www.elllobregat.com
“Era tan jovenet i atrevit que em vaig permetre disputar-li la candidatura a Montilla el 1983”
Ampliar

“Era tan jovenet i atrevit que em vaig permetre disputar-li la candidatura a Montilla el 1983”

viernes 02 de noviembre de 2018, 01:27h
Ciriaco Hidalgo va néixer a Cáceres el 1960 i amb dos anys arribà al barri de Sant Ildefons de Cornellà, on la família visqué “apilada durant un temps, com la majoria dels immigrants de l’època”, segons explica ell mateix. Anys després es traslladà al barri Riera i més tard a Sant Joan Despí, on segueix vivint.

Socialista amb carnet del PSC i la UGT des de ben jove, té una dilatada trajectòria política i sindical a l’Ajuntament de Cornellà, el Baix Llobregat i la Generalitat, per bé que des de 2011 la seva targeta de visita diu que és el director de relacions institucionals de l’empresa Seat i el grup Volkswagen a la península Ibèrica. La seva vida transcorre de dilluns a divendres entre Barcelona, Madrid, Pamplona i Alemanya i no ha estat fàcil concertar una entrevista.

Parli dels seus orígens a la política.
Mentre estudiava vaig treballar a Tornillería Mata, després al mercat municipal de Sant Ildefons i per influències del meu sogre, militant de tota la vida del PSOE a Andalusia i amb molta consciència política, em vaig incorporar a la UGT amb 19 anys. En aquells anys l’hegemonia sindical al Baix Llobregat era de CCOO, i la UGT va tirar de la gent jove per anar-la formant en la socialdemocràcia. Allà m’interesso per la militància en el PSC i m’incorporo el 1981, just després tornar de la mili.

I el 1983, amb 23 anys, era candidat a les municipals.
Sí. Vaig sortir regidor del PSC a l’Ajuntament de Cornellà a les eleccions del 1983 quan José Montilla encapçalà la llista. Vaig ser tan jovenet i atrevit que fins i tot em vaig permetre de disputar-li la candidatura a l’assemblea local socialista. El secretari d’organització de l’època em va dir que això ho decidiria la comissió de llistes del partit. Al final vaig anar el cinquè o sisè.

Després d’aquelles eleccions es va produir una crisi municipal entre el PSC i el PSUC i la disputa per l’alcaldia entre Montilla i Frederic Prieto, que finalment desembocà en un pacte. Com ho va viure?
El PSC va fer un temps d’oposició a l’alcalde Prieto i va ser una experiència molt dura. Els socialistes havíem guanyat les eleccions però no vam poder tenir l’alcaldia. Solament un acord raonable va poder partir el mandat: dos anys per en Prieto i dos per en Montilla. Quan es va produir el pacte de govern me n’ocupo de l’àrea de Treball, Comerç i una regidoria de districte fins al 1999.

Què fa després?
M’incorporo a la direcció de la UGT de Catalunya de la mà de Josep Maria Álvarez, fruit d’una dinàmica interna dura per substituir l’anterior direcció. Arribo juntament amb Josep Maria Rañé [exconseller de la Generalitat i exsecretari general de la UGT del Biax Llobregat] Ell portava la política institucional i jo la política social. Quan ell marxà de diputat de Parlament el vaig substituir en aquesta funció.

Etapa al Tripartit
Fins que es formà el primer tripartit i tornà a canviar de feina.
Sí. El 2003 me’n vaig al Govern del president Pasqual Maragall, primer com a director del gabinet del conseller de Treball, Indústria i Energia, Josep Maria Rañé, i després com a secretari general de la conselleria a l’etapa de Jordi Valls. Quan Montilla surt elegit president, marxo al gabinet de presidència, en el que va ser l’oficina econòmica i la interlocució a tots els nivells.

