www.elllobregat.com
Diàlegs Filosòfics al Baix: Proust, temps i memòria
Ampliar

Diàlegs Filosòfics al Baix: Proust, temps i memòria

viernes 01 de febrero de 2019, 01:08h
“Proust no ha descrit en la seva obra una vida tal com ha estat, sinó una vida tal com la recorda aquell que l’ha viscuda” (Benjamin 2001: 14).

A l’Ateneu Santfeliuenc hem parlat del temps i de la memòria, i de quina manera estan imbricats ambdós conceptes en les nostres vides. Ho hem fet des d’una perspectiva filosòfica i literària, i per això ens hem inspirat en l’obra de Proust. Ens ha acompanyat en Josep Maria Pinto, traductor d’A la recherce… per Viena Edicions, de la qual en porten ja publicats cinc títols en nou volums. Amb ell hem llegit diversos fragments d’A la recerca… per tal de copsar i entendre l’estil propi, inconfusible, difícil a vegades, d’aquest autor.

J.M. Pinto ha escrit que si hagués de salvar una novel·la, salvaria A la recerca… És fàcil d’entendre perquè es tracta d’un compendi de la mirada sobre l’ésser humà, entès en la seva totalitat i complexitat, i aquí és on ho enllacem amb la filosofia, i amb l’oportunitat d’obrir un debat sobre si la literatura és també filosofia, o si la filosofia pot ésser considerada també literatura.

D’altra banda, és una obvietat dir que Proust és fill i testimoni del seu temps (ho és tant com altres grans artistes). Per les planes d’A la recerca… hi veiem passar el cas Dreyfuss, la Primera Guerra Mundial; i molt especialment es palesa la decadència d’un món aristocràtic que va ser definitivament ensorrat pel conflicte bèl·lic. Entre una desfilada abundosa de personatges, una figura destacada -superba i alhora entranyable, com el baró de Charlus- marca com una al·legoria aquesta ensulsiada d’una aristocràcia d’altres temps, la davallada d’una cultura de segles enrere que s’esmorteeix. Uns graons més avall de l’escala social, la criada Françoise manté la parla i els costums d’una França rural; menysté la moda i la modernitat (i la vulgaritat) que porta la burgesia en el seu si. Però quan llegim Proust, per sota d’aquest context, ens submergim en les profunditats de l’esperit humà, dels sentiments per damunt de la raó, de l’amor i la gelosia, de l’art… Tot en el decurs d’un temps que te la importància d’un protagonista, perquè no té un discórrer lineal; avança, retrocedeix, ens porta records, memòria, reminiscències, aromes, sabors; embolcalla l’acció i la vida dels personatges.

És sorprenent el joc de la circularitat del temps que trobem al llarg de tota la seva obra, per exemple quan, a la biblioteca dels Guermantes, en l’últim títol d’A la recerca…, El temps retrobat, el narrador (que no és Proust) anuncia la ferma i decidida voluntat d’escriure la seva novela. Notem que això es produeix precisament al final de la novel·la escrita pel mateix Proust, on ja ens està anunciant que Marcel començarà a escriure la seva. Aquest joc, juntament amb la profusió de retorns al passat (allò que, en llenguatge cinematogràfic -que ell odiava- en podem anomenar flashbacks -i que ell diria analepsis-), ens dóna compte d’un temps viscut (kairós) enfront del temps lineal, cronològic (kronos), el que marquen les busques del rellotge, el temps de la contemporaneitat.

Bergson, contemporani de Proust, a qui va influir en la seva concepció del temps, deia que la memòria és el registre i la consciència del temps.

La duració és la consciència del temps que queda registrada en forma de memòria, per tant la memòria humana és el central de la consciència perquè és el registre de la duració, és una experiència pròpia, interior. Bergson va tenir una llarga i cèlebre polèmica amb Einstein sobre les seves contradictòries idees sobre el temps. Va guanyar Einstein, i ho va sentenciar amb la coneguda frase: “el temps dels filòsofs, s’ha acabat”, obrint pas a la veneració per la tecnologia que continua fins als nostres dies.

La memòria és el fil conductor en Proust, però és una memòria que adopta diferents formes: els recargolaments de la memòria voluntaria a causa de la gelosia que li provoca Albertine (a La presonera), són forçats, retortolligats, tot el contrari de la memòria involuntaria (la magdalena, les olors, la música, etc.). Hi ha un fragment a La Presonera, on sent olor de petroli, que li recorda dies ardents i tardes d’estiu (és fàcil imaginar que també li recordava els passeigs en cotxe amb Alfred Agostinelli -primer taxista i més tard el seu secretari- amb qui va mantenir una íntima relació). J.M. Pinto, en el fragment intitulat Pavellò, ens ha fet veure com l’olor de florit ens pot retornar, per mitjà de la memòria involuntària, imatges i sensacions plaents que crèiem oblidades.

Per acabar, hem recordat com va entrar Proust a Catalunya, gràcies a Joaquim Borralleras i la tertúlia de l’Ateneu Barcelonès, amb conspicus membres com Pla i Sagarra, notables defensors de la seva obra, juntament amb Gaziel, Maurici Serrahima, i tants altres. També hi hagueren en aquell temps detractors il.lustres com Eugeni d’Ors, Ortega i Gasset (que li atribuïa una “obra invertebrada”) i Joan Fuster, que la comparava amb un xiclet, que va perdent el gust mentre el llegeixes. Li prendrem la metàfora a Fuster, per aplicar-la al temps, que s’estira i s’arronsa, però sempre és el mateix que se’ns ha donat per a viure, amb l’ajut impagable de la memòria.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios