www.elllobregat.com
“La gent s’hauria de presentar un parell de mandats i després tornar a la feina que tenia”
Ampliar

“La gent s’hauria de presentar un parell de mandats i després tornar a la feina que tenia”

viernes 07 de septiembre de 2018, 08:04h
Amadeu Juan va néixer el 1946 a Barcelona i arribà al barri de la Torrassa de l’Hospitalet quan tenia un any. Desprès anà a viure a Sant Josep i en fa 35 que es va instal·lar al Centre, on encara viu i d’on no es vol moure. És socialista des de molt abans de la fundació del PSC i continua militant al partit, però per una qüestió més de sentiment que no pas de convenciment, perquè mai li ha atret la vida orgànica ni les disputes internes.

A l’inici de la democràcia va arribar a ser l’esperança blanca del socialisme catalanista a l’Hospitalet, enmig de la guerra entre Juan Ignacio Pujana, el primer alcalde de la democràcia, i Celestino Corbacho, el seu successor. La il·lusió es va dissipar de seguida. La correlació de forces es va imposar i l’Amadeu va abandonar la vida institucional i política després de ser regidor els dos primers anys de democràcia municipal (1981-1983) i tinent d’alcalde de Cultura, Ensenyament i Esports (1983-1990) durant vuit anys més, sense arribar a acabar el mandat. Han passat molts anys i segueix mantenint el mateix aspecte afable que sempre l’ha caracteritzat. Accepta encantat l’entrevista amb EL LLOBREGAT i proposa per quedar a esmorzar al Casino de l’Hospitalet.

Quan va arribar a l’Ajuntament estava tot per fer. Quins records li queden d’aquell període?
Jo era un servidor públic que venia de la societat civil. Vaig ser un dels fundadors de l’Associació de Veïns de Sant Josep, que va ser la primera de la ciutat. Entrar en política va ser quasi una obligació que tenia amb la societat, perquè no venia de les joventuts del partit ni m’ho havia plantejat abans. El record més bonic que queda d’aquell temps és la il·lusió per fer coses, perquè és veritat que tot estava per fer i qualsevol iniciativa que tenies es podia gaudir, tot i el problema econòmic de falta de pressupost. Quan miro enrere tinc la sensació d’haver creat en aquesta etapa acompanyat d’un gran equip. És cert que l’alcalde Pujana tenia la qualitat de deixar fer, era poc intervencionista. Això va anar molt bé, perquè vam poder tirar endavant polítiques molt maques. En cultura vam començar l’Estiu a Ciutat, les Festes de Primavera o el Firajoc. A l’àrea d’esports vam començar la unificació dels equips de futbol, la millora de les instal·lacions i a ensenyament hi havia tot el tema de dinàmica educativa per donar serveis a les escoles. Aquell era un moment d’iniciatives que ja no tornaran. Ara sembla més un moment de rutines, que les coses et venen i s’han de resoldre.

Aquell moment demanava una dedicació política total que no sé si encara continua.
La dedicació era absoluta. Recordo molts dies d’entrar a les 9 del matí a l’Ajuntament i sortir a les 12 de la nit. Havíem de parlar i entendre’ns amb un munt d’entitats. A les APAS, que és com es deien abans, no les podies convocar a les 10 del matí, sinó a les sis de la tarda. I després tenia ocupats tots els caps de setmana: que si un concurs de petanca, que si una obra de teatre o una ballada de sardanes. Si no hagués plegat l’any 1990 m’hagués costat la parella, perquè la meva dona estava fins al monyo. Malgrat tots els sacrificis familiars, van ser anys molt intensos i encara m’emociono de recordar amb quina força i quines ganes feia de regidor. I no era fàcil, perquè hi havia lluites internes i tothom es veia susceptible de ser alcalde. Jo crec que la gent s’hauria de presentar un parell de mandats i després tornar a la feina que tenia. Perdona que parli tan personalment.

Aquesta secció tracta d’això, de recordar les teves vivències personals.
D’acord. Lamentablement no hi va haver molta direcció política. Podia haver-hi algun criteri del partit, però tot ho havies d’elaborar tu. Crec que tinc una qualitat i és que sóc home de fer equips. A 23 anys era cap de departament de l’empresa Catalana de Gas i sempre faig la broma que no sé fer res, només manar perquè treballin els altres. Això m’ha ajudat a buscar gent molt bona, com per exemple l’Eloi Moliner, que ara ens ha deixat i que vaig nomenar director de serveis. Era la meva mà dreta, l’esquerra i la del centre. Des del punt de vista personal diria que “molt bé” per resumir aquella època, però la política té una part bruta, de banalització, que fa que no em trobi a gust. Per exemple, no anava a l’agrupació del partit i això em portava problemes, perquè no tenia presència, però jo pensava que el sou me l’havia de guanyar a l’Ajuntament atenent els ciutadans. Alguns em preguntaven perquè vaig plegar, que podia haver seguit en política entrant a altres institucions.

I per què va plegar?
Per l’ambient de la política. És un problema de caràcter, no m’agrada el conflicte pel conflicte i em semblava que no n’hi havia prou amb treballar bé o ser honrat. Havies d’apuntar-te a un grup o un altre i cuidar l’esquena. Jo vaig dimitir quan Pujana era alcalde, precisament per incompatibilitat de caràcters amb ell, va ser un moment que no ens vam entendre i vaig interpretar que començava a interferir a la meva feina, cosa que no havia fet en vuit anys. També és possible que ja estigués una mica cremat. Va ser un moment decisiu a la meva vida, vaig haver de decidir si seguia o no la política. Semblava que tenia alguna qualitat per seguir però no em trobava a gust amb les lluites partidistes.

Però les disputes internes al PSC de l’Hospitalet vénen de molt lluny, pràcticament des de la creació del partit. La batalla la va guanyar la Federació Socialista Catalana del PSOE i la va perdre el PSC Congrés d’on venia vostè. Després van venir les diferències al grup municipal quan va esclatar el cas Pujana, entre els partidaris de l’alcalde i els que donaven suport a Corbacho.
Sí, ells van guanyar aquella batalla per golejada. La Federació del PSOE eren uns 400 i del PSC uns quaranta. Malgrat tot, vam tenir la nostra influència a l’hora de confeccionar les llistes. La política requereix un caràcter, una ambició sana, una capacitat d’aguantar. Quan es va produir un d’aquests moviments que dius, la Pilar Ferran, el Roberto Ruiz i jo ens vam decantar per l’alcalde, semblava que podia haver-hi un cop d’estat a mig mandat. Em va semblar que no tenia massa sentit jugar a sedicions, ara que estan tan de moda.

Però finalment els “sediciosos” van guanyar la batalla.
Sí, tenien un líder molt potent [en referència a Cerlestino Corbacho] i si arriba algú de caràcter dur i per manar, s’acaba imposant. No m’agrada que triomfin les postures tan fortes, però la realitat es va imposar: era una persona llesta, ambiciosa, que intel·lectualment estava en un altre nivell i amb el suport de l’aparell. Pujana era molt bona persona, venia de l’associació de veïns de Bellvitge, tenia una formació acadèmica justeta, però tenia les seves qualitats i deixava fer. Aquell equip dels primers anys era el més potent i ens va deixar fer.

No li va passar pel cap ser la tercera via entre Pujana i Corbacho?
Jo tenia pressions per fer-me líder però no tenia cap sentit. Representava una minoria absoluta i no vaig tenir cap tipus de frustració perquè no tenia cap mena d’expectativa. Em falta ambició, però no era viable, era una xorrada, no tenia el suport de l’aparell. Vaig arribar a primer secretari de la federació del PSC de l’Hospitalet poc temps, perquè em van fer fora, i no vull entrar en les raons. Hagués estat una bona oportunitat, perquè crec que era una persona transversal.

Com recorda les relacions amb Corbacho el temps que va coincidir a l’equip de govern, quan ell era tinent d’alcalde d’urbanisme?
Les relacions eren respectuoses. No m’agradava el seu tarannà, que era del ordeno y mando i de distància, però, com que no ens necessitàvem, cadascú anava a la seva. Després ens hem tornat a veure i no guardo cap rancúnia, que cadascú faci la seva vida. He de reconèixer que la seva etapa d’alcalde va ser útil, va apostar per l’urbanisme i per la pedra. Ell va aconseguir un relat i això és difícil a l’Hospitalet.

Desprès de deixar el consistori vostè va tornar a la feina i va continuar amb l’activisme.
La meva activitat era l’activisme i la política municipal és una fase més d’això. Des dels 17 anys estic emmerdat: Associació de veïns, el Centre d’Estudis, la UGT, la Jove Cambra, els Amics de la Música. Crec que quan veia un llapis m’apuntava a qualsevol associació i desprès preguntava perquè servia. Després vam crear el fòrum 3/4 x 5/4, conegut com a Espai de Debat, que ara ha complert 25 anys. La meva dona va morir ara fa nou anys després de lluitar contra el càncer i tota aquesta activitat em va ajudar a sobreviure. Em vaig jubilar abans de temps per estar amb ella, però de sobte em vaig trobar sense feina i sense la Rosa, sense cap dels dos suports vitals de qualsevol ésser humà.

Després de sortir de l’Ajuntament va deixar el partit?
No, segueixo pagant la quota per una qüestió sentimental, perquè vaig ser un dels molts fundadors del PSC. El meu origen és el Grup d’Independents pel Socialisme (GIS), que després va ser el Moviment Socialista i més tard el PSC Congrés. Ara dedico totes les energies a L’Espai de Progrés, un projecte fet realitat per crear una entitat de caràcter transversal a la ciutat, que té com a objectiu la cultura, el debat i l’espai de la música clàssica. Però al marge de tot això, m’ha servit com a persona per sentir-me útil, els éssers humans necessitem estimar i crear.

Alguna de les iniciatives que es van posar en marxa a la seva època de tinent d’alcalde, com la programació cultural de l’Estiu a Ciutat, es van acabar perdent.
Sí. Va desaparèixer l’Estiu a Ciutat i també es van carregar els patronats, que ens permetia una agilitat en la gestió imprescindible per a la cultura, l’ensenyament i l’esport. També es van carregar la dinàmica educativa, que era un departament molt potent de suport a les escoles i referent a Espanya. Va haver-hi una certa dejación, perquè és evident que en Corbacho era un home del totxo, és el que li donava prestigi, no crec que l’interessés massa la cultura, els esports o els serveis socials. I li va funcionar. La sensibilitat del Corbacho era l’urbanisme.

Quina opinió li mereix l’actual alcaldessa?
Bona. És una persona que, amb les seves capacitats, té una empatia molt gran i en aquesta ciutat compten molt les entitats, el carrer i la gent. És una ciutat molt viva. Últimament l’alcaldessa ha intentat crear un relat de ciutat, per crear plusvàlues al sud i repartir-les al nord. Cau bé a la gent, que sempre es queixarà del mateix, de la neteja, de les caques dels gossos, etc.

I quines són les mancances de l’Hospitalet quan estan a punt de complir-se 40 anys de les primeres eleccions municipals?
Crec que hi ha dos aspectes. Un més virtual i l’altre més real. El virtual és que encara s’ha d’avançar una mica més en el tema de la identitat, de la imatge, de sentir-se hospitalenc. Alguna cosa s’ha aconseguit, la gent se sent orgullosa de ser de l’Hospitalet. S’han de buscar referències identitàries més potents, envers fora i envers dins, ens falten aquests elements de sentir-nos orgullosos. L’altra cosa és que s’ha de fer el reequilibri territorial la ciutat. Tenim una zona nord molt poblada, amb un nivell d’immigració altíssim. Això no es pot administrar i l’esperança és que es pugui fer el soterrament de les vies. La qualitat dels serveis que tenim és molt bona, però no està rendibilitzat ni políticament ni social. I desprès hi ha l’etern debat de quina ciutat volem: turística, industrial, cultural?

O una ciutat contenidor que acull tot el que rebutja Barcelona.
Sí, tu pots agafar això i convertir la necessitat en virtut. Per exemple, decidir que es potencia el turisme de negocis o el clúster sanitari de Bellvitge, o obrir-se cap al riu, o el Districte Cultural que es vol fer. Agafar quatre o cinc elements i crear un relat per als pròxims anys. L’únic que em faltaria és un bon lema. Es tractaria de trobar l’equilibri necessari entre el totxo i les persones.

“La gent s’hauria de presentar un parell de mandats i després tornar a la feina que tenia”
Ampliar
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto