www.elllobregat.com
El somni de L’Estaca
Ampliar

El somni de L’Estaca

viernes 02 de febrero de 2018, 02:00h
Tots els anys són anys d’aniversaris, però aquest 2018 n’arrossega uns quants que a alguns ens afecten força. 50 anys del maig francès i 40 i 30 anys de successives propostes de premsa local autònoma a l’Hospitalet que volien representar una manera d’entendre la informació que avui té el mateix valor i el mateix risc que aleshores.
L’escola d’aprenentatge va ser l’onada d’aire fresc que es va viure en els darrers anys de la dictadura, quan estava naixent una nova premsa lliure al país.

El 13 d’abril de 1978, aviat farà 40 anys, apareixia a l’Hospitalet el primer número de L’Estaca, un setmanari que només arribaria a treure 15 números i que deixaria de sortir a finals de juliol, amb una promesa que es va fer impossible: recompondre els ànims i els recursos, i tornar amb més força.

Quan es va fer la promesa, ja era previsible que no es podria complir: s’havia acabat el capital inicial i no es veien perspectives per continuar. Com L’Estaca, la història dels mitjans de premsa que han aparegut en un moment donat i que han hagut de tancar, a l’Hospitalet i arreu, és molt nombrosa. La majoria d’aquestes capçaleres han quedat en l’oblit. Però L’Estaca no. Quan es parla de premsa lliure a l’Hospitalet resulta inexcusable referir-s’hi, però probablement no va ser aquest l’únic referent que hi compta. Si L’Estaca s’ha convertit en una capçalera històrica és perquè en ella van coincidir molts fenòmens particulars que han deixat petjada i que són il·lustratius d’aquella fase històrica, però també d’una manera d’entendre el periodisme i la informació.

Crítics i combatius
L’Estaca va néixer el 1978 però la seva necessitat provenia de les experiències de premsa crítica i de combat democràtic de les corresponsalies de premsa als diaris de Barcelona des dels anys 72-73, durant la fase final del franquisme, i també de l’aparició l’any 1973 de La Voz del Llobregat, un bisetmanari de vocació comarcal fet a l’Hospitalet però amb una clara dependència del poder local. De corresponsalies als diaris de Barcelona n’havia hagut des de la postguerra, recollides en l’hemeroteca local des del 1955. Les diferències entre aquella manera de fer crònica local i la que encetarien les noves onades de corresponsals joves dels anys 70, eren fonamentalment dues.

La primera i principal és que la premsa, en aquells anys, començava a abandonar les postures acomodatícies amb el poder i es presentava com un altaveu de la realitat, cada vegada més convulsa, i adoptava un posicionament crític que l’allunyava del poder i l’apropava necessàriament cap a l’argumentari democràtic de l’oposició social, cada cop més bel·ligerant i activa. En plena consonància amb el que requerien els diaris, de manera progressiva, s’hi van anar incorporant corresponsals joves que vivien aquest tipus de periodisme i van anar substituint els corresponsals més veterans i rutinaris, per posar en pràctica aquest tipus d’informació directa, més lligada a la realitat, crítica amb el poder i amb voluntat d’influir, que començava tímidament a ser la norma d’aquells anys.

La segona diferència va ser proverbial perquè va convertir les corresponsalies en una força al servei de la ciutadania. Mentre que els corresponsals tradicionals només tenien una vinculació estreta amb el seu propi mitjà, els corresponsals d’aquests anys treballaven coordinadament, de forma autònoma, de manera que el periodisme crític va multiplicar la seva eficàcia i es va convertir en un mètode de treball professional més enllà de la pròpia dinàmica.

Aquesta tasca de coordinació que multiplicava els efectes i que facilitava l’obtenció d’informació, aviat va posar de manifest que es generaven més notícies de les que s’hi podien encabir en els diaris de Barcelona, de manera que la necessitat d’una premsa autogestionada, al servei de la realitat ciutadana i amb el mateix esperit crític, es va fer del tot evident. De passada se li va donar cos a la coordinació creant el Club de Premsa de l’Hospitalet, que resultava l’eina que definia aquella manera de fer periodisme.

La resta van ser desenes de reunions per engrescar una colla de persones compromeses per constituir una empresa editora, per confegir un consell assessor, per bastir una redacció, per crear un aparell econòmic-administratiu i comercial i, especialment, per captar els recursos necessaris que havien de permetre una arrencada en condicions que garantís un temps mínim, fins que lectors i anunciants es fessin seu el nou mitjà. Com que es partia de la voluntat de constituir un setmanari sense lligams, es va optar pel costosíssim treball d’aconseguir participacions de fins a 5.000 ptes. com a màxim, que garantiria un accionariat ben divers, extens i plural.

La mort d’un somni
Mentre va existir, L’Estaca va fer honor al seu propòsit. Es va fer el millor periodisme del que eren capaços els professionals implicats i es va posar de manifest que si el projecte s’hagués pogut mantenir, aquesta manera de fer periodisme hauria pogut acotar el poder, controlar els excessos, activar la participació cívica, fomentar el coneixement, posar la informació i la transparència al servei de la ciutadania, enfortir la coresponsabilitat social i fer els ciutadans més forts davant l’Administració. En definitiva, consolidar i fer més potent la democràcia i, en conseqüència, tenir una societat de la que tots plegats poguéssim sentir-nos més partícips i una ciutat a la qual poder sentir més nostra.

No va ser possible. Fer un setmanari era car, consolidar-lo —que vol dir que la gent (lectors i comerciants) se’l fes seu— era lent, i els recursos es van allargar tant com va ser possible, de manera que es va poder pagar només la impressió dels números. Els periodistes no cobraven i malgrat que gairebé tots van resistir fins al final, la crisis interna tampoc va afavorir la calma necessària per cercar solucions ràpides.

Amb la mort de L’Estaca es va diluir un somni, però la idea d’aquell periodisme de combat va viure en l’interior de molts d’aquells joves professionals. I fora bo, ara que tornem a viure temps de trasbals, que la idea es recuperi. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (8)    No(0)

+
0 comentarios