Això va d’empatia

A banda de la il·lusió de posar cara a la gent que et llegeix, em va portar a una profunda reflexió sobre què pot arribar a pensar el lector quan llegeix una opinió que moltes vegades no són més que pensaments molt personals i que només responen a dir el que sento.
Pensar en els altres a l’hora d’actuar, sigui quan escrius, opines, debats etc, és imprescindible si al cap i a la fi vols ajudar a millorar la convivència i no a dinamitar-la. I just en aquests moments on molta de la gent que s’omple la boca parlant de convivència a Catalunya són els primers que ni empatitzen ni tenen ganes de fer-ho amb aquells que no pensen com ells.

Empatitzar amb la revolució dels paraigües de Hong Kong, amb el poble saharaui o amb el poble palestí, però en canvi no fer-ho amb el poble català, malgrat que aquests catalans són els teus veïns, només fa que evidenciar la manca d’empatia dels que diuen voler solucionar el problema.

No serveix de res empatitzar amb el que viu a 10.000 km i per contra no fer-ho amb el que viu al costat de casa. Sempre he trobat hipòcrita aquella gent que veu per la tele una crisi humanitària a l’Àfrica i decideix apadrinar un nen, i en canvi obvia cada matí al senegalès que veu recollir ferralla de les escombraries.

I de la mateixa forma que molta gent empatitza abans amb els de més lluny que amb els de més a prop, també passa amb els actes presents i passats. Sortir a enaltir la vaga de la Canadenca que va succeir fa 100 anys a Barcelona i que anava en contra de les lleis vigents la mateixa setmana que estàs condemnant i reprimint la revolta actual que passa a Barcelona, és preocupant, però si a més això ho fa el president del govern d’Espanya, és indignant.

Sense empatia no hi ha comprensió, i sense comprensió és impossible mantenir un diàleg sincer i efectiu per abordar la qüestió catalana.