El 2010 hi ha eleccions autonòmiques, desapareix el tripartit, torna CiU a la Generalitat i perd la feina.
Prèviament em proposen anar a les llistes electorals del PSC aquell any i em quedo just a les portes de ser escollit. Després d’allò no vull reenganxar-me en un càrrec públic, en un ajuntament o en una entitat. Prenc la decisió que s’ha tancat una etapa i que fins aquí ha arribat la meva contribució a la vida pública, més partidista i institucional. Penso que puc desenvolupar els meus coneixements en l’àmbit privat i començo a cercar feina. Faig una petita transició al Consorci de la Zona Franca, que és un organisme parapúblic, portant l’agència de la captació d’inversions pels terrenys que al seu dia va deixar la Seat i en paral·lel contacten amb mi algunes empreses. Una és Seat, que em planteja portar les relacions institucionals però em demana anar a viure a Madrid. Això implicava desplaçar la família i no ens posem d’acord. Deixem passar un any i després, el president de Seat, James Muir, em proposa una fórmula perquè pugui anar sovint a Madrid sense viure-hi. Des del 2011 ocupo la direcció de relacions institucionals de Seat i el grup Seat Volkswagen a la península Ibèrica.

La proximitat
Què és el que més li ha satisfet de tota aquesta dilata trajectòria en diversos àmbits?
L’element central de tot és quan tractes la proximitat. Sigui el problema d’un ciutadà, d’un treballador o problemes de caràcter social. T’omple d’orgull poder aconseguir un acord en un conflicte laboral per salvar llocs de treball o la viabilitat d’una empresa o renovar un mercat municipal perquè no s’enfonsi, o fer un pla d’ocupació de la gent que és expulsada del mercat laboral per l’edat. Com més concreta i propera és la capacitat que tens d’aportar solucions a les persones, els territoris o les empreses més t’omple. La resta és lluïment o dir que has portat uns galons. Quan miro tot el que guardo a casa m’omple de satisfacció veure com va acabar el conflicte de la Elsa [empresa de Cornellà símbol de la lluita sindical al final del franquisme] o algunes actuacions per reivindicar la Zona de Urgente Reindustrialización, que van ser el punt d’inflexió de la unitat sindical, sumant els municipis i que servís per a la reindustrialització del Baix Llobregat, perquè ho perdien tot fruit de l’autarquia. Això ho he viscut en primera persona i em sento molt orgullós, com haver estat quasi 20 anys conseller delegat d’un centre de discapacitat psíquica de Cornellà, que és una aposta de ciutat perquè unes persones tinguin una formació, una oportunitat, un lloc de treball i un acompanyament social. Quan surten els moments de ‘abuelo cebolleta’ amb els teus coneguts o la teva família, aquests són els moments que poses sobre la taula. Això m’omple més de satisfacció que haver estat regidor, secretari del sindicat o responsable a la Generalitat, tot allò era conjuntural.

Unitat d’acció
El Baix Llobregat va ser capdavanter en aquesta unitat d’acció sindical entre Comissions Obreres i la UGT de la qual parlava.
Exacte, no només a Catalunya sinó també a Espanya.

Des de fa anys sembla normal que els dos sindicats vagin junts, però va costar que fos així.
Al Baix Llobregat hi havia una tradició molt caïnita de la qual venia cada sindicat. En moments complicats de transformació sindical dels anys 80 era incomprensible per a molts treballadors. A la comarca va existir l’habilitat d’algunes persones, com el Josep Maria Rañé, de la UGT, o el Carles Navales, de CCOO, de posar les seves organitzacions i els seus equips per sobre de les conjuntures o les direccions nacionals, tant a Catalunya com a Espanya.

Amb uns altres dirigents tot hauria estat diferent?
Sense cap dubte. Les persones portem la motxilla de les conviccions, però també la motxilla de com interpretar-les, traslladar-les i transaccionar-les. Si pesen més les conviccions que les formes, malament, però quan estan equilibrades són un actiu per a l’entesa no només entre sindicats, sinó també amb la patronal. Cal recordar que a la comarca teníem una patronal com Sefes, d’unes procedències complexes. Signar acords amb ells quan això no passava a Catalunya va ser el reflex d’una cultura de diàleg i proposta que forma part dels dirigents sindicals del Baix Llobregat.

Encara milita al PSC o la UGT?
No, crec que la contribució que he de fer a la meva feina és tenir la màxima professional possible. Militar vol dir implicar-te. I si t’impliques, et signifiques, i si et signifiques, la teva visió queda reduïda al partidisme. Això no vol dir perdre els orígens ni la identitat, s’ha d’estar orgullós d’on vens i el què has fet. Però has de ser un professional i no pots anar lligat de peus i mans per una militància partidista. Això no resta la meva relació quotidiana amb els companys del PSC i de la UGT a Catalunya i Espanya.

En algun moment ha tingut contradiccions ideològiques o personals des que ocupa aquest càrrec d’alta direcció a la Seat?
No, en absolut. Des del primer moment m’he posat el barret de directiu d’una gran empresa i d’un gran grup. I per tant, la meva primera obligació és entendre’m amb tothom i especialment amb les persones que ostenten la representació d’un país o d’una ciutat. No pots anar amb sectarisme per acordar una política concreta.

Seat i Catalunya
Està garantida la continuïtat de l’empresa Seat a Martorell?
Avui, més que mai, Seat és un exemple de superació, com ho és el Baix Llobregat. De venir de moments molt complicats hem passat a una transformació importantíssima amb la incorporació de Volkswagen, sempre amb l’acord dels sindicats. Avui Seat és un èxit en vendes i un model d’empresa. Ara ja estem pensant a ser gestors de la mobilitat, no només en fabricar cotxes. Això és impensable sense l’esforç de molta gent. El futur és súper brillant, tenim excel·lents perspectives de creació de llocs de treball, de transformació del que és una empresa clàssica industrial a una empresa que gestionarà serveis. Em sento orgullós d’un projecte liderat per una persona que és un visionari, com Luca de Meo, de només 50 anys, amb una gran experiència, que connecta amb la realitat, que identifica la marca amb Barcelona. En moments molt complicats de la vida política i social de Catalunya ha defensat el sentit de pertinença. Tot això sent líders en vendes i estant presents a 80 països. Estem a punt de saturar la fàbrica en producció i totes les perspectives són molt bones, però no et pots recrear en això.

Fa un any es va parlar molt de la continuïtat de Seat després de la declaració d’independència de Catalunya. En algun moment va perillar la continuïtat de la fàbrica de Martorell?
En absolut. Sempre hi ha hagut la confiança de la direcció que la millor contribució que podíem fer nosaltres és que no ens afectés la situació política a la producció, que l’ecosistema d’entorn productiu que tenim ara és el millor i no el trobarem enlloc més. El que no podem fer és contribuir a fracturar més la societat catalana. Hem de ser un pont per cercar solucions. L’activitat econòmica, els llocs de treball i l’activitat que genera la Seat mai ha estat en qüestió. Que ningú s’equivoqui sobre l’espanyolitat de Seat per la seva implicació a Catalunya i cal recordar les sigles: Sociedad Española de Automóviles de Turismo (SEAT).

Després d’aquesta dilatada trajectòria, es veu canviant de feina o voldria acabar la seva carrera professional com a directiu de Seat?
A la vida he après a no dir mai d’aquesta aigua no en beuré. La millor contribució que puc fer és aportar el màxim que pugui a la meva empresa, gaudir de la família i dels amics i desitjaria acabar la meva vida laboral a Seat. Tinc una perspectiva i una edat en què difícilment em puc permetre més canvis.

“Era tan jovenet i atrevit que em vaig permetre disputar-li la candidatura a Montilla el 1983”
Ampliar
¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto