Debats filosòfics: Germans animals

S’ha donat l’agradable casualitat de complir 4 anys d’existència, des que el 29 de maig de 2015 vam iniciar aquesta petita aventura al Cau de les Arts d’Esplugues de Llobregat, també ara escenari habitual dels nostres debats.

En aquest cas, hem escollit un tema important, no per l’actualitat de la polèmica sobre la tauromàquia -que no és menor i que ens ha donat peu per a posar-la en el centre de la discussió-, sinó perquè obre molts interrogants sobre el sentit de la pròpia existència humana en el món i la seva relació amb la resta dels éssers vius.

Hem pres com a eix vertebrador del diàleg el llibre Filosofía y toros. Un debate ético (Edicions UAB, 2018), de Marta Vericat, filòsofa i animalista, amb pròleg de Ramon Alcoberro, doctor en filosofia, que també ens ha acompanyat. En aquesta ocasió, provinents de l’àmbit animalista de Sant Feliu de Llobregat, hem comptat amb dues inestimables col·laboracions. Mariona Giralt ens ha parlat de les seves experiències amb els cavalls, en l’ensinistrament amb estímuls positius, com les pastanagues de premi, lluny del càstig físic, i tot en el context del respecte a tot ésser sensible i susceptible de patir dolor. Tere Rodríguez, fundadora de l’APAEC i impulsora del Centre d’Acollida d’Animals Exòtics de Sant Feliu, ens ha fet notar que fins i tot els animals que no són normalment considerats domèstics, com les serps, tenen també la seva sensibilitat i mereixen que els tractem amb consideració.

Ramon Alcoberro ha situat l’ètica en el centre de la seva reflexió, una ètica que contempla el món des d’una nova perspectiva a partir de la bomba atòmica i de la constatació que el progrès de l’home pot destruir la vida. L’ètica del segle XXI ha d’oblidar la metàfora de la piràmide -l’home al cim de la Creació- i adoptar la metàfora de la xarxa -imbricats i en igualtat amb tots els éssers-. L’antropocentrisme parteix de la lectura bíblica que l’home és el senyor dels animals, i que tot està a la seva disposició per a fer-ne ús sense limitacions. Malauradament, avui constatem que sí que estem arribant a uns límits que ens imposa l’escassetat dels recursos naturals, que pot amenaçar la nostra supervivència i la de les futures generacions. Aquí és on cita el principi de responsabilitat de Hans Jonas quan afirma categòricament: “Fes el que vulguis, mentre sigui compatible amb la continuïtat de la vida humana”, i diu que hem de situar els que encara no han nascut com a jutges dels nostres actes.

Aquest canvi de paradigma ètic i cosmològic és el que ens ha de fer replantejar la nostra relació amb tots els éssers, especialment amb els animals, que són els més propers a nosaltres, els nostres germans animals.

Per què la Marta Vericat ha escollit la tauromàquia com a tema del seu llibre Filosofía y toros. Un debate ético, motiu de la nostra trobada? Sense entrar en experiències personals viscudes en entorns taurins, ens argumenta que aquesta pràctica anacrònica és actualment l’espectacle més explícit de tots els temes que s’han anat introduint a la xerrada. Per si mateix el concepte d’espectacle ja il·lustra sobradament la nostra percepció distorsionada, a voltes esperpèntica, de la realitat, però de la qual gaudim com a espectadors passius sense la més mínima intenció de fer un esforç per canviar-la.

La priorització d’una espècie sobre les altres, l’especisme, és una de les manifestacions més evidents de l’antropocentrisme, i es fa palesa en la contesa falsament esportiva que enfronta l’home amb l’animal, que el primer ha de guanyar fatalment, quasi com un designi diví, fent gala d’una pretesa superioritat -que per si de cas, s’afavoreix amb pràctiques com l’afaitat, sense oblidar la superioritat tecnològica dels estris de matar-. Una lluita contra un pacífic animal herbívor que només es planteja com a escenari de lluïment postural i d’exhibició d’una masculinitat, aclaparadorament dominant en l’escenari taurí, pròpia del sexisme més explícit.

Marta Vericat ens ha fet un recorregut per les diverses interpretacions positives de la tauromàquia i ha citat els seus defensors en diferents àmbits: l’art, la cultura, la tradició, àdhuc la conservació d’una hipotètica raça animal. Deixant a banda la importància de la conservació del patrimoni de la tradició com a element constitutiu de la idiosincràsia nacional, és un feble argument justificar la tradició amb arguments antropològics, tan periclitats en els nostres dies com les al·legories bíbliques, que de la mateixa manera tolerarien pràctiques com l’infanticidi i l’ablació del clítoris.

Confusions conceptuals molt importants, que ens exigirien escenaris més amplis, pretenen avalar la consideració de la tauromàquia com un art, i hem fet un petit resum dels seus defensors i dels seus detractors, no oblidant les obres immortals de Goya i Picasso, per exemple, que ambdues postures interpreten de maneres contraposades, polèmica que Alcoberro ha tancat taxativament amb l’afirmació que “l’antropofàgia no és gastronomia”. III