El 26 de maig els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tornarem a votar als representants dels nostres municipis i als que ens representin a Europa durant els pròxims quatre anys. El moment és un xic complex perquè a hores d’ara tenim un país bastant dividit i, encara que els comicis aquí a Catalunya no siguin autonòmics, el sentiment de pertinença també hi jugarà una mica.
Penso que potser el més important era fer eleccions autonòmiques com a altres comunitats autònomes de l’Estat i que els ciutadans de Catalunya decidíssim d’una vegada qui volem que ens governi i gestioni el nostre futur i que ho faci de veritat. Fa massa temps que som en stand by, amb el Parlament paralitzat, sense pressupostos i sense gestió.
I cansats també, perquè a Catalunya en dos mesos haurem participat en tres eleccions i les que, pot ser, aclaririen una mica la situació, les autonòmiques, no se celebraran perquè aquí no han estat convocades. Sembla que tot ens sigui igual. Ja n’hi ha prou de missatges, mítings, campanyes, promeses i paraules i més paraules. Tot plegat per anar a on?
Recordo la transició i aquella il·lusió que teníem de participar en la política de l’Estat, l’any 1977; en les primeres eleccions municipals del 79 per entrar als ajuntaments i intentar canviar les coses i especialment en les del 1980 al Parlament de Catalunya, que van donar la victòria a Jordi Pujol. Necessitàvem que la democràcia formés part de les nostres vides.
L’any 1979 les reivindicacions ens portaven a demanar la millora de la qualitat de vida i també clavegueres (no pas les de l’Estat), carrers asfaltats i aigua corrent, que l’educació, la sanitat i els serveis socials fossin accessibles per a totes les persones, etc. També volíem que els polítics que ens havien de representar ho fessin de debò i, a més a més, a cada municipi es demanava la millora que els alcaldes franquistes havien negat o no executat, com per exemple la proximitat amb la ciutadania.
A l’hora d’anar a les urnes, tenia molta importància el vot a partits d’esquerra o de dreta, però aquella diatriba o separació de principis o tendències, que quedava molt clara, ara per ara ha quedat bastant esvaïda. Penso que després de 40 anys és més important veure la feina feta, si estem orgullosos de viure on vivim i si els nostres governants han estat, o no, a l’alçada del què esperàvem.
Necessitem prendre decisions raonades i de manera intel·ligent, sense deixar-nos portar per les campanyes de propaganda o per una filiació o apassionament partidista. M’esgarrifo quan sento algun comentari en el sentit que tots els polítics són iguals.
Si mirem els programes, sembla que no hi hagi gaires diferències, però a l’hora de gestionar sí que n’hi ha i cal valorar la feina que cadascú ha fet, sigui al govern o a l’oposició.
Hi ha molts factors que juguen -a favor o en contra- en les eleccions municipals, perquè la proximitat té molta importància. És clar, quan comenci la campanya tots seran molt amables quan els parem pel carrer però cal mirar la trajectòria, els interessos que defensa cada partit i, en definitiva, com gestionaran els nostres municipis i els nostres recursos. Després de 40 anys tot ha canviat molt. Ja no partim de zero, s’han fet moltes coses, però moltes més queden per fer i és en aquest paràmetre amb el qual hem de raonar el nostre vot. En el que queda per fer, qui ho pot fer i qui o farà millor. Després ja vindran els pactes, però és important deixar de banda els sentiments i mirar cap al futur amb il·lusió perquè el passat ja és passat i ara comença un nou cicle.
Si (
No(
