www.elllobregat.com
La frustració dels comuns
Ampliar

La frustració dels comuns

viernes 06 de abril de 2018, 06:20h
És veritat, com afirma l’alcaldessa Colau en l’entrevista que li va fer El Llobregat en el darrer número, que és molt difícil resoldre mancances acumulades durant anys en un sol mandat i que acostumem a ser molt exigents amb aquells que demostren una sensibilitat social prou acusada, mentre que tenim més paciència amb els que han governat sempre.

I més, en aquest cas, en que els comuns a l’Ajuntament de Barcelona són dèbils per la seva falta de majories.

Acceptada la crítica, no és menys cert que se’ns pot demanar paciència amb el resultat de la gestió però no tenim per què tenir-la amb la percepció de les sensacions.

Més enllà dels errors estratègics comesos pels comuns a l’Ajuntament de Barcelona, com ara (el més recent) haver trencat la majoria de govern amb els socialistes per una justificació tan poc sòlida com era el suport d’aquests a l’aplicació del 155 —amb el que va arribar a costar posar-se d’acord per sumar—, el problema de l’equip Colau és que, fent com ha fet tantes coses i moltes d’elles positives i en la línia correcte des d’un punt de vist de progrés, el regust de la seva activitat té un toc amarg que no deixa satisfet al seu electorat potencial. Ja no parlem dels barcelonins, que són el seu públic més directe. L’operació Colau havia obert unes extraordinàries expectatives a tot l’entorn metropolità, on l’exercici repetitiu del poder per les forces tradicionals, ha provocat els vicis habituals dels que se senten excessivament forts i acaben considerant que el que és de tots i administren ells, és realment d’ells i l’administren com volen.

Dos grans problemes
Segurament dos grans problemes poden haver ajudat a que, a pocs mesos del final del mandat, les perspectives no siguin esplendoroses. El primer problema, la supeditació de tot el cabdal d’iniciatives previsiblement trencadores a l’estratègia de país, que ha situat els comuns en territori de ningú: a mig camí entre l’independentisme i el constitucionalisme i amb independentistes i constitucionalistes desconfiant del projecte i donant-los l’esquena. Potser haurien de reflexionar sobre si el suport que van tenir a les darreres eleccions de desembre on es presentaven amb un cartell renovat i apriorísticament fort, ha estat conseqüència del seu missatge integrador o bé a l’absència d’altres alternatives prou suportables pel seu electorat potencial.

Per dir-ho planerament: si molts dels que els han votat ho han fet convençuts o tapant-se el nas. El segon problema, molt més funcional però igualment transcendent, la demostrada incapacitat per estendre la xarxa organitzativa territorial, de manera que davant les eleccions municipals del maig vinent, la proposta dels comuns pogués aconseguir una dimensió més amplia i alhora més profunda com alternativa de govern arreu.
Ambdós problemes han debilitat l’alternativa però, de fet, cap dels dos es refereix al regust del que parlàvem abans i que acaba per convertir l’esperança dels comuns en una nova font de frustracions per aquells que, aquests cop sí, pensaven que es podria superar la vella dinàmica de les majories absolutes dels de sempre.

Els detalls compten
En l’entrevista del nostre director, l’alcaldessa Colau, a qui alguns periodistes que segueixen l’actualitat barcelonina han batejat ja com la fAda Colau per l’aire que s’hi dóna entre fantàstic i quimèric, explica que “trepitja el territori, però no tant com voldria”, en resposta a la recriminació sobre la seva presència activa —no a la ciutat sinó a l’entorn— en virtut de la seva presidència de l’ens metropolità. Amb la prudència pròpia que el caracteritza, el nostre director no va fer cap esment al fet que trepitjar el territori no és només passejar-se pels carrers. És, bàsicament, tenir-lo en compte. Obviava, d’aquesta manera, el fet que s’havia demanat aquesta entrevista des de feia més d’un any i la presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que aplega una part de la nostra comarca, no havia trobat el moment per rebre’ns. O que s’haguessin produït substanciosos problemes tècnics amb els qüestionaris preparats, per exemple.

No cal entrar amb més detalls, però els detalls compten, i molt, quan es tracta de mostrar que hi ha ganes d’aplicar noves maneres de fer política. Una alcaldessa no ho pot tot, i no seria just demanar-li més esforços dels que pot realitzar però una alcaldessa té l’obligació de bastir un equip que respongui com un rellotge, professional i rigorós, a banda d’amable i executiu, a les demandes socials. Trepitjar el territori té la virtut de conèixer de primer mà els neguits i atendre els mitjans de comunicació també. Si ens llegís amb atenció —ella o qui tingui l’obligació de llegir-nos amb l’atenció suficient i explicar-li el que aquí batega— sabria que en aquest territori que ella presideix en bona part, ens preocupa la política de lloguer dels habitatges, el blindatge del Parc Agrari o els problemes de la contaminació tant, per exemple, com les barbaritats de planejament territorial i modificació d’usos del sól que el seu organisme va aprovar al juliol del 2016 sobre el projecte de perllongació de la Gran Via fins al riu Llobregat.

No oblidar mai
Hi ha coses que una part de la ciutadania conscient mai podrà perdonar a l’acció o la inacció dels polítics. I aquí, al Baix Llobregat, a l’Àrea Metropolitana, hi ha coses que convindria no oblidar mai. Per exemple, la total disponibilitat que va mostrar l’aleshores president Mas a consentir que una enorme porció del Parc Agrari es convertís en Eurovegas o l’acceptació de la fAda Colau a la destrossa de l’últim espai agrícola de l’Hospitalet a la zona de Can Trabal, i l’exageració de blocs que contempla el projecte del PDU de Gran Via i que condemna l’Hospitalet a ser la ciutat més saturada d’Europa.

Els comuns han tingut i tenen —no sé jo si seguiran tenint— una enorme feinada amb Barcelona. Però quan un accepta presidir, a més, un organisme com l’Àrea Metropolitana, ha d’intentar conèixer el territori, escoltar totes les sensibilitats i no només les dels de sempre i actuar en virtut dels propòsits que teòricament es defensen: els d’una manera nova de fer política. No valen excuses. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios