Robert González: “Candel va ser el candidat del PSUC el 1979 perquè Joan Saura era molt jove”

Encara el conserva i segueix pagant la quota d’un partit posat a l’hivernacle fa molts anys com a conseqüència de les lluites internes. Amb les sigles del PSUC va ser elegit regidor el 1979, a les primeres eleccions municipals de la democràcia, i ocupà la regidoria d’esports durant tot el primer mandat. Després va venir la divisió interna i la desfeta electoral del que havia estat l’històric partit dels comunistes catalans i començaren les mutacions en forma de sigles i confluències diverses i les sopes de lletres electorals. El PSUC va passar d’onze a tres regidors a l’Hospitalet a les municipals de 1983 i en Robert González acabà tornant al consistori, per bé que a l’oposició, pel corriment de la llista. Anys després tornà a les institucions com a assessor d’esports de Frederic Prieto a la Diputació de Barcelona i el 2002 plegà definitivament.

Hi ha qui diu que estava convençut que el PSUC guanyaria les primeres eleccions municipals a l’Hospitalet perquè presentava l’escriptor Paco Candel com a cap de llista.
No, tot i que és molt personal pensar això. Posar Candel de candidat va ser un consell del Guti [en referència a Antoni Gutiérrez Díaz, en aquella època secretaria general del PSUC] perquè no teníem un candidat que tingués projecció a la ciutat. No el tenia cap partit, perquè a l’Hospitalet no hi ha hagut mai gent amb gran projecció que s’hagués dedicat a la política. Jo pensava que el 1979 trauríem un bon resultat, però al final va ser una sorpresa per molta gent del PSUC i sobretot pels socialistes, que no pensaven que ells tindrien 12 regidors i nosaltres, 11.

El PSUC no tenia un altre candidat?
Teníem el Saura, però era molt jove, devia tenir 28 anys i quan ens van oferir el Candel pensàvem que era una bona opció perquè tenia molt bon cartell. Havia col·laborat molt amb associacions de veïns i tenia carisma.

Va ser un error aquella elecció?
Per a mi, no. El que va ser un error va ser no saber tractar-lo. El Candel no era un home polític, anava a la política per amistat amb el Guti, no havia fet política. Si el poses de número u el que s’ha de fer és ajudar-lo, no envejar-lo. I molts sectors de la ciutat i del PSUC no van saber comportar-se com devien. No el van fer suport. Jo l’apreciava molt i per això sempre m’he negat a anar els homenatges que se li han fet, ara que ja no molesta. Ell tenia unes característiques molt especials. Potser ens vam equivocar en donar-li el càrrec de regidor de Cultura i del patronat d’esports en lloc de dedicar-se a altres coses.

El gener del 1981 es va trencar el PSUC al V Congrés, el 28 d’octubre del 1982 es va produir la històrica victòria electoral del PSOE a les eleccions generals i mesos després els socialistes els van escombrar a les segones eleccions municipals del 1983. Aquella campanya del PSUC amb el lema “Aquí lo que hace falta es un alcalde” segurament no va ser la millor campanya.
Potser no va ser la millor campanya, però a les taules electorals d’aquell dia la gent preguntava per votar Felipe González, no per votar Juan Ignacio Pujana. Tenies la sensació que sortiria el candidat socialista, posessin qui posessin. Segurament no pensàvem que el PSUC trauríem un resultat tan desastrós. A nosaltres el PCE no ens aportava massa coses i, en canvi, el Felipe González va aportar moltíssim als socialistes catalans.

Com recorda els primers anys de la democràcia, quan tot estava per fer a l’Hospitalet?
Molt interessants, t’omplia molt i et permetia no només discutir de política, sinó també fer alguna cosa efectiva. Crec que vam ajudar força perquè moltes coses s’enfoquessin d’una altra manera. Em va sorprendre constatar que nosaltres érem uns rivals molestos per als socialistes, no érem uns socis que els hi agradéssim. La diferència era la manera de fer les coses. Nosaltres estàvem per la feina i per la ciutat, no pensàvem tant en la projecció personal. Corria molt la sensació d’allò que es deia que els socialistes repartien carnets a canvi de feina. Clar, que nosaltres tampoc podem ser molt exigents, perquè el PSUC era un grup heterogeni on hi havia de tot I persones que no van saber estar a l’altura del seu càrrec. Hi havia gent que estava en política i no havia tingut cap responsabilitat laboral. Si busquessis les titulacions d’aquell temps dels més grans dels grups municipals, no en trobaries cap.

Quin record li ha quedat de l’alcalde de l’època, Juan Ignacio Pujana?
El recordo molt innocent. Jo pensava que un alcalde de l’Hospitalet no podia ser feliç, perquè amb la feina que tenia i els problemes de la ciutat havia d’estar angoixat. Pujana tenia unes capacitats enormes d’abstreure’s. Els escaladors se’n riuen dels senderistes perquè anem de pla i diuen que ells fan girar la muntanya per caminar. Però tenen un gran perill i no sé si en Pujana s’adonava dels perills que tenia, per tota la gent que l’envoltava i les lluites internes al PSC. Va sortir el Pujana d’alcalde com podia haver sortir el Garcilaso Aguado o un altre que haguessin posat.

I quin record li ha quedat del seu mandat com a regidor d’Esports durant quatre anys?
Recordo que vaig haver de canviar de pensament. Creia que la gent que es dedicava a l’esport, sobretot al futbol que era el que manava, era una gent que s’aprofitava dels seus càrrecs. Quan els vaig conèixer vaig veure que fins i tot posaven diners de la seva butxaca i a nivells molt humils també. Els agradava poder tirar endavant un club i la part econòmica comptava molt poc. Quan demanaven coses ho feien per l’equip, no per ells, com botes, samarretes o pilotes. Després vaig veure que hi havia una certa pobresa esportiva, amb molta dedicació al futbol, tret del barri Centre, que es dedicava al bàsquet i potser també una mica a la Torrassa, però no hi havia perspectives per fer una alternativa poliesportiva. No ho vam fer malament del tot, perquè ja han passat molts anys i encara em saluda gent que no sé qui són. Recordo els primers anys amb molta il·lusió i moltes ganes de fer coses que van quedar per la ciutat, com posar les bases del poliesportiu de Collblanc o el de l’Hospitalet nord.

El 1983 va anar de número 5 de la candidatura del PSUC i va acabar de regidor. Per què?
Vam treure tres regidors: el Joan Saura, el Paco Candel i el Jaume Botey. Es va decidir que en Candel i en Botey no eren persones per fer oposició, van dimitir i vam entrar la Mercè Olivares i jo. Els socialistes se sentien molt còmodes amb la majoria absoluta. El Joan Saura va anar a la Corporació Metropolitana de Barcelona, la Mercè Olivares era regidora de barri i va obrir una botiga i vam quedar la secretària i jo. Per allà passava tothom a qui l’ajuntament no li feia cas, des d’una mare amb un fill drogoaddicte fins a les situacions personals més diverses. Només veia la part fosca de la ciutat i vaig descobrir moltes coses.

Com ara quines?
Per exemple, que si una persona desapareix, la vídua no és vídua, perquè se suposa que el desaparegut encara es viu. En aquella època havia d’esperar vuit anys perquè se li reconegués el dret a cobrar una pensió de viudetat, no sé si ara ha canviat això. A casa meva em van dir: “Mai més no siguis regidor, perquè ja està bé”.

Com va viure aquella crisi del PSUC de l’inici de la democràcia que va trencar tantes amistats?
Va ser tot molt estúpid i molt dur. La gent que havia treballat conjuntament en la clandestinitat es va convertir en enemic de segons qui. Sembla que no sabíem adequar-nos als temps de la democràcia.

Què va fer després de deixar l’Ajuntament el 1987?
Vaig voler tornar a la feina, perquè tenia un bon càrrec en una editorial, però no em van voler, malgrat que la llei els obligava. Al final vaig anar a parar en un cineclub i després a una empresa d’uns amics que ara és una multinacional i seria milionari si hagués continuat. Estava molt ben pagat però no era feliç i a casa ho sabien. Cap al 1990 em van oferir anar d’assessor amb el Frederic Prieto [exalcalde del PSUC de Cornellà] a l’àrea d’esports de la Diputació de Barcelona. Ho vaig parlar amb la família i em van dir que fes el que volgués, però que no em volien tenir a casa enfadat. Vaig marxar per dos anys i vaig acabar estant-ne 12. Quan el Prieto va dir que no volia continuar em vaig jubilar.

Com veu la nova política?
No la veig. El sorgiment de Podemos no ha donat el resultat que s’esperava. El preu que s’ha pagat amb la desaparició del PSUC i Iniciativa no ha compensat. Sembla que és una repetició de l’esquerra de sempre, que ens hem de fotre hòsties. Un dels problemes que tenia el PSUC amb el PCE era que el PSUC estava als òrgans de direcció del PCE, però no a l’inrevés. Ara tenim un partit com Podemos d’obediència espanyola a Catalunya. I tens els Comuns que van espantats per la vida, perquè no tenen organització i saben que això és imprescindible. No he entès que desaparegués Iniciativa tenint el prestigi que tenia a la ciutat de Barcelona i a l’Ajuntament per formar part d’un equip. Han vetat a gent molt bona, com el Ricard Gomà.

Què fa ara?
[Somriures]. Viure, estar amb la família i amb els amics. Em preocupa molt la situació actual de la política catalana. Crec que les banderes només s’han de posar els dies de festa. No entenc aquesta guerra de banderes que estem vivint, perquè en els fons amaguen una altra guerra, i és que hi ha partits com el PP i Ciutadans que destil·len odi. A mi m’ofenen quan parlen de la llengua. A casa meva, emigrants valencians, la meva mare no sabia parlar castellà. Va perdre un fill que estava en un camp de concentració i per buscar-lo havia d’anar a parlar amb aquesta gent, que la insultava i se’n portava alguna bufetada. Com podem renegar d’una llengua que és part de nosaltres mateixos i que l’hem mamada? La política que s’ha fet amb l’escola catalana crec que ha estat molt bona. Tinc amics que porten 40 o 50 anys aquí que no parlen català però amb tots els fills i néts que sí que el parlen. Són gent no ha tingut mai cap problema i ara s’està creant un problema que no existeix per part d’alguns partits.