En la mort d’Enric Flores: L’anarquista polièdric

D’una personalitat apassionada com la del gran actor italià i del maig del 68, va beure al llarg de tota la vida, un personatge il·lustre de l’Hospitalet que ens va dir adéu, com si anés a prendre el darrer gin-tònic, el passat 20 de setembre.
El personatge en qüestió es deia Enric Flores Tarrés i havia nascut a l’Hospitalet Centre feia 74 anys. Fill de botiguers aficionats al teatre —el seu pare havia actuat i dirigit el quadre escènic del Catòlic—, tan aviat com va poder es va incorporar a l’Alpha 63, una entitat sorgida de la inquietud cultural d’una colla de joves universitaris del barri. L’Enric i uns quants de la seva generació tenien 18 anys acabats de fer quan va néixer l’Alpha i allà van aprendre, no només què era el teatre, sinó quines eines eren útils pel combat cultural en un territori, com el de l’Hospitalet, sense cap identitat a causa d’una història municipal més aviat trista. En mig d’una allau migratòria sense precedents, en un context de dictadura inflexible amb les llibertats democràtiques i amb un país que esperava una certa normalització de la llengua i de la cultura pròpies del país, l’Alpha 63 va significar una alenada d’aire fresc, capaç d’implicar una joventut ansiosa de canviar el món. A quatre dies dels experiments culturals que va impulsar l’Alpha, París bullia sota el somni de la utopia revolucionària i tot es va acabar radicalitzant. El teatre que feia l’Alpha, polit i magnífic, semblava un exercici massa delicat per agitar les consciències d’una ciutadania explotada a la feina i ignorada als barris, sobretot si penses, com en Gassman, que el teatre és una eina per canviar les coses.

L’Enric Flores, especialment, —però no pas l´únic— va ser dels primers en considerar un altre camí. Un camí que el va portar a dirigir el Grup de Teatre Popular del Casino de Santa Eulàlia on, amb la incorporació de gent jove dels barris més marginats de la ciutat, va estrenar una peça que resultaria mítica: El proceso de Lucullus, d’un dels autors més preuats per l’Enric, Bertolt Brecht. Pocs sabran que abans va ser capaç d’incorporar a la vida ciutadana gent com el Joan Lluis Bozzo o el Doménec Font per participar de l’empenta cultural i fer teatre. De l’Enric es va arribar a dir, en el seu moment, que era el millor director teatral viu de Catalunya i ho va demostrar, al capdavall, encapçalant l’aventura professional del GAT (Crup d’Acció Teatral) que tenia com a lema: “el futur del teatre depèn dels que ara no hi van”.

Radical en les propostes i en les actituds, anarquista de cor, l’Enric no va fer fàstics a participar activament de la lluita antifranquista, com a company de viatge de qualsevol organització disposada a plantar cara al sistema. Aquest obituari resulta una pinzellada massa òbvia per una vida i una acció cultural que es mereixerien tot un llibre. S’ha mort un referent de la vida cultural hospitalenca i un home polièdric de gran valúa. Recordarem la seva feina i el seu talent.