www.elllobregat.com
L’asfíxia i el professor
Ampliar

L’asfíxia i el professor

viernes 07 de septiembre de 2018, 08:28h
Escric aquestes línies a més de 10.000 quilòmetres de distància d’on seran llegides, commogut encara per la notícia recent de la mort del professor Fontana —que havia dirigit els meus cursos de doctorat i sancionat el meu DEA en Història—, i embolcallat per un urbanisme amable que aclapara per la seva lluentor.

Un urbanisme al servei de la ciutadania que el gaudeix, no pas que el suporta. I no he pogut esvair la sensació que a l’altra banda del món on impera el mateix capitalisme depredador que a casa meva, alguna cosa s’ha après per mitigar la seva set abassegadora de beneficis.

Havia d’escriure un article per parlar una vegada més de la meva terra i de la meva gent i no he pogut esvair la sensació que a l’altra banda del món, on impera el mateix capitalisme depredador que a casa meva, alguna cosa s’ha après per mitigar la seva set abassegadora de beneficis a costa del que sigui. És cert que sóc molt sensible —i cada vegada més— als espais oberts, verds, càlids més enllà de la temperatura ambient, transparents i ordenats. I no crec que sigui producte de l’edat, ni la fixació mental d’aquell infant que l’espai més ample que tenia a prop de casa era una placeta amb un parell de plàtans d’ombra i el terra d’arena, on es barrejaven les baldufes de fusta i les caques de gos. No. Els carrers amples, els parterres verds, els arbres frondosos, les tanques vegetals, l’absència de vehicles, de sorolls i de fums, les voreres netes i ordenades, les alçades moderades dels habitatges, són ben preuades, aquí, i allà on vaig néixer. Què fa que tot aquest cúmul d’elements que constitueix l’urbanisme amable, aquí sigui la norma i allà l’excepció?
La justificació més recurrent és el pes de la demografia sobre el territori. No tenen res a veure, exclamen alguns, les enormes extensions americanes amb el bigarrament del poblament mediterrani per posar un exemple ben pràctic a l’abast. Només cal mirar un poble mossàrab alpujarrià o un llogarret de les illes gregues per palesar la cultura d’amuntegament urbà tradicional de les nostres contrades. És veritat: el paisatge habitat de les tundres i les taigues islandeses, per exemple, no té res a veure amb el de les estampes dels pobles emblanquinats que enfilen les penyes generoses del nostre escarpat món rural. Hi ha llocs on agrada viure a distància i mons on precises el veí a tocar i potser és una qüestió de gustos, d’educació o de cultura que a la gent li agradi més viure en un bloc de Can Serra a l’Hospitalet que en una casa unifamiliar de fusta de l’eixample urbà de Toronto.

Aclaparadores masses humanes
Veritablement, sobre la cultura de l’espai limitat hi juga força la concentració demogràfica. A l’Hospitalet, per exemple, només hi cabria una desena part de la població actual si juguéssim a traslladar el model urbà d’una ciutat canadenca o del midwest americà, als escadussers límits municipals de qualsevol àrea metropolitana. Però que la població es concentri no implica que la població no hi càpiga. Justament, la dinàmica de concentració urbana que afecta el món sencer, està convertint en deserts inhabitats enormes espais rurals a tots els continents. Es despobla el camp, mentre creix la boscositat que fabrica acceleradament matèria inflamable arreu i es converteixen les ciutats en aclaparadores masses humanes contaminades i insalubres on l’urbanisme de massificació contribueix a penalitzar la vida humana.

Rodejat aquests dies d’arbres centenaris de quaranta metres d’alçada a tocar dels habitatges, no m’he pogut estar de preguntar-me quines han estat les raons històriques de les diferències entre ciutats ordenades, extenses i amables amb el ciutadà, d’aquelles caòtiques, abusives i extenuants que impliquen manca d’espai, excés de ciment, de soroll i de contaminació i que serveixen per diferenciar la qualitat de vida de l’estrès civil. Els segles d’improvisacions han dissenyat ciutats eternes en el vell món, que avui resulten un document cisellat en pedra viva de la seva vitalitat remota a la qual ens costaria renunciar, però les ciutats d’avui ja no s’haurien de permetre aquesta renúncia a compartir equilibradament vida i natura. Avui l’urbanisme abassegador és una injúria contra el ciutadà i d’això en tenim exemples lacerants a totes les metròpolis.

M’ha servit fullejar un estudi de la professora Carmen Navarro de l’Autònoma de Madrid que explicava que a l’any 2009, hi havia a Espanya 83 grans àrees urbanes que agrupaven 744 municipis on vivien uns 36 milions de persones —dels més de 46 que ja érem aleshores. Explicat d’una altra manera: en el 9% dels municipis espanyols que ocupaven aproximadament el 20% del territori, es concentrava el 80% de la població. L’enorme trasbals que per cobrir les necessitats humanes representa l’articulació d’aquesta incòmoda realitat, indueix la professora Navarro a presentar unes poques alternatives d’organització política, entre les quals la del new regionalism resulta la més ponderada perquè aplica al desenvolupament urbà d’aquestes àrees concentrades el govern en xarxa suficientment desjerarquitzat.

Un govern metropolità
La metropolitanització és irreversible des del moment que els municipis han saturat el seu espai i ja no hi ha diferències urbanes ni fronteres reconeixibles entre ells. No perd ocasió l’alcaldessa de l’Hospitalet de referir-s’hi expressament sempre que pot. Ho va fer no fa gaire davant del nou ministre de Cultura per ampliar els serveis del Centre Cultural “Metropolità” Tecla Sala. Si no hi ha diferències sobre l’abassegadora realitat i renúncia expressa a diferenciar-se, quin sentit té que l’única diferència sigui l’instrument per governar-nos? Preguntat d’una altra manera: si el territori és un contínuum i les necessitats exactament les mateixes en totes les grans concentracions metropolitanes, quin benefici ens aporta als ciutadans una munió d’ajuntaments diversos? Haurà arribat el moment de reclamar solucions metropolitanes per a les grans àrees més enllà dels antics municipis?

Quaranta anys de democràcia municipal no han aconseguit allò que resulta irrenunciable per al ciutadà conscient: que la seva ciutat no sigui una eina al servei dels interessos espuris -els interessos del capital i dels que li rendeixen abundant i regular honorança des dels ajuntaments- sinó l’espai de convivència on resoldre les seves necessitats vitals, allò que determina la qualitat de vida. Les ciutats que tenim són les ciutats asfixiants que ens han fet i segur que no són les que elegiríem idealment per viure: la constatació és que els que les fan, no hi viuen en elles i, si hi viuen, tan aviat com poden les abandonen. Resulta inexcusable —ja dic— un nou mecanisme de govern metropolità que traslladi tot el poder de decisió als que patim les ciutats que altres dissenyen.

Bon moment aquest per recordar un altre cop els afanys del professor Fontana en la seva missió científica: explicar que les relacions humanes a través de la història sempre han estat distorsionades per la posició privilegiada d’unes minories que decideixen i la condició subordinada d’una majoria que, això sí, té el recurs de resistir-se. Ell no només ho explicava metòdicament, sinó que convidava a la resistència. La majoria subordinada, —també pel que fa a les ciutats i als que les han fet—, tenim tot el dret a resistir-nos i el deure de no defallir. Vet aquí el que donen de si unes vacances gairebé a les antípodes.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto