Sant Feliu té, de fa temps, un llarg compromís contra totes les barreres, les visibles i físiques i les invisibles i socials o culturals, que puguin generar desigualtats entre persones, percepció de desigualtat entre barris. Però se’ns resistia la barrera principal: una rasa de més de 1.500 metres que ho condiciona tot... i sobretot, la seguretat, la vida.
Desenes de persones mortes per una ferida urbana que fa temps que és inadmissible. Lluny queda aquell 1854 en què es va crear la segona línia fèrria de tot l’Estat i un petit poble agrícola de no encara dos mil habitants vivia lluny de les vies. El creixement descontrolat dels anys finals de la dictadura va engolir aquella via exterior i es van crear les dues meitats que, tenaçment, ens hem conjurat per unir.
Des de la recuperació de la democràcia, la lluita pel soterrament de les vies ha estat una constant. Sant Feliu ha tingut temptacions de desànim i el nostre estat d’ànim ha oscil·lat entre l’optimisme d’alguns moments i l’escepticisme de molts moments. Però hi ha hagut passos importants: l’any 1998 el soterrament va aparèixer per primer cop als Pressupostos de l’Estat, l’any 2000 hi va haver un primer projecte, l’any 2006 hi va haver un conveni signat per Estat, Generalitat i Ajuntament, l’any 2010 es va aprovar un segon projecte que va completar tota la tramitació i tenia el vistiplau de les tres administracions... Però quan l’optimisme treia el nas, les dificultats polítiques ens tornaven a l’escepticisme. Qui no ha sentit a Sant Feliu allò de “el soterrament no el veuran ni els meus néts”?
L’escepticisme s’alimenta sempre de falses expectatives. Per això, hem optat per l’estratègia de la discreció i de la constància. Ens sabíem carregats de raó i no teníem pressa. Vam rebre propostes inassumibles de la Generalitat al 2014 i de l’Estat al 2015: menys temps, menys recorregut, més barat. Pensant en el Sant Feliu dels propers cinquanta o cent anys, vam optar per no assumir-les: sempre hem aspirat legítimament a la millor opció de present i de futur. Hem defensat també de manera constant que el soterrament de les vies no era només un problema urbanístic o de seguretat de Sant Feliu: és imprescindible per a la millora del servei de rodalies. Hem defensat també la necessitat que les inversions ferroviàries s’han de finançar per les administracions competents en matèria ferroviària, i no pels ajuntaments.
Finalment, després de seguir i perseguir, després de no deixar-se endur ni per l’optimisme ingenu ni per l’escepticisme estèril, al juliol de 2017 es van tancar els acords entre Estat, Generalitat i Ajuntament que ahir, 17 de gener, va presentar a Sant Feliu el Ministre de Foment, Iñigo de la Serna. Acords que responen plenament a les expectatives de la ciutat i del seu Ajuntament: projecte adequat, inici d’obres a la segona meitat de 2019 i finançament per part del Govern d’Espanya.
Com a alcalde, ahir, finalment, la il·lusió va guanyar la partida a l’escepticisme: vaig sentir una il·lusió inenarrable, incontable. I vaig tenir presents als milers de persones que van protagonitzar anys de lluites i van fer possible, en un 17 de gener inoblidable, el compromís públic del Govern amb la ciutadania de Sant Feliu: per a totes elles, agraïments incomptables.
Aquest 17 de gener, en definitiva, va ser com tots els dies... però també va ser com cap altre! III
Si (
No(
