www.elllobregat.com
Anna Puig: “Sempre lluito per la paraula ‘ambició’ i el rugbi ho és”
Ampliar

Anna Puig: “Sempre lluito per la paraula ‘ambició’ i el rugbi ho és”

viernes 06 de abril de 2018, 06:10h
Miquel Martínez: "Arriba el dia 8 de març i tothom parla de la igualtat, però el dia 9 torna a ser notícia l'esport masculí" | Anna Puig: "La notícia era que nosaltres havíem guanyat, però estaven parlant dels nois i el mundial de rugbi"

‘Las Leonas’ del rugbi han guanyat el seu sisè campionat d’Europa amb una major rellevància mediàtica que altres vegades, però molt per sota que la cobertura habitual dels nois. Un dels grans clubs d’aquest esport al Baix Llobregat és la Unió Esportiva Santboiana, que amb gairebé 100 anys d’història i essent el primer club de rugbi d’Espanya, converteix a Sant Boi en la ciutat bressol del rugbi.

Anna Puig, jugadora des dels cinc anys a la Santboiana, va participar amb la Selecció Espanyola al campionat europeu arribant a ser número 1 al podi continental del rugbi. Parlem amb l’Anna per conèixer la seva experiència en aquest esport, el que li ha donat i el que no, com ha arribat fins aquí i com s’han de preparar sota la paraula ‘ambició’; i amb Miquel Martínez, president del club des de 2016. III

Com funciona la UE Santboiana?
Miquel Martínez. A nivell de club funcionem a la part esportiva amb l’escola on tenim 150 nanos. És l’escola més antiga de rugbi d’Espanya, té més de 50 anys. Comencem amb els nanos d’escola per a que vagin aprenent què és el rugbi, que aprenguin a jugar i sobretot que n’aprenguin els valors. És a dir, el comportament i com s’ha de viure el rugbi. A partir d’aquí van creixent, passen per diferents etapes: sub-10, sub-12, sub-14 fins a sub-18. Tot això és l’etapa de formació. A partir de sub-12, ja comencen a fer tornejos o competició. El treball dels entrenadors és un treball voluntari amb ganes de tirar endavant el club. L’esperit de la UE Santboiana és el treball continu, anar aprenent, l’aprendre dels altres, el saber competir, és a dir, saber guanyar i perdre, saber respectar al contrari. Preparant aquests joves per a que arribin al primer equip. Per la part directiva, la nostra tasca és buscar els recursos per a que tot això tiri endavant. Malgrat que el rugbi no és un esport professional, és pràcticament un esport amateur.

Què han de demostrar per arribar al primer equip?
MM: S’ha d’assolir un nivell de competitivitat tan a nivell tècnic com físic per estar competint amb els altres equips. Pensa que la UE Santboiana és l’únic equip de Divisió d’Honor que mai ha deixat de jugar en Divisió d’Honor, per tant, el nostre objectiu és sempre estar allà i sempre amunt. Evidentment la gent que arriba a Divisió d’Honor ha de tenir un nivell òptim per a poder competir.

Abans parlaves dels valors, del respecte al contrari. Com es tracta a l’adversari al rugbi?
MM. El rugbi genera molta complicitat amb el contrari. En els temps morts comentes amb l’adversari com ha anat. És a dir, no hi ha una manca de relació. A més a més, saps que has d’ajudar perquè darrera t’estan ajudant, sinó les jugades no funcionen. No serveix un Messi que agafa la pilota i se’n va, això ho pot fer una vegada però no ho farà dos.

Anna, portes des dels 5 anys a la UE Santboiana... Per què vas escollir el rugbi?
Anna Puig: Perquè jugava el meu germà, també hi havia una nena que jugava i el meu pare em va deixar amb ells i des d’aleshores vaig començar. Encara que això és bastant curiós, pel fet que jo visc a Caldes de Montbui, però vaig escollir Sant Boi perquè el meu pare treballava a l’hospital de Sant Boi.

Quan et van escollir per primera vegada per anar amb la Selecció Espanyola, què et va passar pel cap?
AP. Primer, el rugbi Sant Boi femení no és a Divisió d’Honor, llavors costa una mica més que et vegin, en el sentit que el seleccionador vagi per comunitats o tingui a uns altres de part de l’espanyola que diguin: “Bueno, aquesta està bé, pot arribar al nivell”. Però jo crec que em van veure quan jugava a la Selecció Catalana sub-18 quan feia els autonòmics a Valladolid. Tothom vol arribar a l’espanyola i no sé, va ser una gran alegria, molt satisfactori.

