En els darrers temps hem vist com el PSOE transitava des de la irresponsabilitat d’haver deixat governar el PP, abstenint-se en la investidura de Mariano Rajoy en 2016, i posteriorment resistint-se a presentar una moció de censura fins que no fer-ho es convertia en un veritable escàndol com a conseqüència de la primera sentència condemnatòria de la Gurtel.
Aquesta irresponsabilitat ha culminat amb la decisió de Pedro Sánchez d’anar al casino amb la convocatòria electoral del 28-M a jugar-se la majoria parlamentària que va permetre fer fora el PP del govern d’Espanya, quan finalment van decidir fer el pas i presentar la moció de censura. Un risc, un atreviment aventurer, una oportunitat perduda, digueu-li com vulgueu! Una convocatòria electoral feta sense haver derogat la reforma laboral, ni la llei mordassa, ni la LOMCE ni haver anul·lat les sentències dels tribunals franquistes. Tot plegat, malgrat el suport rebut d’Esquerra, votant a favor la quasi trentena de reials decrets aprovats pel govern Sánchez.
I una causa: Catalunya. De fet, sempre hem dit que Catalunya pot ser la seva tomba política si no s’opta per una solució que tingui en compte el principi democràtic (la ciutadania decideix) i el principi de realitat (el 48% vota independència, el 42% es declaren no independentistes i el 10% són autodeterministes).
En conseqüència, és evident que el sistema no pot arribar a ser viable sense una solució pactada entre les parts. Fa pocs dies a La Vanguardia la vicepresidenta Calvo responia a una pregunta dient: “Cal continuar parlant amb Catalunya de possibles sortides polítiques”. Totalment d’acord. Esquerra pensa igual i farem el mateix. Continuar reclamant al Regne d’Espanya parlar sobre possibles sortides polítiques. Malgrat les enormes dificultats que tenim al davant. Coneixem l’abast del repte, sens dubte. Perquè a diferència d’Europa, on la democràcia es va construir amb els materials nobles de la victòria sobre el nazisme, a Espanya la democràcia es va construir amb els materials d’enderroc de la Transició, és a dir del pacte entre demòcrates i franquistes. És evident que la poca qualitat democràtica d’Espanya queda reflectida en el “judici de la vergonya” que s’està celebrant al Tribunal Suprem contra càrrecs electes elegits democràticament.
Que no s’enganyi la societat espanyola: l’autodeterminació o el dret a decidir (digueu-li com vulgueu) ha arribat i no se n’anirà. I tard o d’hora, seria convenient començar com abans millor; caldrà buscar un mecanisme que permeti dialogar, que no exclogui una negociació sobre allò que reclama el conjunt de la societat catalana, que a parts iguals ara per ara vota tant independència com no independència.
És el que hem estat a punt d’aconseguir amb el govern espanyol a través de la conformació d’una taula bilateral de partits polítics. Finalment, Pedro Sánchez va trencar les negociacions, incapaç d’aguantar la pressió del seu propi partit (revolta de diputats, de presidents de CCAA, de González i de Guerra) dels Casado/Rivera/Abascal. I incapaç d’aguantar la campanya contra la figura del “relator” que ell mateix havia proposat.
En tot cas, després de les eleccions, si es manté la correlació de forces que va permetre fer fora Rajoy, serem on érem fa quinze dies. En la necessitat de dialogar sense condicions prèvies. És a dir ,que cap de les parts digui: “D’això no en volem parlar!”. En definitiva, fer tot el possible per assolir una negociació que finalment hauria d’acabar amb un acord satisfactori per a ambdues parts. Aquesta és l’aposta republicana. I per això lamentem que Pedro Sánchez hagi decidit anar al casino a jugar-s’ho tot a una sola jugada abans que no acceptar poder parlar de tot.
Si (
No(
