualtat per als seus fills i una demostració de catalanitat, d’estima a la terra d’acollida i de compromís vital. Perquè, al cap i a la fi, com la terra, el país és de qui el treballa. I si alguna cosa ha hagut de fer la gent de Cornellà (els presents i els que ens han precedit) parlés català, castellà o qualsevol altra llengua, hagués nascut aquí o allà, ha estat treballar. Treballar com a camàlics!

Les paraules de Galves s’han de combatre sí, perquè atempten a més contra la catalanitat dels cornellanencs. Una catalanitat conquerida a cop de voluntat i de sacrificis construint famílies, futurs, societat, ciutat, país... El nostre millor antídot, l’orgull. L’orgull de ser ciutadans de Cornellà i el compromís de socialitzar més i millor què som, d’on venim i què hem protagonitzat perquè ningú no pugui prostituir la veritat de la nostra història recent.

Un dia recordava algunes pàgines viscudes, anecdotari tal vegada, carregades de didactisme a uns joves, tot parlant de la situació i evolució de la llengua catalana i la consciència nacional a Cornellà. Els deia que encara en vida de Franco només mitja dotzena de catalanoparlants eren presents en un autocar de cornellanencs que pretenia arribar a una concentració antifranquista i reivindicadora de les llibertats nacionals de Catalunya convocada per la il·legal Assemblea de Catalunya. O com a les primeries dels anys vuitanta en els inicis de la Generalitat restaurada es va pretendre convertir Cornellà en el laboratori per a un nou lerrouxisme, però que els qui ho pretenien no se’n van sortir perquè la gent no els va seguir. En aquest sentit, cal posar en valor la responsabilitat de tots els partits polítics locals de cultura catalanista, des del PSC omnipresent a la ciutat fins als nacionalistes i independentistes més minoritaris, bo i passant per Iniciativa (hereva de la immensa tasca nacionalitzadora duta a terme pel PSUC), que sempre van saber discernir què pertanyia al legítim debat polític i què devia restar-ne aliè perquè és patrimoni de tots. Dono fe d’aquest patrimoni de maduresa política de la ciutat per l’experiència com a regidor i com a ciutadà atent a la política municipal i afirmo que tots els alcaldes han estat compromesos amb la normalització de la llengua catalana per tal de contribuir a créixer com a ciutat plurilingüe.

Societat lliure
Sóc dels que creuen que a pesar que no estàvem acostumats a veure balcons amb estelades o amb banderes espanyoles no existeix fractura en la societat catalana. No n’hi ha a pesar del soroll i de l’existència de gent intolerant que tenen presència mediàtica quan protagonitzen algun incident poc o gens cívic. Al contrari, estic convençut que una societat que protagonitza un debat tan intens i tan singular com el que es viu al nostre país sobre la conveniència o no de seguir formant part del regne d’Espanya, que obliga a les persones a preguntar-se si és correcte, legítim, democràtic (i vés a saber què més) independitzar-se del Regne d’Espanyar o quedar-s’hi, sobre si s’hi perd o s`hi guanya, és una societat que reflexiona, que discuteix, que pensa i que decideix. En definitiva, una societat de persones lliures que mai no serà una societat fracturada sinó, al contrari s’enforteix malgrat els alarmistes. En definitiva, una societat de persones protagonistes del seu present.

Per això dol i ofèn (això sí que ofèn) que ens vulguin robar el patrimoni immaterial dels cornellanencs i cornellanenques, fotjat al marge dels sentiments de pertinença de cadascú, al marge de la llengua que parlem a casa i al marge del partit polític al qual votem. Un patrimoni forjat en els valors del civisme i de la justícia social, orgullosos de pertànyer majoritàriament a les classes subalternes que cantava Raimon. La gent a la qual no se li ha regalat mai res, que tot s’ho ha hagut de “currar”. Tot, fins i tot la catalanitat. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (29)    No(2)

Foro asociado a esta noticia:

  • Les bestieses no ofenen, les mentides sí (en resposta a J. Galves)

    Últimos comentarios de los lectores (2)

    1111 | Dolors - 19/06/2018 @ 19:32:17 (GMT+1)
    Doncs ignores que malgrat ser dels primer llocs on va posar-s'hi la immersió, bé que hi calia, és ensems amb Santa Coloma on menys coneixement de català hi ha i on menys català hi sentiras. Per la majoria de gent, bona gent segur com amics meus, el català és la llengua dels indigenes. Excepcions, és clar, ara si no voleu veure que la majoria vota C's...
    1025 | Juan Demor - 01/12/2017 @ 15:38:37 (GMT+1)
    Molt encertat, com sempre, Joan Tardà. En moments com el que vivim, cal molt bé fer context i no deixar-se etiquetar per clixés. Puc donar fe del compromís i la lluita diaria dels meus conciutadans. Moltes gràcies, Joan!

  • Normas de uso

    Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

    No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

    La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

    Tu dirección de email no será publicada.

    Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

    Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
    Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
    Contacto