Heu estat campiones d’Europa, què et van dir els amics i la família quan et van veure al podi com a guanyadora?
AP. Que tot el sacrifici que faig per arribar fins aquí ha valgut la pena. Com deia, no sóc de Sant Boi. Vinc des de Caldes de Montbui.

Aquesta pregunta és per a tots dos: creieu que ha estat poc reconeguda la victòria del rugbi femení al campionat europeu a nivell mediàtic?
AP. Aquesta vegada déu-n’hi-do, els mitjans s’han mogut molt més. Però, especialment, les xarxes socials més que els diaris, les teles o les ràdios. Però, per exemple, el Marca abans i després va fer força i amb l’espanyola vam anar al diari i ens van dir que teníem el seu recolzament. També vam sortir per La 1. El que em va xocar va ser que a un diari esportiu on parlaven de nosaltres en quatre línies, de com havíem guanyat, però estaven més enfocats als nois. La notícia era que nosaltres havíem guanyat però estaven parlant dels nois i del mundial de rugbi masculí.
MM. Això és un mal dels mitjans de comunicació perquè, altres esports, no només amb el rugbi, s’està assolint unes cotes molt altes de competitivitat en l’esport femení i els mitjans de comunicació encara no donen repercussió. Sempre estem parlant del tema de la igualtat, arriba el dia 8 de març i tothom diu “hem de estar iguals” però el dia 9 torna a ser noticia l’esport masculí. No sé perquè no se li dona aquesta importància a l’esport femení, és a dir, elles han sigut campiones d’Europa i la selecció masculina no ha sigut campiona. I no només amb el rugbi, passa amb tots els esports.

Però l’esforç es reconeix, de vegades no tant als mitjans com es deuria, però si als campionats. A més, per guanyar suposo que heu de fer un gran treball previ. Com entreneu? Com us preparen per als partits?
AP. Amb Sant Boi entreno dos dies i normalment juguem els caps de setmana. Aleshores, els dimecres fem més entrenament de contacte i físic però els divendres, com normalment juguem els dissabtes, no anem a “percutir” (xocar) ni a placar, sinó que fem més un tocata que es diu, és a dir, preparar el partit. És l’últim entrenament abans del partit i el prepares, mentre que els altres dies fas més físic, més tècniques de carreres o de bases, per exemple.

Divendres, l’últim entrenament abans del partit, prepareu l’estratègia de com reaccionareu o atacareu a l’altre equip?
AP. Nosaltres sortim, fem el nostre joc i en funció de com vagi el partit ens diuen “defenseu més cap a la dreta” o coses així. Però és més sortir a fer el nostre joc, jugar com nosaltres sabem que fixar-nos com ho fa l’adversari. El divendres no es planteja la defensa, vas a per la pilota i ataques. Fas jugades per arribar a assaig, ja si et plaquen, doncs, no arribes a marcar. Tot i que si et diuen que aquell equip és més de davanters, que no corren tant, tu saps que has de jugar a la mà, has d’obrir la pilota de punta a punta per cansar-los i llavors trobaràs l’espai. Però tu surts i fas el que has estat entrenant.

Com et sents millor jugant o entrenant amb la UE Santboiana, la Selecció Catalana o l’Espanyola?
AP. A Catalunya tothom es coneix i pel femení, la nostra lliga és molt petita, som 6 o 8 equips. A la catalana és més com si juguessis al teu club. I amb l’espanyola, no. Perquè hi ha més canvis, pugen i baixen més jugadores, tenim molts pocs dies per entrenar, etc. Per exemple, l’europeu el vam preparar en dues setmanes. Una setmana a Madrid, que són 5 dies, entrenes matí, tarda i nit. Les que són de Madrid, que normalment n’hi ha més, es coneixen més però la resta no ens coneixem, no les havia vist mai, aleshores no saps com passen, si plaquen o si corren, no tens ni idea. Però en aquella setmana les intentes conèixer.

Per últim, quina recomanació li donaries a qualsevol persona que vulgui començar a practicar aquest esport?
AP. Jo sempre fico el meu exemple: vaig començar amb els nois i fins als 16 vaig estar amb ells i al principi em feia por caure’m al terra i que em fes mal però una vegada et tires i veus que es com la sorra de la platja, tova, se te’n va la por. Jo sempre lluito per la paraula ambició, crec que el rugbi és ambició. Si no tens ambició... és com a la vida, si no tens cap objectiu a la teva vida et falta ambició. Però com tots els esports els has de provar i que tinguis amigues que t’ajudin. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (1)    No(0)

+
0 comentarios